24.04.2019 - 21:30
|
Actualització: 25.04.2019 - 07:18
L’ex-president del FC Barcelona Sandro Rosell va ser absolt ahir per l’Audiència espanyola de tots els càrrecs que hi havia en contra seu. Demanaven per a ell sis anys de presó per emblanquiment de diners i repartiment de comissions. No s’ha pogut demostrar que fos culpable de res, però, malgrat això, ha passat 643 dies en presó preventiva, és a dir, gairebé dos anys. Una tercera part de la pena demanada.
Evidentment, cal preguntar-se com pot ser que una persona complesca la tercera part d’una pena abans que el tribunal s’adone que en realitat no és culpable de res. O quin sistema judicial és aquest, que perjudica així la vida d’una persona sense interessar-se en cap moment per la veritat del cas. Perquè aquesta és la clau de tot això que ha passat: en realitat no fan justícia ni estan interessats a fer-ne. No tenen interès en el cas concret, sinó que fan ús de la presó provisional com a instrument de terror polític. Com a terrorisme d’estat.
És una deducció inevitable. Perquè no s’han aclarit els fets de què acusaven Sandro Rosell, aquesta feina el tribunal no l’ha feta. En canvi, la seua detenció s’ha fet servir com una amenaça política evident contra el club i contra la societat catalana. No hi ha cap explicació plausible sobre això que ha passat que no siga aquesta. I així ho hem d’assumir, sense que això signifique acceptar acríticament la versió de Rosell ni pretendre que no va cometre cap il·legalitat.
Vaig explicar fa temps que l’estat espanyol volia i vol comprar temps. No fa res més. Comprar temps i esperar a veure si té sort i nosaltres perdem el rumb. Si cercàs res més, faria alguna mena de proposta política de resolució del conflicte. Però tots sabem que aquesta proposta ni hi és ni hi serà mai.
El primer d’octubre de 2017 el país va derrotar el règim d’una manera exemplar. El 27 d’octubre es va proclamar la independència, tot i les greus dificultats del moment. I en aquest context, com es veu clarament en el judici contra els presos polítics, l’estat espanyol va decidir de posar tota la carn a la graella. Va decidir de fer servir tanta violència, física, judicial, política, com calgués per aturar els fets que s’anaven succeint tan de pressa, per a trobar una manera de diferir els fets inevitables que s’havien d’esdevenir, que s’esdevenen i que s’esdevindran.
L’estat espanyol va fracassar el 21-D, a causa de l’extraordinària reacció popular. Però la decisió de no fer president Puigdemont i de renunciar per tant al mandat popular va regalar a Espanya una alenada d’aire inesperada quan estava més acorralada. I va obrir una via per a intentar la destrucció de la unitat independentista, provant així de fer ineficaç el procés.
El judici i la gestió de la presó provisional, a partir d’aleshores, han tingut un paper clau per a frenar la independència, perquè la situació personal dels presos ha condicionat cada dia més la negociació política i les estratègies dels partits. Cosa que sembla que durarà mentre ells mateixos no assumesquen, quan els fets ja no els deixen cap espai al dubte, que no hi ha cap més camí cap a la seua llibertat que la independència i cap més camí cap a la independència que la unilateralitat. Tot arribarà.
Mentrestant, la repressió judicial serà l’arma més poderosa de l’estat espanyol, la preferida. Perquè, en definitiva, s’ha demostrat que és la que funciona millor en termes polítics per als seus interessos. Tan bé, segons que sembla, que ja ni tan sols els preocupa, ni els molesta, ni els fa por que quede clar de què va la cosa. Tan clar com ha quedat amb aquesta increïble decisió que ha hagut de sofrir en la seua pell Sandro Rosell.
