Sankara no és pas mort

L’11 d’octubre començava a Ouagadougou, capital de Burkina Faso, un judici històric: el de l’assassinat fa trenta-quatre anys del president Thomas Sankara. N’informava Vilaweb, citant un article d’aquesta secció de fa un parell d’anys, en el qual abordava la figura de Thomas Sankara, “el Che Guevara africà”, i la batalla per l’acció judicial que, com anunciava llavors, ha acabat als tribunals.

Tinc poc a afegir, de moment, sobre la història de Sankara i el seu assassinat, però sí sobre la transcendència d’aquell succés i el seu llegat revolucionari.

Qui va ordenar de matar Thomas Sankara?

Amb el procés judicial és difícil que s’arribi al fons de la veritat sobre els veritables responsables de l’assassinat de Sankara, però sí que s’ha verificat, per les reaccions als mitjans africans i europeus, l’actualitat i la vigència de les idees africanistes, socialistes i anticolonialistes del revolucionari burkinès. Sobretot, pel que fa a l’interès creixent que la seva figura i el seu llegat polític desperten en la joventut del seu país i en la resta de països africans.

De fet, el mes d’octubre del 2014 hi hagué una revolta a Burkina Faso que va enderrocar el govern de Blaise Compaoré, l’ex-amic i camarada de Sankara, implicat fins al coll en el cop d’estat i en el seu assassinat. Aquell dia, el nom i les paraules de Thomas Sankara van tornar a ressonar pels carrers d’Ougadougou en les veus dels joves que van sortir als carrers per dir prou a vint-i-set anys de corrupció i estancament polític.

Els quatre anys de Sankara (1983-1987) són un referent de l’antiimperialisme i el panafricanisme: el país va recuperar l’orgull i la consciència de poble lliure. Els burkinesos es van implicar amb entusiasme en l’alliberament de la dona, l’educació, la cultura, la salut pública, el cooperativisme i totes les qüestions que afecten una societat lliure, justa i moderna. Seguint les reivindicacions de Sankara, van lluitar per la unitat dels països africans, per desprendre’s del jou colonial que encara els oprimia, i per enfrontar-se als organismes internacionals que, com l’FMI, els esclavitzaven econòmicament.

Els avenços en els quatre anys de Sankara van ser espectaculars en pro de l’autodeterminació i la llibertat d’un dels països més pobres del continent negre. Són uns anys clau, dignes d’estudi i reflexió. Allò va ser una petjada tan ferma i segura, que els anys no l’han esborrada, malgrat la censura dels vint-i-set anys posteriors. Per contra, és un heretatge ben present per les noves generacions perquè van veure que hi havia un altre món possible i simplement depenia d’ells. I de la seva fortalesa per a resistir els poders fàctics neocolonials.

Per contra, els vint-i-set anys de Blaise Compaoré, submís a les directrius de la Françafrique i a la dictadura de l’FMI, han enfonsat el país, entre la corrupció i la inoperància, cosa que ha causat l’aixecament i l’activisme dels joves per la llibertat i la justícia.

El 2014, vint-i-set anys després d’haver estat assassinat, el nom i el mestratge de Thomas Sankara foren referents d’una revolta a Burkina que liquidà el poder del traïdor Blaise Compaoré, protegit i ajudat per l’exèrcit francès a exiliar-se a la Costa d’Ivori, concretament a la capital, Yamoussoukro, vila natal del difunt dictador Félix Houphouët-Boigny, home també molt fidel a França.

Tots dos havien estat implicats, de prop o de lluny, en la nebulosa del complot per l’assassinat de Sankara. Darrere el complot criminal, a banda el traïdor Blaise Compaoré, es creu que hi havia França, Costa d’Ivori, la Françafrique i Líbia. Potser, també, mercenaris de Charles Taylor i la CIA. Serà difícil, però, que se’n puguin investigar a fons les ramificacions internacionals. Els governs que hi podrien estar implicats es neguen a obrir els seus arxius.

En la política d’aquella regió subsahariana hi ha secrets molt ben guardats. De segur que una investigació sense obstacles faria sortir a la llum la trama corrupta i criminal que durant dècades ha espoliat aquella zona de l’Àfrica. Thomas Sankara és una de les grans figures de la lluita africana per l’emancipació. Una veu valenta, clara i lúcida. El seu assassinat no solament va avortar aquell projecte polític, i els que se’n podien derivar, sinó que també era pensat per evitar que es destapessin les veritats que ell denunciava i sabia.

La mentida d’Emmanuel Macron

L’any 2017 Emmanuel Macron, en un viatge a Ouagadougou, es va comprometre públicament a desclassificar informació secreta. No ho ha fet. Ho explica a Le Monde Diplomatique Bruno Jaffré, historiador especialitzat en Burkina Faso i biògraf de Sankara. El govern francès ha enviat al jutge burkinès François Yaméogo tot de documents diplomàtics secundaris i alguns altres dels arxius del Ministeri de l’Interior.

No hi ha cap document provinent dels gabinets de François Mitterrand i Jacques Chirac, president i primer ministre, respectivament, l’any 1987, quan hi hagué el cop d’estat de Blaise Compaoré. Tots dos estaven molestos amb Sankara per les seves propostes i declaracions, especialment la de deixar de pagar el deute extern o el suport a Nova Caledònia a la llista de territoris per descolonitzar. Val a dir que la investigació del jutge Yaméogo ha demostrat la presència a Burkina d’agents francesos l’endemà del cop d’estat.

Bruno Jaffré cita una frase de Chirac dirigida a un periodista partidari de la revolució burkinesa: “Digui al seu ‘petit capità’ que posi en ordre les seves vísceres; d’aquí a sis mesos ens haurem ocupat d’ell.” A més, Mitterrand s’hi havia discutit personalment en un sopar, en què Sankara va denunciar que França venia armes a països en guerra i que havia convidat a París el polític sud-africà Pieter Willem Botha, màxim defensor de l’apartheid.

Amb la incertesa de si mai se sabrà la veritat de la trama internacional de l’assassinat de Sankara, ha començat el judici. El cap de l’escamot que el va assassinar, Hyacinthe Kafando, i l’ex-president Blaise Compaoré no s’asseuen al banc dels acusats. El primer es manté escàpol i el segon és còmodament protegit a Costa d’Ivori, fins on el va escortar l’exèrcit francès els dies de la revolta de l’octubre del 2014. Per contra, sí que hi ha dos alts càrrecs militars i policials i altres nou acusats.

Sankara n’est pas mort, el 25 de novembre a Perpinyà

Durant anys s’han produït bons films documentals bàsicament centrats en la figura i l’obra del president assassinat, com ara Thomas Sankara, l’homme intègre (2006), de Robin Shuffield, i Capitaine Thomas Sankara, de Christophe Cupelin (2012). També es destaca la novel·la basada en fets reals El caso Sankara d’Antonio Lozano, origen d’un altre documentari.

D’un temps ençà, en relats més intimistes i personals, els cineastes interroguen l’actualitat del poble burkinès a l’ombra de l’heretatge de Thomas Sankara. Una dimensió que ultrapassa els límits geogràfics de Burkina Faso, atès que els problemes i les esperances són compartits per les joventuts més actives de molts països africans.

N’és un bon exemple Le Périmètre de Kamsé, d’Olivier Zuchuat, estrenat fa poc als cinemes francesos. Un film sobre la força de les dones del nord de Burkina que, amb la seva comunitat i les seves mans, endeguen un projecte col·lectiu contra la desertificació, el càncer del Sahel.

I el documentari Sankara n’est pas mort, de Lucie Viver, que el 25 de novembre a les 17.00 es projectarà al cinema Le Castillet de Perpinyà, en el Festival Confrontations. Lucie Viver, la directora, serà present a la projecció per conversar amb el públic, en acabat.

Una road movie a través del país dels homes íntegres

La pel·lícula de Lucie Viver ha obtingut uns quants premis internacionals: l’especial del jurat a l’African International Film Festival AFRIFF (Lagos, Nigèria); el John Marshall Award per Contemporary Ethnographic Media (Camden IFF); i el premi “Film en cours” 2018 al Festival Entrevues de Belfort.

És una road movie que el jove poeta Bikontine decideix d’emprendre després de la insurrecció popular del 2014. Aquells fets en què ell va participar van fer que volgués copsar el pols del país, què resta de l’herència ideològica de Thomas Sankara, quines són les esperances de la joventut i quin serà el lloc de la seva poesia en l’hipotètic nou país que els joves somnien de construir. Per això Bikontine decideix de recórrer Burkina seguint l’única via de tren que travessa el país de sud a nord.

És una via plena de significat, perquè és una de les obres vertebrals construïdes en temps de Sankara. Sense ajudes de potències estrangeres, i desafiant la negativa d’ajuda de l’FMI, els burkinesos van construir cent quilòmetres de via fèrria a mà, travessa a travessa, poble a poble. La idea era unir la capital, Ouagadougou, amb el nord mig desèrtic prop de Mali. L’objectiu, afavorir els intercanvis comercials i culturals, unint a la resta del país una zona molt perjudicada pel clima i la pobresa. Un episodi que encara avui els burkinesos recorden com la Bataille du Rail.

Aquell tren és un símbol d’un passat gloriós del qual tots els burkinesos se senten immensament satisfets. Malauradament, del 1995 ençà, el tren en gran part ja no funciona, però el poeta Bikontine va repassant el rastre del passat seguint les vies abandonades que, en alguns indrets, ja són runa i prou. Hi ha alguna cosa de western, també, en els paisatges i en el paper del caminant solitari enmig de la immensitat.

El documentari es nodreix dels anhels i les reflexions del jove poeta, a més de les converses que té amb tots els personatges que es troba pel camí. Gràcies al recorregut, l’espectador s’endinsa en la realitat quotidiana de Burkina i el sentiment general de la gent del poble, al camp o a la ciutat. Hi participen mestres, camperols, jornalers de la canya de sucre, del cotó, metges, futbolistes, cercadors d’or, taxistes, assistentes de planificació familiar, escombriaires, nens, vells, veterans de l’època de la revolució sankarista, etc.

És un fresc molt viu de la realitat del país. Entre les imatges de la revolta del 2014, amb enfrontaments pels carrers i paraules d’esperança o desencís dels burkinesos, apareixen sovint fragments de declaracions de Sankara que ens recorden que allò que es va començar encara està per fer. De fet, la llavor hi és. “La primera i més gran victòria nostra –deia– és que els burkinesos han pres consciència d’ells mateixos. És la transformació dels esperits. Ara saben que poden canviar la seva realitat, el seu món.”

Un dels seus discursos més emblemàtics va contra el deute extern dels països africans. Una càrrega que esclavitzava i esclavitza milions de persones del continent negre. El va pronunciar a Addis Abeba, en una conferència de l’OUA el juliol del 1987. Va dir que si no li feien costat l’any següent ja no hi seria. I tal dit tal fet. Tres mesos després, el 15 d’octubre, el van assassinar. Són paraules tan vàlides ahir com avui. Cal recordar-les íntegres, com fa el film:

“El deute no es pot pagar. La meva proposició no vol simplement provocar o fer espectacle. Jo voldria dir allò que cadascú de nosaltres pensa i desitja. Qui dels presents no desitja que el deute sigui esborrat? Els que no ho desitgen poden sortir, agafar l’avió i anar de seguida a la Banca Mundial a pagar. I quan nosaltres diem que el deute no s’ha de pagar, no hi ha dubte que anem contra la moral, la dignitat i el respecte a la paraula. Perquè considerem que no tenim la mateixa moral que els altres. Entre els rics i els pobres no hi ha la mateixa moral. Si Burkina Faso rebutja de pagar el deute tota sola, jo no hi seré, a la pròxima conferència! Per contra, amb tot el vostre suport podríem evitar de pagar.“

Entrevista a Lucie Viver, directora de ‘Sankara n’est pas mort’

Em poso en contacte amb la directora Lucie Viver que atén amablement les meves preguntes. Ella i el poeta Bikontine són els creadors i tot l’equip de rodatge del film. 

—Vaig descobrir Sankara durant la meva primera estada a Burkina Faso, l’any 2012. Al principi, el vaig descobrir només per allò que els burkinesos me n’explicaven, joves i grans, habitants de la ciutat, pagesos, intel·lectuals i analfabets: tothom en parlava amb molta nostàlgia, respecte, entusiasme. Després, em vaig documentar molt en l’àmbit històric i polític. Però per a la pel·lícula volia mantenir allò que em va impressionar al principi: la memòria popular i subjectiva de Sankara a la població burkinesa.

—Personalment, què us ha donat el testimoni de les idees de Sankara i el coneixement de la realitat quotidiana de Burkina Faso?
—Vaig trigar cinc anys a fer aquests films. Sovint penso en el que vaig aprendre i experimentar durant la realització de la pel·lícula, especialment la gent increïble que vam conèixer amb Bikontine, el seu coratge, la seva modèstia, la seva dignitat. Va ser per a mi una gran aventura personal, artística, humana, un “viatge” en el sentit fort del terme. Una autèntica lliçó de vida.

—Al vostre film, gràcies al poeta Bikontine, doneu veu a la gent del poble, als qui “no tenen veu”. Què hi heu descobert, en les seves veus?
—De fet, no he volgut donar la paraula als polítics, ni als activistes sankaristes, ni als artistes, ni als intel·lectuals que estan acostumats a defensar les seves idees davant els micròfons i les càmeres. La meva intenció era donar veu als qui normalment no se senten. Com feia Sankara en uns altres llocs! Es va disfressar per no ser reconegut i va anar als carrers i cafeteries d’Ouagadougou per escoltar què es deia sobre el seu govern i quines eren les expectatives reals de la població…

De manera que, primer, vaig decidir d’allunyar-me de la capital, Ouagadougou. Amb Bikontine vam seguir l’únic ferrocarril del país, que ens va permetre d’observar, compartir i entendre el dia a dia dels burkinesos a la ciutat però també als pobles. La pel·lícula no amaga les dificultats socials i econòmiques de Burkina Faso. Tanmateix, gràcies a les paraules dels interlocutors de Bikontine, es conserva sobretot un gran coratge, una gran dignitat, una esperança malgrat tot.

—Quina és la importància i la presència de les idees de Sankara avui per a la joventut burkinesa i la joventut africana en general?
—Sankara era jove, dinàmic, divertit. Avui s’ha convertit en una icona política, un referent i fins i tot un model a seguir. És el “Che Guevara africà”. Perquè, més enllà dels discursos, “va actuar” com diuen els burkinesos, és a dir, va fer realitat allò que va anunciar. Però, sobretot, ha tornat a donar orgull als burkinesos demostrant-los que poden desenvolupar-se per ells mateixos. Va ser el seu coratge i la seva integritat que va portar al suport de la població d’aleshores i que continua apel·lant avui la joventut burkinesa i africana, perquè són qualitats polítiques i humanes atemporals.

—Quatre anys positius de Sankara i vint-i-set anys negatius de Blaise Compaoré. Quines possibilitats creieu que hi ha ara, d’ençà del 2014, d’avançar cap a un futur millor?
—És una pregunta que no puc respondre. La insurrecció que va provocar la caiguda de Blaise Compaoré i la transició que va seguir, realment, van donar al poble una immensa esperança de canvi. Malauradament, els nous dirigents polítics no han sabut ni han pogut satisfer les expectatives dels burkinesos, que generalment estan decebuts. Però avui la gent està preocupada per l’augment d’atacs gihadistes, que fan créixer el risc de conflicte ètnic. Burkina viu un període difícil i el seu futur ara va lligat al de tota la zona saheliana.

—Quines van ser les reaccions a la vostra pel·lícula a Burkina Faso? Esteu en contacte amb el públic burkinès?
—Vaig tornar a Burkina Faso unes quantes vegades per mostrar-hi el film. Els burkinesos agraeixen especialment escoltar les paraules dels ciutadans corrents. Se senten compresos i respectats. També estan molt interessats a descobrir regions i realitats diverses del país, perquè els burkinesos en general no viatgen. Finalment, és el futur del llegat de Sankara allò que els qüestiona: és això que provoca el debat després de la projecció!