Sang, suor i llàgrimes

Ahir la primera reacció després d’haver escoltat les paraules del president espanyol va ser anar a buscar el famós discurs de Winston Churchill. El discurs que el maleït imperialista, i excel·lent escriptor, va fer per encarar la II Guerra Mundial. Hi prometia sang, suor i llàgrimes i va ajudar com ningú a preparar psicològicament la població anglesa. En vaig fer una adaptació. La meva adaptació. Suposo que fa temps que necessito imperiosament un discurs que m’interpreti els anhels i els sentiments. Coses. Necessito, crec, un discurs que abans de la victòria em prometi el que intueixo: sang, suor, i llàgrimes.

Ara us diria que no tinc res més a oferir que sang, suor, llàgrimes i esforç. Podem afirmar que tenim davant nostre un calvari greu. Mesos llargs de lluita i patiment. Alguna gent, amb raó, pot arribar a preguntar-se quina és la política que perseguim. Sense vergonya podem dir que la nostra política es diu llibertat. Fer i deixar fer per terra, mar, i aire. Just el contrari dels estats actuals. Et pot no agradar Assange i aquesta frase, sí: estem redefinint la relació entre la gent i l’estat. Sense porres. I això ni agrada, ni s’entén. Però l’haurem de fer diferent, naltros, amb tot el nostre poder i amb tota la força que rebrem dels estels; hauríem de fer-ho per lluitar contra una tirania monstruosa, superada en el ja de per si fosc i lamentable catàleg del crim humà. Aquesta és la nostra política.

La gent es pot preguntar, també, quin és el nostre objectiu. Puc respondre amb una sola paraula: victòria. L’objectiu és la victòria, la victòria a tota costa, la victòria a pesar de tot el terror, la victòria per molt llarg i dur que sigui el camí. Perquè sense victòria, i això vol dir control de fronteres, no hi haurà supervivència. Val més que acabem guanyant o no hi haurà cap supervivència per a tot el que han resistit els catalans. L’autogovern, d’entrada. Tampoc cap supervivència no hi haurà per a les meravelles de la nostra era. Al contrari: la victòria de Rajoy seria la trista visió d’una pàgina web clausurada i el logo de la Guàrdia Civil. Si perdem, la humanitat no avançarà cap a la seva meta.

Encarem la nostra tasca amb esperança. Sentint-nos segurs quan diem que la nostra causa no fracassarà entre els homes. En aquest moment, tinc dret a reclamar l’ajuda de tothom: ‘Som-hi, anem units endavant amb la nostra força.’

Finalment, per superar el darrer paràgraf, unes paraules de Francesc Macià, que acostuma a no fallar: ‘Esperem que tots sabreu fer-vos dignes de la llibertat que ens hem donat i de la justícia que, amb l’ajut de tots, establirem. Ens recolzem sobre coses immortals com són els drets dels homes i dels pobles i, morint i tot si calgués, no podem perdre.’

Acabem dient que des del 17 d’agost tenim vides personals molt més intenses que els articles que llegim. Durant molts anys la gent hem buscat en alguns articles, novel·les o pel·lícules la intensitat que les nostres vides no tenien. Ara passa al contrari. Els articles, les novel·les o les pel·lícules semblen grises i apagades al costat de la nostra vida. La vida de la gent que ha viscut el 17 agost, l’1 d’octubre, el discurs d’ahir de Rajoy i els dies que vindran.