09.02.2018 - 22:00
Ho veig pel finestral de casa. Un dels pisos del costat ha quedat buit, hi vivia una parella jove amb dues nenes petites. Els patis són un espai de comunicació fantàstic, amb els anys els veïns ens acompanyem els uns als altres sovint. J, amb qui comparteixo neguits del procés, m’informa: els veïns joves han hagut de deixar el pis al cap de deu anys de viure-hi, la propietat no els ha renovat el contracte. En sis mesos, han hagut de buscar-se la vida i trobar un altre pis. Per sort l’han trobat a Gràcia, no han hagut de canviar les nenes d’escola.
Cada mes, gairebé cada dia, ho veig pel barri, a la dreta de l’Eixample, prop de Gràcia i de la Sagrada Família: canvis en el veïnatge, anuncis a les portes i a les parets per a comprar pisos i finques, lloguers abusius que s’apugen sense miraments un 30% o més. Alguns dels desnonaments són visibles –s’intenten evitar, els veïns aconsegueixen petits ajornaments i prou– i d’altres no es veuen.
El dels meus joves veïns és un d’aquests desnonaments invisibles. No els han volgut ni renovar el contracte. A J i la seva família no els pot passar –en principi– perquè el seu lloguer és de renda antiga, fa trenta anys que hi viuen. Calculem que el propietari vol reformar l’habitatge d’on ha expulsat els joves veïns i posar-hi un lloguer astronòmic, si no és que decideix fer-ne un pis turístic. És un pis gran de l’Eixample, dels que van de la galeria del fons al carrer del davant. De moment, el pis és buit i no s’hi veu cap indici d’obres. No sabem què podien pagar de lloguer, calculem que uns 900 – 1000 euros o potser una mica més. Potser el sou d’un d’ells. Què volen més els propietaris?
Barcelona és una ciutat de rendistes immobiliaris. No sé si se’n coneix el cens, quants n’hi ha i com està repartida aquesta propietat en el sòl urbà. Hi ha molta propietat vertical, de finques que pertanyen a un sol propietari, potser a dos o tres de la mateixa família que, al cap dels anys, se l’han distribuït. Però, ara, aquests rendistes, aquests urbanotinents, estan sent reemplaçats pels fons voltors, inversors sense escrúpols que no han de donar la cara. Els llogaters ni saben qui són ni ho poden saber. Estan desapareixent els propietaris no especuladors, que també n’hi ha. O potser he d’escriure que n’hi havia.
Sant Antoni Wars és una pandèmia urbana.
Per això la plataforma Fem Sant Antoni ha entrat aquesta setmana en acció. Fa visible el problema amb una campanya per les xarxes socials i les bústies del barri que també ha arribat aquests dies als mitjans. ‘Ets un dels 3.500?’, pregunten. És la xifra dels contractes de lloguer que enguany caducaran. El cens prové del departament d’estadística de l’ajuntament. Des de la llei del 2013, els contractes són de tres anys. Tres anys! Amb prou feines tens uns mesos de respir quan els signes. L’entitat ara mira de localitzar els veïns i procurar-los l’assessorament. L’obertura del nou mercat de Sant Antoni pot ser una baula més del procés d’encariment del barri que ha foragitat tants veïns i l’ha convertit en lloc de moda i d’abús urbà. Gentrificació és una paraula que em cansa, amaga el seu sentit més fort: abús urbà.
Més informació de la pandèmia l’estan recopilant la gent del Sindicat de Llogaters, constituït fa ben poc. Existeix en moltes ciutats europees i aquí no ha arribat fins ara. Ha trigat, però millor ara que mai.
Mentrestant, el barraquisme barceloní prossegueix. Els polítics poden anar preparant la campanya municipal de les eleccions de l’any que ve dient que s’ha incrementat en aquesta legislatura, però ja abans de la crisi del 2008 s’havien tornat a instal·lar xaboles a Collserola. Només cal mirar les hemeroteques i preguntar-ho als experts i als veïns. No sembla que recordem gaire que la crisi va ser en gran manera immobiliària. Com si l’expressió ‘bombolla immobiliària’ fos del temps de la Mariacastanya. Doncs no. No sols és el referent actual sinó que s’està reproduint a un ritme vertiginós, també per l’economia del turisme.
Un altre veí em comenta que potser no remarquem prou qui es va inventar el terme turismofòbia i no lliguem caps entre el diari que ho va fer, el més antic de la ciutat, i el centenar o més de finques de lloguer dels seus propietaris.
Mentre els veïns parlem i en prenguem consciència, rai. Ara: no badem.
