04.12.2018 - 21:50
El futbol agrada a molta gent. Diuen que és l’esport rei. Però el de la pilota ha esdevingut un negoci en què els afeccionats com més va menys pes tenen, i els grans patrocinadors, les televisions i els grans clubs, convertits en multinacionals, s’emporten el pastís. Milions i milions d’euros abocats diàriament en una bombolla que va creixent, una espiral sense fi que algun dia pot acabar rebentant.
Tot sovint es veuen imatges de desenes de seguidors que reben els seus ídols als aeroports i als hotels. A vegades, algun futbolista s’atura a signar-los un autògraf o fer-s’hi una fotografia. Hi ha crits, esglais, llàgrimes i, fins i tot, algun desmai. Vist des de fora, tot plegat és un circ. No hi ha cap dada, però hom té la sensació que com més va més gent acaba desencantada amb el futbol, diguem-ne, d’elit. ‘Odi etern al futbol modern’, es pregona.
Però encara hi ha un futbol autèntic. Estadis vells i decadents. No hi ha diners. Sovint, mig buits. Olor de gespa? Quin tòpic! No sempre, molts en tenen d’artificial perquè requereix menys manteniment. Grades amb seients en mal estat, sales de premsa i cabines petites. Vestidors petits, sense saunes ni jacuzzis. És un futbol oblidat als mitjans de comunicació, amb clubs centenaris. Un futbol precari, amb futbolistes que es guanyen les garrofes al matí i que entrenen a la tarda. Obrers del futbol.
Sant Andreu, l’orgull del poble
El poble de Sant Andreu de Palomar va ser annexionat a Barcelona el 1897. El municipi, ara barri, conserva trets d’identitat propis. Cases petites, carrers estrets, comerços locals i associacions culturals i esportives potents. La Unió Esportiva Sant Andreu es reivindica com l’orgull del poble. Un club que vesteix, orgullós, les quatre barres de la senyera. Que des de fa uns anys fa campanya, juntament amb altres clubs de la tercera divisió, en defensa d’uns preus populars per als afeccionats.
Avui, el Sant Andreu juga un dels partits més il·lusionadors de la seva història centenària. Els quadribarrats visiten l’Atlètic de Madrid al Wanda Metropolitano. Un dels estadis més espectaculars d’Europa i del món, inaugurat encara no fa un any i mig. L’encontre correspon a la tornada dels setzens de final de la copa, una competició a la qual els clubs de tercera accedeixen si són campions de la seva lliga o bé subcampions, en el cas que el primer hagi estat un equip filial d’un club de primera divisió.
El resultat d’anada, amb derrota per 0-1 al Narcís Sala, dóna avantatge a l’Atlètic de Madrid. Un club punter, d’elit, amb tots els ingredients i milions abocats per a disputar el títol de primera amb el Barça i el Reial Madrid i provar d’assolir el triomf a la Lliga de Campions. Un rival gairebé imbatible. La intenció del Sant Andreu és competir de tu a tu contra l’Atlètic, igual que va fer-ho al partit d’anada. Competir i gaudir d’un partit que els jugadors del Sant Andreu difícilment podran jugar mai més. ‘Obrers del futbol’ és una expressió que fa servir Ton Alcover, un dels capitans i nau insígnia de l’equip, que no podrà jugar per una lesió desafortunada diumenge passat.
Un camí costerut
Arribar a disputar una eliminatòria contra un equip d’elit com l’Atlètic de Madrid no és una tasca senzilla. El Sant Andreu va haver de guanyar-se la segona plaça, que donava accés a la competició, fins a l’últim segon de la temporada passada. Un any pràcticament immaculat i que va acabar amb una gran decepció: el Castelló el va eliminar en la promoció d’ascens a la segona divisió B.
Malgrat no haver assolit l’objectiu, el projecte quadribarrat té una base sòlida, després de molts anys d’inestabilitat esportiva i social. Va passar moltes temporades a la segona divisió B, amb intents frustrats d’ascendir a segona A, i posteriorment va caure al pou. El canvi de propietat del club i el descens a tercera van sumir el club en una crisi, agreujada per una multa d’Hisenda a diversos clubs catalans per la relació laboral amb els entrenadors del futbol base, entre els quals el Sant Andreu, que encara és en procés de pagament.
La primera temporada a tercera divisió, la 2015/2016, va ser irregular. Salvació assolida, però sense opcions de jugar la promoció d’ascens. Catarsi dins el club, amb una disputa interna a la junta que va acabar amb la sortida de gairebé tots els directius. El maig del 2016, el president del club, Manuel Camino, va donar les regnes de la direcció esportiva a Àlex Redondo i va confiar la banqueta a Mikel Azparren i Xavi Jiménez. Dos ex-jugadors quadribarrats que coneixen Sant Andreu i el futbol català. En el seu primer any, l’equip va acabar cinquè després de lluitar, ara sí, per les places d’ascens.
La recepta per a la situació de l’equip de la tríada formada per Redondo, Azparren i Jiménez era clara. Calia formar un grup unit dins i fora del camp, amb futbolistes conscients del significat de vestir la quadribarrada. L’opció pels jugadors del planter i per altres amb passat andreuenc, una combinació de joves i veterans, ha estat reeixida. Segon any espectacular, lluita per l’ascens i classificació per a la copa. I com sol passar en aquest món, els èxits esportius comporten més estabilitat institucional i social.
Enguany, el Sant Andreu ha mantingut el bloc guanyador. A la copa, ha hagut de passar tres eliminatòries prèvies abans d’enfrontar-se a l’Atlètic de Madrid. Davant els andreuencs van caure el Cornellà, el Gernika i el Calahorra, tres equips de categoria superior. Els èxits, juntament amb la classificació per a la final de la Copa Catalunya, han passat factura a l’equip a la lliga. Però el Sant Andreu, a mitja taula de la classificació espera revertir la situació a la segona volta i aconseguir la classificació per a les eliminatòries d’ascens.
Roger Graells és redactor de VilaWeb i cap de premsa de la UE Sant Andreu.
