29.07.2019 - 21:50
Havia estat tres setmanes al Nepal i encara no havia trepitjat l’Himàlaia. Centenars de milers de turistes visiten cada any aquest país, sobretot, per embadalir-se amb els cims de les muntanyes més altes del món. Més de vint dies i encara no havia viscut aquesta anhelada experiència. Potser em guardava la part més bona per al final.
Així doncs, vaig anar de cap a les muntanyes per aprofitar els dies que tenia lliures. L’excursió que havia decidit de fer era la de Mardi Himal, un recorregut de dificultat moderada que ascendeix fins al camp base d’aquest macís que s’eleva ‘només’ fins als 5.587 metres. Normalment, el circuit es completa en uns sis o set dies, però jo només en tenia quatre. Hauria d’anar de pressa.
Des de Pokhara, la capital del turisme de muntanya, vaig aventurar-me a agafar un autobús local fins al petitíssim poble de Kande. Per la finestra s’estenien, per un costat, camps d’arròs perfectament delimitats i, per l’altre, el turó que resseguíem a batzegades. El sol començava a abaixar la persiana i ens enlluernava un revolt sí, un revolt no. Si el temps feia bondat, i es mantenia així de clar i serè, serien uns dies esplèndids.
Però no ho va fer. La primera nit la vaig passar a Kande per començar a caminar l’endemà de bon matí. Vaig acampar en una parcel·la d’uns amables camperols que em deien que no em mengés un tigre que aparentment rondava per aquella vall. D’ençà que vaig plantar la tenda fins que em vaig llevar, va caure una pluja torrencial. Dotze hores seguides d’aigua llançant-se violentament contra la lona que utilitzava com a refugi. Era un avís del que m’esperaria durant els següents 50 quilòmetres de pujades i baixades: pluja, pluja i més pluja. No podia oblidar que, en aquesta part del món, ara era l’època del monsó, el moment menys recomanable de l’any per a fer excursions.
Cap a Forest Camp
No va ser fins a les set del matí, quan ja feia una bona estona que havia sortit el sol, que el temporal va cedir el primer moment de descans. Vaig desmuntar la tenda sota l’atenta mirada d’uns nens uniformats que anaven cap a l’escola.
L’ascensió va començar amb una bona ració d’esglaons de pedra. De mica en mica, les granges van deixar lloc als arbres, i les escales es van substituir per roques mal col·locades i sense cap mena de sentit ni criteri. La primera parada va ser obligatòria. A Pothana hi havia un home que s’encarregava de controlar que qui passés per aquell punt ho fes amb tots els papers en ordre. Al Nepal, per fer la majoria d’excursions, calen permisos per a accedir a determinades àrees de conservació, en aquest cas, la de l’Annapurna.
A partir d’ací, el dia es va complicar. Pel bosc es va començar a escampar una espessa boira que ho deixava tot xop i que transformava la muntanya en un decorat digne d’un film de por. El camí ja no era una passarel·la de pedres fàcil d’identificar, sinó que hom havia de fer un exercici de concentració per a identificar les zones que havien acumulat més trepitjades. Per sort, alguns arbres recordaven la direcció correcta amb unes pintades blanques i blaves.
Imperceptiblement, van començar a caure quatre gotes que, de mica en mica, van anar prenent intensitat i importància. Els veïns que pujaven i baixaven ara es movien d’un poble a un altre disfressats amb un impermeable que els cobria tot el cos. Pel que fa als altres excursionistes, no n’hi havia.
La pluja no va arribar sola. Anava amb unes molestes acompanyants. Me’n vaig adonar després d’haver sentit una lleugera fiblada de dolor al turmell. Quan vaig aixecar-me el camal, la vaig veure: una petita sangonera se m’havia aferrat a la pell amb força, i no tenia cap intenció de deixar-me anar. La bèstia em xuclava la sang amb decisió. Amb aquest panorama, vaig provar de recordar els consells que m’havien donat alguns nepalesos. Mentre buscava un farcellet amb sal que havia desat en alguna butxaca, l’animaló continuava la seva missió com si res. Anava per feina. Segons que m’havien dit, si hi abocava una mica d’aquest condiment, el paràsit deixaria de mossegar i s’hauria de poder enretirar. En canvi, si l’arrancava directament, se’n podria quedar alguna part del cos enganxada, com passa amb les paparres.
Efectivament, vaig posar una mica de sal allà per on la sangonera s’havia arrapat i la vaig retornar al bosc sense problemes. Però la meva maniobra havia estat tan maldestra que havia donat temps a l’animal vampiresc a fer-me una bona mossegada des d’on ara brollava un rierol de sang. Per acabar-ho d’adobar, aquella estona havia estat suficient perquè unes altres companyes de presa s’enfilessin pels pantalons i, fins i tot, pels bastons de caminar, tot cercant un racó de pell des d’on endrapar un bon tiberi.
Les sangoneres ja no em van abandonar en tot el dia. Tot i que no fan mal ni transmeten malalties, són desagradables. En total, vaig rebre una vintena de mossegades i vaig exhaurir la poca sal que tenia.
Després de set hores caminant, vaig arribar a Forest Camp, on havia decidit que passaria la nit. Em van donar la benvinguda un cartell que indicava que érem a 2.500 metres d’altura i un grup de joves nepalesos que es treien la roba amb pànic cercant sangoneres pel cos. Les bestioles trobaven maneres d’arribar a zones que, a priori, semblaven totalment inaccessibles. No hi havia cap altre tema de conversa entre els pocs excursionistes que van dormir a l’assentament. Una vegada nets i més tranquils, em van comentar que havien anat fins allà per fer una filmació. Òbviament, era un film de terror.
Cap a High Camp
La primera meitat del segon dia no va ser gaire diferent. Aquesta vegada, anava més preparat, amb pantalons per dins els mitjons i amb la samarreta entaforada a la cintura, o sigui que els paràsits no van arribar a clavar queixalada, tot i que van atacar per tots costats, s’enfilaven per qualsevol lloc i, fins i tot, queien dels arbres. A partir del migdia, quan vaig superar els 3.000 metres a Low Camp, les sangoneres van desaparèixer.
La pluja i la boira continuaven persistents i el paisatge visible es limitava a un diàmetre d’uns 50 metres. Tot semblava indicar que completaria l’excursió sense poder ni tan sols entreveure alguna de les muntanyes que, teòricament, m’envoltaven, però tot va canviar quan faltaven pocs quilòmetres per arribar a High Camp.
Els núvols baixos havien quedat per sota els meus peus i formaven un extens mar de cotó fluix. La fatiga es va esvair i, en lloc seu, va aparèixer l’eufòria. Fins i tot, el sol es dignava a deixar-se veure de tant en tant. Estava tan embadalit observant el paisatge que s’estenia fins a l’horitzó que vaig tardar una bona estona a adonar-me que l’espectacle de debò era darrere meu.
Allà hi havia els imperials cims de l’Himàlaia. Murs blancs que s’alçaven fins a altures que semblaven impossibles. Per fi, podia veure el Mardi Himal, la muntanya que havia estat escalant tan impetuosament. Quan la cortina de núvols obria el teló es podia veure el cim, nevat fins i tot a l’estiu. Darrere, es podia intuir el majestuós Machhapuchhare, de gairebé 7.000 metres. I a l’altre costat de la cadena, l’Annapurna Sud i el Hiunchuli s’elevaven blancs, impassibles. Eren gairebé a l’abast de la mà. Contemplar aquests monuments era tota una dosi d’humilitat.
Un tram que s’havia de completar en dues hores va acabar durant-ne quatre, ben bé fins que el sol es va pondre del tot. Era impossible caminar com si res quan finalment l’Himàlaia es mostrava amb orgull davant els meus ulls. Va ser una experiència brillant, única i familiar.
Cap avall
Aquella nit vaig acampar a 3.600 metres d’altura amb unes vistes privilegiades a l’admirat macís. Quan vaig despertar-me, la realitat va tornar a colpejar-me en forma de pluja i d’una boira espessa. Els veïns de High Camp van dir-me que no es podia anar fins al camp base pel mal estat de la pista de senderisme. Aquella era l’última parada, doncs.
Nou hores i 25 quilòmetres més tard, arribava a la falda de la muntanya, des d’on l’endemà vaig agafar un tot terreny per a tornar fins a Pokhara. Havien estat moltes hores passades per aigua i amb la companyia de desenes de sangoneres, però també havia experimentat uns instants de connexió i intimitat amb una serralada que s’havia obert a abraçar-me per primera vegada. Me n’anava amb la convicció que tot havia valgut la pena i que, després d’aquell tast inicial, en volia més.
Més capítols de la sèrie ‘La volta al món sense bitllet de tornada‘
—(1): Un nou ‘margaix‘ a Mongòlia
—(2): A Ulan Bator, vivint entre sedentaris
—(3): Comprant cavalls a Mongòlia
—(4): Els perills de cavalcar per Mongòlia
—(5): Compartint sostre amb cinc àguiles daurades
—(6): Com és la vida dels nòmades de Mongòlia?
—(7): Per què val la pena de viatjar fent autostop
—(8): La Xina de l’alta tecnologia i el control extrem
—(9): L‘orquestra simfònica dels trens xinesos
—(10): L‘autèntica religió d‘Hong Kong
—(11): Els paradisos naturals d‘Hong Kong
—(12): El dia que les treballadores domèstiques inunden els carrers d‘Hong Kong
—(13): Una setmana qualsevol quan viatges amb 3 euros el dia
—(14): Què cal portar a la motxilla quan fas un gran viatge?
—(15): Un Nadal a la Cotxinxina
—(16): Una gallina et pot salvar la vida al Vietnam
—(17): Com funciona Couchsurfing, la plataforma per a viatjar sense pagar allotjament
—(18): Emboscada entre cocoters
—(19): Nòmades digitals: viure viatjant gràcies a internet
—(20): El llac de Ta Dung, la joia desconeguda del sud-est asiàtic
—(21): Ser dona i fer la volta el món tota sola
—(22): Cao Dai, la jove religió que combina Buda, Jesús, Victor Hugo i Lenin
—(23): S‘hauria d‘abolir una festa com Nadal si això fos millor per a l‘economia?
—(24): El Vietnam: l‘última supervivent de la secta del coco
—(25): Viatjar només caminant és una bogeria
—(26): Xocs culturals i anècdotes de la Cambotja rural
—(27): ‘Worldschooling‘: com és educar els fills gràcies als viatges i lluny de les escoles convencionals?
—(28): Checkpoint 17
—(29): El testimoni del nen que va sobreviure al camp de concentració més letal del genocidi cambotjà
—(30): Disparar a policies (amb pistoles d‘aigua) per celebrar l‘arribada de l‘any 2563
—(31): Dormir en temples, un allotjament místic, alternatiu i gratuït
—(32): 971.400 passes: travessant Cambotja a peu
—(33): Per què els tailandesos estimen tant la seva monarquia?
—(34): L‘oasi urbà més important de l‘Àsia, en perill
—(35): El turisme de motxilla conquereix Pai
—(36): El sopar il·legal i el tercer ull
—(37): Quaranta-tres pitons i catorze monjos en harmonia
—(38): Naypyidaw, l‘estrafolària capital fantasma creada del no-res
—(39): Quan un rei indi et convida al seu palau
—(40): Els encants de la regió més plujosa del món
—(41): Com dormir a l‘aire lliure sense gastar-nos ni un ral quan viatgem?
—(42): El Nepal, més enllà de l‘Himàlaia
—(43): El preu de ser una deessa vivent amb sis anys
