Sant Iscle de Vallalta: l’enginy del poble per a entabanar la Guàrdia Civil

Passaven pocs minuts de les nou del matí del primer d’octubre. El casal de la gent gran de Sant Iscle de Vallalta, l’únic col·legi electoral d’aquest petit poble de l’interior del Maresme, acollia una urna perquè els mil dos-cents veïns votessin si volien que Catalunya esdevingués una república independent o no. Centenars de persones van defensar aquella única urna que la Guàrdia Civil els volia prendre.

Davant la brutalitat, el pacifisme i l’enginy. Els veïns de Sant Iscle van resistir pacíficament la càrrega policíaca fora del casal. Dins, la gent que feia cua per a votar va decidir de simular normalitat. Van treure les fitxes del dòmino i van començar a jugar amb els avis. Mentrestant, un membre de la mesa va endur-se l’urna i la va amagar en un nínxol del cementiri.

Allà, on l’urna va romandre resguardada de les urpes de la Guàrdia Civil, hi ha una placa que recorda que l’any 1808 uns aiguats van endur-se riera avall les tropes franceses després del rés de les dones, els nens i els avis a l’església. Des d’aleshores, Sant Iscle celebra cada 25 de juny la Festa Votada. Justament 209 anys després, aquest indret va ser l’escenari d’un nou acte de resistència.

Aquest és el relat d’Alexandra Vilaró i Sans, que aquell dia, mentre feia cua per a votar, va presenciar com s’emportaven l’urna i com els veïns muntaven unes timbes de dòmino per evitar que la Guàrdia Civil clausurés el col·legi electoral:

«No hi havia res previst. Pensàvem que no vindrien a un poble tan petit i que tindríem un dia relativament tranquil. La primera vegada ens van agafar per sorpresa. Va venir un destacament d’uns quaranta guàrdies civils. Eren les nou i pocs minuts, tot just es constituïa la mesa i no havíem començat a votar. Tothom va posar-se davant la porta i no van poder passar. Estàvem tots atapeïts, a peu dret, i ens treien d’un en un. Van veure que s’estarien tot el matí allà i finalment se’n van anar.

Personalment em vaig quedar amb l’orgull ferit. Com podem deixar que ens facin això? No ho podem permetre. Aquesta gent tornarà i ho aconseguirà. L’urna i la mesa eren dins. Es va constituir la mesa, es va accedir al programari i vam començar a votar.

Com que estàvem escarmentats, vam enviar gent a fer guàrdia a les dues entrades del poble. Una carretera arriba des d’Arenys de Munt i una altra per Sant Cebrià. Ens van avisar que tornaven i que eren més, armats amb escopetes de pistoles de goma. Aleshores vam pensar que estàvem perduts. Jo era a la fila i tenia unes quinze persones davant per votar.

La mesa volia que féssim les coses bé, que internet funcionés i que poguéssim votar amb normalitat. Tot anava lent. Uns quants que érem a la cua vam dir a les persones de la mesa que s’emportessin l’urna. Ells van respondre que això no era legal, però és clar, si no se l’emportaven, ens quedaríem sense urna. El casal dels avis comunica amb l’ajuntament per un passadís que acaba en una porta que dóna a l’entrada. Els avis van obrir aquella porta i l’urna va sortir per allà. La persona que se la va endur va començar a córrer en direcció contrària on hi havia la gent concentrada. És el carrer que va cap a l’església.

Algú va proposar que marxéssim del col·legi, però no podíem, perquè l’haguessin tancat i precintat. Ells haurien guanyat. Vam pensar que havíem de fer alguna cosa perquè no tanquessin el local. Vam recol·locar les taules com estan habitualment i com que els avis tenen els jocs típics, com el dòmino i el parxís, vam agafar les fitxes del dòmino i les vam escampar damunt les taules. Els qui hi érem vam començar a jugar. Tot això va passar en pocs minuts. Si ens haguessin vist dubtar, sense jugar o amb cares de pòquer, hauria estat pitjor. Qui ens podia fer fora, si nosaltres jugàvem? Érem al casal dels avis jugant al dòmino. El noi que tenia al costat, que era menor, no sabia jugar. Jo mateixa feia anys que no jugava al dòmino. També hi havia un noi i una àvia.

Jo mirava en direcció on venia la policia. Davant tenia una vidriera. Els vam dir als qui hi havia a l’entrada que l’urna ja no hi era, allà. La resta de gent no ho sabia. Com que ja sabíem amb quina actitud venien, i els vam veure en formació romana, estàvem a l’expectativa. Jo anava mirant de reüll i vaig veure els últims metres, com van començar a córrer i van començar a picar la gent, sense necessitat.

https://www.youtube.com/watch?v=9RhAffoa3ZA

La gent va començar a cridar i a anar enrere. Alguns van anar per terra, altres van rebre cops a les costelles. La porta del local no era tapada, però van picar igualment. Portaven escopetes de pilotes de goma, però no en van disparar cap. Cops de porra, amb l’escut i empentes. Quan van tenir tota la gent continguda a les voreres i fora del perímetre que havien fet, van entrar al casal.

Els vaig demanar si tenien una ordre judicial i no em van fer cas. Ens van demanar per les claus, perquè després d’haver sortit l’urna havíem tancat les portes. Els vam dir que no teníem claus i que jugàvem al dòmino amb els avis. Aquí es va acabar la conversa. No van dir res més. Es van quedar allà plantats. A fora, veia que ja no picaven la gent. Vaig pensar que mentre no tanquessin el col·legi ni piquessin la gent, mira… Mentre eren allà, no feien mal en un altre lloc. Aleshores van rebentar les portes i una paret, i evidentment no van trobar res. Estaven neguitosos i anaven amunt i avall, parlant a cau d’orella. Nosaltres fèiem broma, provant de fer veure que l’ambient era distès.

Vam fer dues partides senceres de dòmino. Només tenia por que algú els digués que l’urna no era allà i que ens agafessin i ens obliguessin a dir-los on era. Se’n van anar. La gent els va acompanyar fins on havien aparcat els cotxes. La gent preguntava, desconcertada, si s’havien emportat l’urna. Van cercar l’urna uns vint minuts, més o menys. Sí, vint o vint-i-cinc minuts. Dins no van encarar-se amb ningú. Les àvies, algunes tremolaven com fulles. Van tenir una actitud exemplar, brutal.

La majoria de la gent del poble ens coneixem. Però aquell dia era com si estiguéssim tots enganxats amb cola, molt units. Vaig arribar a pensar que si algun dia em passava alguna cosa, podia confiar en tota aquella gent. Era la sensació que feia. Va ser molt emocionant.

Al cap d’una estona, va tornar la persona que s’havia emportat l’urna. Vaig demanar-li on havia anat a parar. I em va preguntar si ho volia saber, perquè era surrealista. On? En un nínxol del cementiri. Ostres! De debò? Ell no sabia on anar. El cementiri és al costat de l’església. L’urna era a uns seixanta metres del col·legi. La gent va reaccionar amb molta eufòria. Era una victòria. Era continguda, perquè havíem d’anar amb compte que no tornessin. Vam estar-ne tot el dia pendents. També vam tornar a amagar-la perquè vam tenir una falsa alarma.

Al migdia, van arribar veïns de Sant Cebrià, perquè allà sí que els van tancar el local. També de Barcelona i Mataró. Hi havia una mica de paranoia, perquè tothom era sospitós de ser un infiltrat. La gent del poble ens coneixem, però quan veiem algú estrany, despistat i controlant… Va haver-hi gent durant tot el dia. Quan va acabar tot, em vaig quedar a fer el recompte. Pensava que, si tornaven, no havien de poder passar. Havíem de protegir l’urna tant sí com no. Allà hi veia la meva dignitat, el meu orgull, la democràcia… Tot. Era el símbol de tot. No ens la podien prendre. Quan vam acabar el recompte, va ser un triomf. Teníem uns nervis a sobre que no ens aguantàvem. Teníem un neguit a sobre que no sabíem com treure’ns-el. Estàvem dolguts per la situació, però ho havíem aconseguit. Va ser genial.»