El director Sánchez agita la batuta amb Israel i Palestina

El president espanyol, Pedro Sánchez, continua portant la batuta de la campanya de les eleccions europees. Uns dies després de l’enfrontament amb el president argentí, Javier Milei, el govern espanyol ha reconegut avui l’estat palestí, adduint que és “l’única manera d’aconseguir la pau”. També ho han fet Irlanda i Noruega, que va acollir els acords de 1993, i Eslovènia ha dit que aviat s’hi afegirà. El gest pot retre electoralment als socialistes –és una qüestió que apassiona i els socis de coalició de Sánchez, Sumar, tenen els votants que més simpatia professen per la causa palestina, segons les enquestes–, però la decisió no respon tan sols a la tàctica. Aquestes darreres setmanes, el primer ministre israelià, Benjamin Netanyahu, no tan sols ha intensificat la seva ofensiva contra Gaza, desobeint les Nacions Unides i la Cort Internacional de Justícia, sinó que ha bombardat Rafah, un dels pocs refugis que restaven a la franja protegits per als desplaçats. L’atac va causar una cinquantena de morts.

Depenent de la resposta de Tel-Aviv, la disputa pot fer combustió. El govern israelià ha acusat Sánchez de ser “còmplice d’incitació a l’assassinat del poble jueu i de crims de guerra”. El seu ministre d’Exteriors ha comparat la vice-presidenta Yolanda Díaz amb Hamàs i l’Iran per haver dit que Palestina havia de ser lliure “del riu fins a la mar”. Encara és difícil de preveure l’abast de l’escalada, però almenys la topada enxampa la Unió Europea fent pressió contra Netanyahu: ahir, en una cimera, els ministres d’Exteriors europeus van acordar de reclamar-li que compleixi les resolucions del tribunal de l’Haia i que acabi la congelació de béns a l’Autoritat Palestina. Així, una vegada més, Sánchez descol·loca el seu cap de l’oposició, Alberto Núñez Feijóo, i sembla que els socialistes hi escurcen la distància als sondatges. El portaveu del PP, Borja Sémper, s’ha limitat a dir que creien en la situació dels dos estats però que el reconeixement ara era inoportú.

Sánchez també descol·loca Sumar i Podem: Díaz també ha exigit sancions i un embargament d’armes, i el seu candidat, Jaume Asens, ha demanat al PSOE i a ERC que vagin més enllà i trenquin relacions amb Israel, però l’anomalia del gest diplomàtic de Sánchez els agafa amb el peu una mica canviat. Seguint la tònica de la campanya, els socialistes ajuden sobretot l’extrema dreta, perquè Vox es pot permetre el luxe de ser més agressiu. Santiago Abascal ha dit avui que Sánchez “alimenta el pitjor terrorisme que hi ha sobre la faç de la terra”. Però, en un grau més baix, Sánchez també fa lluir una contradicció que –en unes altres circumstàncies– seria fàcil d’explotar per l’independentisme: el govern espanyol, a la pràctica, reconeix un estat que no controla ni el seu territori ni, és clar, les seves fronteres, i posa l’autodeterminació al centre del debat. Abascal mateix –dramàtic però amb el dit a la nafra– ha retret a Sánchez, indignat, que el reconeixement de Palestina pot fer que Israel reconegui uns altres estats dins de les fronteres espanyols.

L’independentisme ho viu amb neguit. Convergència simpatitzava amb la causa sionista. El president Pujol s’hi emmirallava públicament; el president Mas va rebre un premi de la comunitat israeliana de Barcelona per haver promogut la col·laboració entre tots dos països. D’ençà que el president Puigdemont capitaneja Junts, les posicions són menys estables. Per una banda, el grup més pro-israelià ha estat actiu al parlament. Junts va ser l’únic partit que va votar en contra de la declaració que denunciava que el poble palestí era víctima d’un apartheid –Vox i Ciutadans s’hi van abstenir. Després de l’atac d’Hamàs, l’octubre passat, Junts en va votar una altra amb el PSC, Ciutadans i el PP que defensava el dret d’Israel de respondre-hi. S’hi van oposar la CUP, els Comuns i Esquerra, que els va retreure “una lògica militarista”. I l’ex-consellera d’Acció Exterior Victòria Alsina va arribar a fer passos per a obrir una delegació de la Generalitat a Tel-Aviv, però els plans van descarrilar quan Junts va sortir del govern i Esquerra els va frenar en sec.

Durant aquesta campanya europea, Junts mira d’evitar la qüestió. Fa uns dies, en ple debat, Míriam Nogueras no en va dir res al congrés espanyol. La resposta oficial és acusar Sánchez d’oportunisme. En un vídeo penjat a X, Puigdemont el va titllar d’hipòcrita perquè Madrid no reconeix Kossove, nega el dret  d’autodeterminació del poble saharià i és “aliat de Turquia en la repressió contra el poble kurd”. El candidat Toni Comín hi ha afegit que Sánchez podria “començar pels casos més propers, com Catalunya i el País Basc”. Abans, però, Comín havia estat més dur: en una intervenció a Estrasburg al març va demanar que la Unió Europea deixés d’exportar armes a Israel. “No podem ser còmplices d’un genocidi”, va dir. La número 2 de la llista, la doctora en dret Neus Torbisco, considera que Palestina “ha estat durant dècades víctima d’una política colonial i d’ocupació que occident ha assumit, en part, per un sentiment de culpabilitat pels horrors de l’holocaust”.

A Junts no tothom se sent còmode amb les posicions de Comín i Torbisco. A Esquerra hi ha més quòrum (malgrat casos puntuals, com el de la diputada a Madrid Pilar Vallugera, que ha expressat una connexió sentimental amb Israel). La candidata Diana Riba ha valorat el gest de Sánchez com una primera pedra i ha confiat que el reconeixement s’escampi pels estats membres de la Unió com una taca d’oli. De fet, demana d’anar més enllà: que hi hagi represàlies contra Netanyahu i el seu govern, que “la llei internacional actuï i que els crims de guerra siguin jutjats”. “Si considerem que s’han de trencar relacions diplomàtiques amb un govern, sigui quin sigui, perquè hi ha un genocidi sobre la taula, s’hauria d’aplicar per a tots i no tenir una doble vara de mesurar segons si és Israel o Rússia”, ha opinat. Avui, a més a més, s’ha reunit amb Mustafa Barghouti, secretari general d’Iniciativa Nacional Palestina, un partit secular i pacifista molt minoritari.

Cinquè dia de campanya i Sánchez continua passant les pàgines de l’agenda, com si la resta de partits s’haguessin d’anar pronunciant sobre les qüestions que ell ha decidit d’encetar. Demà passat, el congrés espanyol ha de votar definitivament l’amnistia, llei fundacional de la legislatura, de la conjunció del PSOE amb Junts i també de la “nova etapa” que Salvador Illa no deixa de repetir que ha començat.

La frase

El candidat de Vox, Jorge Buxadé, ha criticat durament els jutges del Tribunal de Justícia de la Unió Europea i els ha acusat de no ser “ni independents ni parcials” per haver preservat els drets del president Puigdemont en un parell de decisions aquests darrers anys. Buxadé, de l’ala més ultra del partit, està decebut amb la Unió Europea perquè esperava que fes més cops de mà a l’estat espanyol en la repressió contra l’independentisme. “Què ha fet Europa en cinc anys? Permetre que Puigdemont sigui eurodiputat, que pugui viure a Waterloo”, ha dit.

La xifra

Prop d’un sòlid 27% del vot, podrien obtenir els Fratelli d’Italia, els postfeixistes italians encapçalats per la primera ministra Giorgia Meloni, a les pròximes eleccions europees. El 9 de juny serà la seva primera gran prova de foc d’ençà que van guanyar les eleccions generals a final del 2022, llavors amb un 26%. Meloni és, probablement, la figura més festejada d’Europa en aquests moments, mentre Marine Le Pen li proposa de fer un gran grup d’extrema dreta per a ser segona força a Brussel·les i la presidenta de la Comissió, Ursula von der Leyen, li allarga la mà.