Sant Joan a Ciutadella: una festa que en són moltes

No cal escriure Sant Joan. Tothom ja coneix la festa. Cavalls (molts, com més, millor), gins amb llimonada (com més, millor, i no, a Ciutadella no diem ‘pomada’, que la pomada és allò que et poses a la pell quan et fas una mica de mal) i una gernació (com més, millor… o no, potser és millor que no hi hagi tanta gent a les festes de Ciutadella). Però t’hi has compromès i, des de València, deixes anar la torrentada.

Per començar, val a dir que els ciutadellencs mesuram el temps segons els mesos que falten per Sant Joan, i que el 25 de juny solem dir que l’estiu ja s’ha acabat. També ploram quan sentim el primer toc de flabiol i quan sentim el darrer i estam cansats i sa capellana diu ‘fins l’any qui ve si Déu vol’ i es fa aquell silenci que ens anuncia que ja és el dia de Sant Joanet i la festa s’ha acabat i d’aquí a una estona, quan haguem dormit un parell d’hores reviurem els dos dies intensos i ens explicarem les anècdotes, perquè quan les contam, les fixam a la memòria i emmagatzemam un Sant Joan més.

I cantam ‘si jo em casàs amb ella i al camp volgués anar’ i ‘davallada de la mola davallada de maó’ i ‘tatatero tatum, tatatero tatum, tatatero tatero tatum’. I els fillets, quan són petits, els pujam a be coll perquè puguin tocar l’estel dels cavalls i fer-los sa capadeta. I als fillets això els sol esmussar perquè la pell del cavall sol estar molt calenta i suada, i a vegades també els toquen les orelles. I també diem als més petits de casa que vagin alerta amb les potes de darrere, que no els han de tocar mai per darrere, els cavalls perquè els podrien clavar una coça.

Els ciutadellencs fem això perquè un Sant Joan ens evoca tots els Sants Joans passats i convoca fantasmes i emocions profundament íntimes i indescriptibles. Petites, personals. De casa. Hi ha el Sant Joan extravertit, el de la bulla i de les curses i les arronsades, del Caragol des Born ple a vessar, de la Contramurada quan el jovent es tira avellanes, de les cases i cotxeries obertes als amics i les famílies. I hi ha, també, el Sant Joan propi, fet a mida, intransferible, aferrat a la pell i a les parpelles. Tot el pes de la història i de la tradició. Tota la responsabilitat de conservar un llegat i passar-lo intacte a la generació següent. I aquest Sant Joan és el que inflama el cor i el fa bategar al ritme d’uns gestos que a vegades són imperceptibles, però que es repeteixen cada any i donen un sentit a la festa que va molt més enllà de les gateres, de les samarretes estripades i de la pudor de pixum en alguns racons de la ciutat.

Hi ha molts Sants Joans eterns dins un sol Sant Joan que només dura dos dies i mig. Als ciutadellencs el cor se’ns eixampla quan veiem la bandera. I perdem una mica el senderi i ens posam entre els cavalls i els fem entrar a ca nostra. Però també ens recollim en la intimitat familiar de Sant Joan de Missa per anar a sentir les completes.

Tot això, per celebrar el solstici. Per intentar que el color del blau del cel del dia 23 quedi fixat per sempre més, per evitar que els dies s’escurcin, per allargar aquesta sensació de tenir el salnitre entre els dits. I com que no ho aconseguim, empenyem el món i el fem rodar tan de pressa com podem perquè prest torni a ser dia 23 de juny i el sol comenci a ballar de bon matí i quedi clavat al cel fins a les tantes de la nit. Perquè aquest blau i aquest sol són irrepetibles. La resta, els caragols, el centenar llarguíssim de cavalls negres i nobles que omplen el centre de la ciutat, els protocols, els caixers i els cavallers, la bandera i sa capellana, s’homo des be, l’arena als carrers, els jocs medievals des pla, les begudes… totes aquestes coses són accessòries, vénen totes soles quan celebram el color blau del cel, i l’esclat dels conreus als camps i se’ns eixampla el cor i ploram i ens acumulam tots en un metre quadrat i demanam silenci, que res no destorbi el so hipnòtic que surt d’una canya tan modesta amb només dos forats. Sa somereta ha començat el replec. Els cavallers ja s’han vestit. Calçons negres, camisa blanca, armilla, corbatí i capell. Els que no són pagesos es posen una guindola i el caixer senyor les medalles i atributs que acrediten la noblesa del seu llinatge. Els cavalls estan nerviosos i s’esvaloten quan s’incorporen a la comitiva. I ja duen la bandera. I a Santa Clara, les monges guaiten dalt el terrat. Resaran perquè la festa transcorri sense incidents. I milers de persones intentaran veure l’entrada al galop del caixer senyor al caragol des Born i els cavalls, que estan frescos, botaran i s’exhibiran potes enlaire, i les tres voltes es faran curtíssimes i en un tres i no res la comitiva enfilarà el carrer de Sant Joan cap a la placeta d’Artrutx per anar a Sant Joan de Missa i el jovent anirà a tirar avellanes a sa Contramurada, i etcètera.

Però tot això, aquest etcètera, no cal escriure’l, perquè tothom ja la coneix, la festa de Sant Joan de Ciutadella.