Sant Jordi com a espectacle

Quan arriba la diada, molts veïns de Barcelona fan com els de la Vila de Gràcia amb la seua festa major: fugen de l’epicentre mediàtic i envaït per la gernació. Sant Jordi té una cosa que als catalans ens costa de creure, i és que una empresa nostra ens surti bé, que ens faci agradar-nos i enorgullir-nos davant de tothom. Llavors, en una temptació difícil de contenir, tendim a caure en la il·lusió de comptar-ne l’èxit com un punt a favor, és a dir com un sentiment cap a la nostra cultura i tradició, és a dir com a mostra d’adhesió a la catalanitat, però alguna cosa ens hauria de fer sospitar quan sentim els anticatalanistes catalans reivindicant que la “diada de Catalunya” hauria de ser aquesta i no l’altra, o quan veiem com desapareixen els distintius nacionals dels cartells institucionals, o quan sentim aquesta cosa de “Feliç Sant Jordi” o “Feliç diada” per voler dir “Bon Sant Jordi” i “Bona diada”. Jo només ho deixo anar.

Però bé, amb Sant Jordi passa com amb la família, que se’n pot dir però no se’n vol sentir; pobret d’aquell qui ens vingui amb cap penjament del nostre dia de l’amor i de la lletra impresa, primer avís. De fet, la diada té tots els ingredients per a un èxit a la mida exhibicionista dels nostres temps: queda bé a les fotos que tots penjarem a Instagram, celebra l’amor que tothom presumirà de tindre o de donar, enalteix els llibres que tothom posturejarà de llegir. N’hi ha que la comparen amb la matraca de Nadal, que obliga al dispendi per compromís i cada any comença abans, i fins i tot a algunes ens fa recordar les jornades electorals –penso en les nits de Sant Jordi del futur amb connexions a les seus editorials, amb la claca dels simpatitzants, taps de xampany volant o globus desmaiats segons les expectatives, discursos de faristol per als telenotícies.

El filòleg Pau Vidal descrivia l’any passat l’eufòria de la indústria com el “Sant Jordi Instagram”, i quin bon títol no hauria estat per a aquesta peça si no fos perquè no li’n puc pagar drets d’autor. El traductor i escriptor –valgui la redundància– parlava a les xarxes de la cara B de l’espectacle, la dels “signadors que no signen”, o que signen poc en comparació amb les plomes que treuen fum dels triomfadors. També l’escriptora Carlota Gurt, que no es pot dir que no sigui coneguda i reconeguda, en parlava obertament a la seua columna de l’Ara: “En algunes parades potser no en signes cap, en d’altres cinc o sis: això t’ocupa cinc minuts, la resta del temps ets allà, quiet, sense parlar amb ningú, veient la gent que et passa per davant i et mira com si fossis un suricata en una gàbia del zoo.”

Sospito que la idea de sotmetre els escriptors a una experiència tan discordant amb la disciplina, a una exposició més pròpia del món de l’espectacle –l’escenari, el bany de masses, la idolatria–, per força ha de tindre resultats desavinents o discordants com un mal experiment. Ara fa riure, però temps era temps hi hagué una mena de polèmica sobre els anomenats “autors mediàtics” en contraposició amb els “convencionals”: marededéu, les polèmiques de sucre de l’era pre-xarxes!, si encara faltaven per arribar els tiktokers, els streamers, els podcasters, els influencers, cadascun cap a Barcelona amb la novetat sota el braç. Però Sant Jordi és això, ja és això, i Déu me’n guard de tenir-hi res més en contra que una única preocupació: que els autors que treballen en llengua catalana –mediàtics, instagràmics, escriptors clàssics, traductors, tant se val– siguin cada vegada més liliputitzats al costat de la massa com més va més aclaparadora dels publicaires en castellà.

No sé fins a quin punt els mitjans del país se n’adonen, del seu paper davant d’una perspectiva que ja coneixem d’altres àmbits. Vull dir si durant el pre-Sant Jordi, quan presenten, entrevisten, tracten indistintament els autors en castellà i en català, realment pensen que és igual publicar un llibre en una llengua que en l’altra. “Avui el nostre company Josep Maria Bofarull i Romaguera ens ve a presentar el seu assaig Las claves de la dieta del pum i pam”; és una plantilla que estem tips de sentir, l’entrevista a un autor, amic, company de redacció local però escrivent en la llengua global, com si de Sant Jordi n’hi hagués tants, com si la llengua pròpia del país de la diada tingués cap reciprocitat publicitària en les ocasions literàries de fora de les fronteres catalanes.

És la qüestió de sempre, però en versió santjordiana: cada minut d’escalfament que es dedica a publicitar fato en castellà, per a l’univers que li pertoca només és un altre minut d’entre tants, mentre que per al català és una pèrdua global, total, que no es podrà recuperar en cap Sant Jordi simètric i castellà. Ja ho sabem, que els lectors com tu i com jo ho tenim clar, parlo de la conscienciació dels qui tenen el poder d’atorgar espais de visibilitat i que, podent triar, trien de cedir-los a la llengua dominant, omnipresent, redundant, en detriment de la subordinada.

Perquè escriure en català és una heroïcitat, i si tu vols la podem quantificar: en el millor dels casos, que és cobrant, per cada llibre que l’autor porta a aquest món amb suor i dolor, rep al voltant d’un euret de cada deu que li paguem els compradors. És l’última baula editorial en un univers lector que resulta ser cinquanta vegades menor que el dels castellans, ja podeu treure la calculadora i les conclusions. I tot i amb les xifres a la mà, hi podeu pujar drets que encara sortirà algú a plorar que la discriminació positiva per al català és discriminadora per al castellà. En fi, una cosa és que Sant Jordi sigui obert a totes les lletres del món, com ja ho és i hi estem a favor, i una altra de molt diferent és tractar la diada com un “Día del libro” qualsevol.

Dit tot això, perquè el català conscienciat no pot descansar mai, bon Sant Jordi a tothom, avui i tot l’any.