Sang valenciana per a anar completant el mapa

Fa bastant temps que els estudiosos de la novel·la negra, com ara el professor de la Universitat de Salamanca, Àlex Martín Escribà, asseguren que els escriptors valencians tenen un punt de qualitat superior als que practiquen el gènere en els altres indrets del país, amb l’excepció, potser, de Lleida. Deu ser una qüestió de perifèries. Per tant, d’alguna manera era lògic que Llibres del Delicte dediqués una de les seves antologies de relats breus als assassins de València, amb Assassins valencians, fins ara el darrer recull de contes geogràfics, que precisament havia començat amb els Assassins de Ponent, una antologia coordinada per Ramona Solé.

Hi ha onze escriptores i escriptors que han volgut participar-hi. Es tracta de Raquel Ricart, Núria Cadenes, Martí Domínguez, Jovi Seser, Vicent Usó, Pasqual Alapont, Àlan Greus, Gemma Pasqual, Jordi Colonques, Mercè Climent i Anna Moner. La feina d’antologar-los i d’escriure’n el pròleg ha recaigut en l’escriptora i periodista Esperança Camps.

Precisament, Camps explica la importància del volum: ‘Crec que, en general, era important que es fes aquest llibre per al conjunt de la novel·la negra, perquè és una manera de vertebrar el territori lingüístic; hi ha assassins de Ponent, de Girona, del Camp de Tarragona, de les Terres de l’Ebre. Hi falten els de les Illes, però era cabdal que hi hagués la contribució valenciana.’

I és que València aquests darrers temps ha tingut un esclat de negror important. D’una banda, algunes de les trames de corrupció més brutals, com la Gürtel, en bona s’han desenvolupat part en terres valencianes. I, després, els índexs de construcció estratosfèrics, que fins i tot ha denunciat la Unió Europea, també s’han produït al País Valencià, amb l’exemple de Marina d’Or com a gran referent. Tot això és terreny adobat per a l’escriptura de trames negres, amb precedents de tanta qualitat i empremta com el Crematorio de Rafael Chirbes. Però a més a més també és important el fet que es compta amb una tradició literària forta que arrenca en Ferran Torrent als anys vuitanta i arriba als nostres dies. De fet, alguns dels noms més consolidats de la novel·la negra valenciana contemporània no formen part de l’antologia, una prova que el gruix d’autors és molt considerable.

‘Era lògic que aquest volum s’acabés fent’, explica Camps, perquè en un festival Valencia Negra l’editor Marc Moreno hi va anar i la mateixa Camps li va dir ‘què passà, que els valencians no juguen?’. ‘I ell va entomar el repte i em va anomenar antòloga, en un moment en què tenia tanta feina que només vaig tenir temps de fer el pròleg i no de fer un relat, com m’hauria agradat. Això sí, vaig tenir llibertat absoluta per a poder triar els autors que jo volia.’

Aquesta és una altra de les circumstàncies que aquests darrers anys ha ajudat a fer visible la novel·la negra: els festivals literaris. Al País Valencià també s’han estès per tot el territori i, de les primerenques jornades de Mayo Negro a la Universitat d’Alacant muntades per l’incombustible Mariano Sánchez Soler, s’ha passat al potent Valencia Negra, al Morella Negra com la Trufa, al Castelló Negre i al festival d’Ontinyent, tot aquests darrers anys, a més a més de jornades puntuals de només un dia o una sessió. Totes aquestes trobades han aconseguit de ser un espai de trobada entre els escriptors i un públic lector que encara és petit però que es va consolidant cada vegada més.

‘Jo no sóc una teòrica de la literatura, però sou uns quants els qui defenseu que la novel·la negra que es fa aquí és prou diferent de la que es fa a dalt. Potser sí que és veritat i es deu al fet que som la perifèria de la perifèria, però el cas és que aquí tenim una tradició llarguíssima de novel·la negra, que hi ha la gran figura de Torrent, de la qual parteixen moltes coses per assimilació o per oposició. Sigui com sigui, sí que sembla clar que hi posem una mica més de sal i pebre que no al nord.’

Un dels grans objectius d’aquesta antologia de relats negres escrits per autors valencians és lluitar contra els baixos índexs de lectura en català al País Valencià. ‘En aquest sentit, el relat és més fàcil que entrar amb una novel·la i el fet que hi hagi gairebé una dotzena d’autors et dóna per triar i per fer els teus descobriments preferits i, amb sort, entrar a conèixer la resta de la seva obra. A més a més, tenim autors que no sempre fan novel·la negra i és interessant que el públic pugui descobrir-ne aquesta faceta, perquè juguen amb el gènere. I també és important de pensar que no solament ens hem de fer conèixer aquí, al País [Valencià], sinó que també és important que ens coneguin a Catalunya perquè molt  sovint els autors del sud som els grans desconeguts.’

L’editor Marc Moreno explica per la seva banda que ‘els llibres dels Assassins varen començar a Ponent i que en principi havia de ser un sol llibre. Ramona Solé em va demanar si es podia fer, i partíem de la base que a Lleida hi havia un grupet molt format, molt conscient i consistent de què representaven com a col·lectiu i ens hi vam posar. Quan vaig veure la bona resposta que tenia aquest tipus de llibre vaig pensar de fer una mica el mapa dels Països Catalans i així van sorgir els Assassins de Girona, del Camp de Tarragona, de les Terres de l’Ebre i de València. Ens falta completar el mapa amb les Illes i tindrem una bíblia de la novel·la negra que es fa avui en dia al país. La idea dels reculls era de veure els diferents dialectes i punts de vista  i manifestar la riquesa del català. Es veu molt la voluntat i en el cas de les antologies de l’Ebre i de València això és molt més marcat.’

Moreno també explica que volia veure com funcionaven els referents dels diferents territoris. ‘Ponent es va vendre molt allà mateix i vaig pensar que seria molt local, i després a Girona va passar igual. Però quan arriba el tercer llibre, el de Tarragona, es produeix un punt d’inflexió i les llibreries comencen a demanar-los tots, com si haguéssim creat una subcol·lecció que permet de tenir una visió global i dialectes de tot arreu.’

Quan el projecti s’acabi, Moreno haurà publicats relats de més de setanta autors de tot el país, ‘que permetran de tenir una visió global de què es fa ara com ara en català. Si a això li afegim les dues antologies de dones –amb algunes que també repeteixen en el llibre territorial–, les tres que ha publicat fins ara Alrevés i les dues d’Edicions Xandri, parlem d’un centenar llarg d’autors de tots els Països Catalans actius escrivint novel·la negra en català.’

Moreno explica que les antologies funcionen ‘moderadament bé; m’han sorprès, perquè quan publiques la gent et diu que no li agrada el relat, que no hi està acostumada, però el lector bo, el que llegeix llibres regularment, agraeix propostes noves i li agrada d’alternar. A més a més, tenim autors molt bons que s’han pres l’encàrrec amb molta professionalitat i hi ha relats molt treballats literàriament i molt potents.’