Sant Jordi enamora el món

Una vintena de periodistes estrangers sopen en un restaurant de la Barceloneta la vigília de Sant Jordi, convidats per Diplocat. L’organització a la qual pertanyen, MIDAS, lliura un premi a la llarga trajectòria de Josep Maria Espinàs, feliç de rebre el guardó amb els seus ’90 anys i 90 llibres’, com ell mateix explica. Al final del sopar ha corregut la veu que aquell honorable senyor és l’autor de la lletra de l’himne del Barça i hi ha corredisses entre els cambrers per demanar-li un autògraf. Isabel Martí, que acaba de dimitir, s’ho mira amb un somriure incrèdul.

Serà la primera sorpresa d’una llarga llista que els periodistes visitants anotaran a la llibreta. Poder veure i viure la festa de Sant Jordi amb ulls forans és tota una experiència. Per molt que els ho hagis explicat, passa com amb els castells: fins que no ho comproves, fins que no formes part de la riuada humana que baixa per la Rambla entre llibres i roses, no te’n fas el càrrec i no pots intuir-ne ni les dimensions ni la mena d’ambient festiu i alhora sobri que s’hi respira.

L’endemà al matí, al Palau de la Virreina, els rep la coordinadora del programa ‘Barcelona, Ciutat de la Literatura UNESCO’, Marina Espasa. L’escriptor Jordi Puntí els explica en un anglès exquisit què representa una jornada com la que acaba de començar per als escriptors que tenen obra fresca publicada. I ho il·lustra amb anècdotes, des de lectors que fan preguntes rocambolesques o suggereixen temes per a una novel·la, fins a escriptors que afegeixen el número de mòbil a la dedicatòria o persones que demanaven a mossèn Ballarín que a més de dedicar-los un llibre ho aprofités per confessar-los.

Del caràcter de festa nacional que té Sant Jordi, se n’ha parlat molt. Si no hi hagués l’altra Diada, seria la Diada. I, llevat que es proclami la independència un 23 d’abril, continuarà essent difícil que pugui tenir el rang de Diada Nacional. Però és un dia que permet d’entendre moltes coses sobre Catalunya i els catalans. Hi ha pobles que fan festa amb desfilades militars, n’hi ha que en fan amb dracs i pirotècnia, n’hi ha que no saben fer-ne sense elevades dosis d’alcohol. Que la nostra gran festa popular es basi en els llibres i les roses és una carta de presentació immillorable de cara enfora.

A Barcelona, la tendència d’aquests darrers anys a reduir la concentració de parades a la Rambla en favor d’una dispersió més gran per tot el centre de la ciutat és un gran encert. I han aparegut espais amb una màgia especial, com l’off Sant Jordi que promouen la gent de la llibreria Calders i del Culturista a l’Antic Teatre, a la vora del Palau de la Música. Un dels periodistes ho descriu com un autèntic oasi, on es pot recuperar forces i fer una pausa enmig de la voràgine.

Sempre amatents a la situació política, els periodistes estrangers viuran la darrera sorpresa del dia a la plaça de Catalunya, on veuen la cua de gent a la parada central de l’ANC signant a favor del referèndum i agafant adhesius del Sí. A pocs metres, sense cap problema però no tantes cues, Societat Civil Catalana i un estand pro-selecció espanyola fan campanya pel no. Enric Millo parla animadament amb unes hostesses i una senyora gran que passa pel costat els diu en veu alta: ‘Ho sento, però al final el drac morirà.’