Sánchez no és cap alternativa de res

Es pot tirar pel dret, com fan els braus quan els ensenyen el capot, o seguir el camí menys directe que ensenyen Xenofont o Sun Zu a l’Anàbasi o a l’Art de la Guerra respectivament. Ens hem posat en aquest jardí perquè ens sembla una forma indispensable per sobreviure com a poble i com país. El que no podem fer és menystenir l’extrema dificultat i complexitat de l’empresa amb simplificacions brillants però matusseres. El procés ens posa a tots, a tots, davant del mirall i fora millor no fer el vampir.
Algú va dir: “Si movem les branques, començaran a caure els nius”. Algú ha vist a caure algun niu? Doncs això també és procés.
De moment hem d’arribar i consolidar el 50% a casa i hem de fer caure els nius dels corruptes.
A Madrid no hi ha la part principal de la solució, només un altre pretext per no moure les branques…no fos cas que els nius…I així anem fent.

La sociovergència es resisteix a morir.
D’altra banda, serà molt interessant veure el resultat de la consulta d’aquesta “nova ERC” a la que han anat a parar antics socialistes catalanistes i antics convergents independentistes, mentre perdia una part de la seva militància tradicional que no ha vist clar el pas d’un partit que volia ser l'”esquerra nacional” a un altre que sembla voler recollir tot allò que es mou en el que en podem dir el “centre progressista”.

Per a un ciutadà democràtic i republicà que vol ser respectat el comportament amb qui vol continuar colonitzant-te és clar. Votar no a la investidura i a qualsevol de les seves iniciatives fins que facin la gran aliança colonial espanyola del PPSOE. Previsible.

Mentrestant el panorama dels partits catalans hereus del colonialisme espanyol és força trist. Incapaços de bastir un projecte comú. JxCat, PDeCat i altres acrònims sense organització, ni lideratge, ERC sense visió de país i la CUP de proves. Decebedor.

Tinc la impressió, com l’economia global es preveu i no s’improvisa, que tot plegat és un foc d’encenalls per donar pas als governs que tenen previst tant al centre com a les colònies. Un cop més els ciutadans només fan d’espectadors de la comèdia. Lamentable.

Últimament em moc en una dicotomia neguitejadora. D’una banda és allò de, a l’enemic, ni aigua. És a dir, no a tot i ja s’ho faran. Però això implica o bé pacte PP-PSOE-C’s o noves eleccions i segurament govern de dretes a Espanya. De l’altra, una abstenció d’ERC que permetés un fràgil govern que seria bombardejat pel Deep Estate, la caverna mediàtica, l’Ibex etc. i que obrís un espai de temps per aclarir el panorama independentista i configurar un front una mica més sòlid que l’actual i refer les nostres línies. Perquè, estem segurs que tindríem prou força per aguantar l’embestida de la violència que la dreta, sense cap mena de pudor, desfermaria contra Catalunya? Això acabarà passant, segur, i amb l’ajut del PSOE, però amb el panorama de dispersió actual, per un Estat com l’espanyol, sense escrúpols, sense moral i al que importen un rave els convenis que ha firmat amb els organismes internacionals, potser hi perdríem més que no hi guanyaríem . En canvi, amb un govern a Madrid dèbil i atacat per totes bandes pels altres espanyols, si fóssim capaços de trenar un mínim front comú entre els nostres partits i amb l’empenta del carrer, llavors podríem guanyar una altra batalla que ens apropés una mica més a l’horitzó de la independència. No sé, un dia penso una cosa i a l’endemà l’altra, com en una guerra en la qual, aquell que trii la millor estratègia vencerà.

Joan Guasch Torné

Per mi Sánchez és pitjor que Rajoy.

Contra Rajoy els comuns eren neutrals. Contra Sánchez els comuns s’han passat a l’enemic amb armes i bagatges.

El mal que podria fer Rajoy a Catalunya era limitatal al que es pot fer des de l’exterior. El PP a Catalunya és residual de fa molt de temps i els comuns ho tenien dificl per justificar de posar-se a favor del PP. Però Sánchez ens pot fer i ens farà molt més mal que Rajoy perquè a més del que ens farà des de l’exterior ens ficarà el cancer a dins mateix. El PSOE té un pes ectoral significatiu a Catalunya i si s’ajunta amb els comuns, amb la potència que dóna controlar el govern espanyol, poden destruir l’escola catalana, espanyolitzar TV3 i transformar l’economia catalana en una economia colonial depenent de les grans empreses espanyoles.

Si ERC fa president Sànchez la única base que eixamplarà és la de la quinta columna que formen el PSC i els Comuns.

Estem en una guerra no formalment declarada però que fa molt que la sentim a la pell. Aquest dies medito com de com guanyar la batalla. No soc militar i no tinc gaires coneixements d’estratègia. Nomes em dono compte que mai guanyarem per la força de la força. Només ens queda la força de les paraules i les emocions (les nostres idees, els nostres valors i els nostres plans sostinguts per les nostres les il•lusions, els nostres somnis, el nostre amor a la terra i a la nostra llengua i cultura). Al 2015 el jutge Santi Vidal treballava en l’esborrany de la futura constitució catalana, fet que va enfurismar tant l’establishment espanyol que el van inhabilitar durant 3 anys. En Lluis Llach ho va intentar i no va poder ensortir-se’n. Recordo les paraules d’en Quixot: “Pedro, los perros ladran, luego avanzamos”
Ara, desprès de la sentència, crec que és el moment de tornar a posar-nos amb ella. Una constitució catalana esperonarà els nostres esperits, serà un estàndard col•lectiu, una estrella polar, una força espiritual incomparable.
També ens queda, i poc en sento parlar, la força dels nostres pocs diners (a qui comprem, a quin banc confiem els nostres pocs estalvis, a qui paguem impostos). Un poble motivat amb la paraula adient i conduit amb una estratègia econòmica intel•ligent es un poble empoderat, capaç d’afeblir la moral de les forces enemigues.
Qui serà qui lideri el nostre poble en aquesta línea? Confio en la joventut, en la seva llibertat emocional, sense el llast del complex d’Estocolm que pateixen molts compatriotes per haver patit l’ofec espanyol. A Urquinaona i Via Laietana els nostres joves ja han demostrat el valor i el seu potencial. Ara cal que enfoquin l’energia en desenvolupar l’estratègia. Això vol dir nous líders, potser nous partir polítics, noves organitzacions juvenils.
Endavant segadors! La Victoria està cada dia més a prop, a tocar!

Totalment d’acord, Partal. Sanchez no és alternativa a res de res. És un més de l’aparell estatal espanyol. Un més de la farsa, autoanomenada democràtica, de l’estat fallit que és España. Amb sort farà veure que arriba a uns acords que després no complirà ni li deixeran complir encara que volgués; que no vol, evidentment. La negociació no pot ser amb un servent dels poders reals, sinó amb aquests. Sánchez només és l’escut, o ase dels cops, darrera el que s’amaguen els que de veritat tenen el poder. Per tant obliguem a aquests a donar la cara i a dir què estan disposats a fer per solucionar de veritat el conflicte amb Catalunya. Com? mantenint la inestabilitat politica a España. Que això ens pot perjudicar de retruc a tots els catalans? No; no més del que ja ens han perjudicat aquests darrers temps, encara que a costa de perjudicar a tots els espanyols. Hem de obligar als podetrs fàctics a reflexionar que no tenen prou poder per fer la seva impunement! Als poders fàactics espanyols… i també als europeus!

I que no ens vonguin amb que necessitem un govern català efectiu. Fa uns quants anys que no el tenim (des de principis del 2017 com a mínim). I de què ha servit a ningú? de res: ni a Catalunya, obviament, ni a España tampoc.

Totalment d’acord amb l’editorial. I si el que accabés passanrt fos que ERC s’abstingués sense haver aconseguit que Sánchez i el PSOE acceptessin que Catalunya és una nació amb qui estan disposta a parlar de tu a tu per negociar com es resol políticament el dret a l’autodeterminació de Catalunya i com s’alliberen TOTS els presos polítics i es retiren les eurordres als exiliats polítics, i un compromís a no aplicar 155 ni res similar, aleshores caldria desemmascarar obertament ERC i combatre aquest relat espanyolista. No es tracta de ser partidaris del com pitjor millor sinó de ser conseqüents, d’actuar d’una punyetera vegada com un poble descolonitzat, lliure, sense pors ni hipotèques, pensant tan sols en els interessos dels catalans.

Sánchez no és cap alternativa a res. Això és evident.
Però la nostra gran debilitat, el nostre taló d’Aquil·les són els partits independentistes. I això també és evident, només que fa molt mal de veure.
Tant a ERC com a això que s’anomena JuntsxCat hi ha massa gent interessada a seguir sent una autonomia que permeti anar tirant de la rifeta i anar cobrant la paga de diputat, senador, director general o el que caigui.
Por, mandra i interès -com ha dit ja un comentarista.
Vergonya que el poble hagi de suportar aquests “representants”. Perquè, imagineu de què no seria capaç aquest poble amb uns representants units i disposats a plantar cara?
Que caiguin, al menys, les màscares! Potser, així, ens anirem aclarint.

Sr. Partal, bon dia!
Llegir-lo després d’haver llegit i repiulat alguna coseta sobre l’article en què el Sr. Pere Aragonés reclama al Sr. Sanchez, rm fa reafermar-me en allò que no veia clar i ara ja tinc claríssim:

Toca dir NO rotund al PSOE de Sanchez perquè tot ino ser tan dolenta l’opció com ho era el PP de Rajoy, segueix essent una MALA opció per a Catalunya, i tots i totes nosaltres.

Sentir al Sr. Iceta atacant la immersió lingüística fa mal i molt (perquè el que diu i proposa és destrossar el que durant quaranta anys s’ha fet a l’escola catalana).

A més, veure que ho fa per arreplegar quatre vots dels desencisats votants de Cs, encara esdevé més raster. Ai! Iceta que ja no balles res de bo ni per al teu subpartit, el PSC = PSc (la C de Catalunya se us està fonent, aviat no hi serà).

PLEGA Iceta, PLEGA ja. Tu descansaràs i nosaltres també.

Seria molt important aprofitar l’ocasió per demostrar a l’anestesiada Europa i al món sencer que Espanya és incapaç de tenir un govern estable mentre Catalunya no els ho permeti. No sé si són prou conscients les parts de partits que dubten de si investir o no investir a l’espanyol de torn, que donada la seguretat experimentada milions de vegades que incompliran tot el que puguin haver pactat, votar la investidura d’aquest fantasma en funcions els pot suposar la desaparició model “ciudadanos” de la política catalana. 150.000 vots només van ser un avís, però ara pot venir el tsunami de debò. I és que, algú recorda algun compromís que un govern espanyol hagi complert amb Catalunya en tota la història contemporània? Doncs si ningú en recorda cap perquè és impossible, el més imprudent i absurd és tornar-se a creure aquesta gentussa impresentable i esperar pacientment l’estafa per començar a plorar. Menys egolatria i més seguretat per part dels nostres tan mediocres polítics.

Si ERC no facilita el govern al franquisme d’esquerres espanyol no serà perquè no vulgui ERC, serà perquè no voldrà P. Sánchez. I serà una sort per l’honorabilitat d’ERC, perquè si no fos així: la història d’ERC quedaria tacada per sempre, seria una llàstima per la memòria dels nostres avis que van lluitar i van morir contra el franquisme.
La pregunta que ens hem de fer és: Per què la majoria d’independentistes han votat ERC, tot i sabent que ERC ja no és independentista?

Perdoneu que faci aquest comentari, però és que he trobat una cosa que m’ha cridat molt l’atenció i no me’n sé estar; la frase que NEGA que “Sánchez és la millor opció possible per a … refer forces en el mentrestant” (3r paràgraf), se m’ha aparegut com una resposta en tota regla a l’article d’ahir d’en Barbeta, que jo llegeixo també sempre perquè m’aporta un punt de vista “complementari”, últimament mai antagònic, i dic últimament, perquè quan vaig començar a llegir el Nacional, en Barbeta em semblava que encara patia la inèrcia terceraviista de quan el pagaven els Godó. Però llegint ahir en Barbeta, no em semblava malament un “mentrestant” per refer forces. I no serà fàcil refer-les; al cap de poc més d’un mes de la fundació de la nova Crida, un dels seus fundadors (Colomines), se’n va desmarcar públicament perquè tot l’aparell de l’antiga Convergència (amb tot el significat pejoratiu del terme) ja s’hi havia infiltrat fins al moll de l’ós (i diria que en Colomines olora aquest aparell més que els gossos, d’una hora lluny!). Ara després de llegir Partal segueixo pensant igual, que no ens vindria malament un “mentrestant”. Estic 100% d’acord, no puc estar-hi més, amb el titular “Sánchez no és cap ALTERNATIVA de res”, OK, alternativa no, però … i “comodí”? diria que no és el mateix; tot i no haver jugat mai a cartes, diria que un comodí és una carta que et permet continuar sense perdre bous ni esquelles, fins a la propera jugada, a veure si llavors l’escenari t’és més propici. Val a dir que vaig votar CUP el dia 10, quan el cor em demanava votar Borràs, però és que de l’entorn de Borràs no me’n fio ni un pèl (crec que Partal també en diu quelcom d’això). Tot i que tenir Sánchez en el “mentrestant” no em sembla una mala opció, tampoc m’ho sembla el fet d’haver de repetir eleccions, perquè seria una situació que seguiria desgastant internacionalment la imatge de Ñ (i no només la imatge, sinó la estabilitat política que necessita la Lagarde per imposar les noves retallades), i no diguem ja, un trifachito, que a Catalunya ens complicaria una mica més coses (només una mica, perquè ja les tenim prou complicades) però que posaria Ñ en una situació d’imatge (imatge farisaica, si voleu) internacional encara més complicada. No m’hi vull atabalar, però passi el que passi, la situació que hi hagi tindrà el potencial de desgastar més Ñ (en el cas Sánchez amb la inestabilitat que pot portar la resposta popular a les retallades). I des de Catalunya ho hem de saber aprofitar, cosa que no està assegurada ni de lluny!

Estic bastant d’acord amb Antoni Oller. Toquem de peus a terra. Sánchez no és cap alternativa de res, però unes noves eleccions o un govern trifachito tampoc. Aquesta és la realitat. En qualsevol cas, no ens hem de plantejar la negociació en clau només d’investidura, sino de legislatura i de coses imprecindibles que cal fer urgentment.
Te raó Barbeta quan diu que difícilment aquest govern durarà més de 2 anys. El règim del 78 s’el carregarà des d’abans del primer dia. Aquesta serà la realitat i haurem de veure com hi juguem, no és gens fàcil. El que en cap cas hem de fer és dividir-nos i barallar-nos entre nosaltres pel fet que hi hagi gent amb estratègies diferents. Això ens debilita més que cap altra cosa.

Hem suportat anestassiats 23 anys de peix al cove ( i tot i extirpar-los hi ha metàstasi a tot arreu i cada setmana a quimio), després dos somiatruites i un ignorant fan un tripartit fotent a banda i banda de la plaça una parada de fum.

Ara hem de suportar un menut amb corbata, barba retallada i traju italià com se’n fot dels seus inocents votants i, de retruc, tocant-me els dellonsis a mi i a uns quants més.

Quan tens presos polítics, exiliats i una situació com la que suportem, realment hi ha gent que no te escrúpols, ni consciència, ni entranyes o realment està encegat i obsessionat a anar contracorrent.

No hem de pactar rés, ni parla de rés, ni rés de rés¡¡¡. Ells tenen la solució pel seus problemes i nosaltres una oportunitat perquè vegin quin peu calcem.

Si hem d’esperar uns anys més i fer desaparèixer això que en diuen ERC (suposo per despistar: E?, R?, C?), també ho farem. A la deixalleria per treure la pudor del carrer…

UN NANOGEST DE SÁNCHEZ POT CANVIAR EL VOT D’ERC…

Qualsevol especulació de què farà o deixarà de fer ERC en relació amb la investidura (sembla que JxC i la CUP ho tenen més definit malgrat les forces autonomistes que tenen dins), s’ha de mirar des del marc de la seva estratègia que podríem resumir-la en la famosa frase d’eixamplar la base i que l’Ot Bou en el seu clar article l'”estratègia que ens empetiteix” ho defineix com l’anul·lació del component nacional de l’independentisme per recollir part de votants no-independentistes…

Amb aquest canemàs ideològic sembla que es posa més èmfasi que hi hagi taula, que en les quatres potes que l’aguanten, és a dir, més en el gest que no pas en el contingut perquè des d’una posició de colonitzat amb presoners i exiliats quines garanties hi ha de res… Per tant, tota la litúrgia sibil·lina d’ERC fent aquesta consulta a les bases no em sembla gaire sincera i ho veig més com una pressió per pidolar un gest a Sánchez per poder agafar-s’hi i justificar l’abstenció a canvi de res. Bé, amb coherència amb el seu camí que, per cert, té molts votants que sí que hi creuen en la independència…

“.. només es pot defensar en públic que Sánchez és més bona alternativa que Rajoy o bé partint de la creença que la independència no és possible o bé partint del menysteniment de la mobilització popular…”

El vot a la investidura d’en Sánchez, per part de l’independentisme, és el vot o cap a l’autonomia o cap a la independència. No hi ha més.

LLIBERTAT I AMNISTIA!

Ni en Sánchez ni ningú no hi ha alternativa, al ser tots els polítics espanyols, són servidors de la causa que maldestres diuen democràcia. essent l’esperit patriòtic que porten en la ment emmetzinada per el nacionalisme tothora violent, i ben armat amb molt tipus armes, les mentides en són una configuració. l’objectiu d’aplicar una nova tenalla lingüística al català,. Feina on apareix el castellà. que per naturalesa de totes les llengües per elles mateixes són neutrals, però és un obvietat a Espanya és una arma potent.

Absolutament i total amb en PEP AGULLÓ.

Hi afegeixo però que no tinc gaire clar si la fortalesa d’ERC seria la mateixa sense la fortalesa de Junts per Cat.
En l’editorial, Vicent, i em sap greu, perquè normalment els admiro molt, els teus editorials, ignores declaracions constants de la cúpula d’ERC com Rufian, Tardà i tants d’altres i les seves reculades constants.
Fer servir el discurs d’algú com Mas Culell, que va ser Conseller INDEPENDENT d’un govern que ara ja ens queda taaan antic per desprestigiar l’esforç ingent que està fent Junts per Catalunya per treure’s de sobre la rèmora del Pdecat de sempre, i la dignitat i la força amb què batallen dones immenses com Laura Borràs al capdavant o Míriam Nogueras i tants d’altres en bé del país, o obviar el magnífic al·legat del MHP Torra al jutjat la setmana passada, per continuar amb el discurset dels “convergents” que tant li agrada a ERC no em sembla lícit. Si hi ha per fi una unitat ni que sigui mínima entre l’independentisme, perquè no deixem que avanci i es vagi enfortint? Quan podrem plegar de sentir la cantarella dels exconvergents i el totumrevolutum tan i tan electoralista?
O reculem fins al 30 de gener de 2018 i l’infame anul·lació de la investidura del MHP Puigdemont, o fem foc nou i aprofitem que, per fi, sembla que els partits es comencen a adonar que cal que trobin la forma de treballar plegats contra l’enemic comú.
I a cada banda n’hi ha, de rèmores que volen dir-hi la seva. Encara que ja ningú no els demani el seu parer. Ignorem-los, i estirem tots cap a la mateixa banda, que l’infame se’n serveix sempre, de les nostres febleses i les nostres picabaralles fruit de la desconfiança.
Dit això, és clar, que s’ha de revertir el pacte de la Diputació. S’ha de reestructurar tot el país, i fer pactes de país arreu. I analitzar tots els resultats, TOTS. I assumir grans errors que s’han produït, si cal amb dimissions de vaques sagrades, també. Perquè hem dedicat molta tinta, imprescindible, a condemnar la tercera entitat però molt poca a analitzar la segona.

L’altre dia El Periódico publicava una peça en què detallava la reunió de Palau abans del 27-0 amb les intervencions dels diferents mandataris allà presents.

Es distingeixen clarament dos grups: els partidaris de convocar eleccions (grup aquest que inclou Mas, Pascal, Vila, l’entronitzat Puigdemont) i els partidaris de no convocar-les; també un agent lliure que calla pràcticament tota l’estona anomenat Oriol Junqueras. Els partidaris de no convocar eleccions (Ponsatí, Comín, Serret, Rovira) parlen de dignitat i de no enganyar la gent. Els altres, que no hi ha les condicions per a declarar la independència.

Això em recorda la batalla filosòfica entre el pragmatisme i l’idealisme. En realitat, es retroalimenten i ben compenetrats formen una combinació guanyadora. Al nostre país, el pragmatisme, anomenat també pactisme o autonomisme, té molt de trellat i no es detecta mirant el carnet de partit (entrevista en aquest mateix mitjà a Carles Mundó) sinó el discurs.

El pragmatisme ha tingut molt de pes aquí a l’hora de prendre les decisions que marquen la història. L’hora era greu el 27-O i ho segueix sent ara i és moment que l’idealisme guanyi terreny: mai s’acaben de tenir les condicions necessàries per la independència. Amb el que tenim (poble, creativitat, canvi generacional, “Espanya mai falla,” involucració per la via indirecta d’Europa) és suficient per tirar pel dret i arribar a una negociació (o quelcom que se li assembli) amb exigències i no demandes.

Exigències i no demandes, aquest és el canvi que s’ha produir. Calen nous lideratges.

Per si algú vol la informació a què feia referència, aquí la deixo i perdoneu perquè no l’he trobada en català.

https://www.elperiodico.com/es/mas-periodico/20191124/las-elecciones-fallidas-de-carles-puigdemont-7744869

El que no entenc és com seguim creient en els partits polítics. La tornaran a fer, és evident, com la van fer traient la presidència de Catalunya a qui l’havia guanyada.

No podem caure en el mateix error: cal redissenyar el full de ruta sense partits: potser el Consell? Potser l’Assemblea de càrrecs electes?

Cal votar independentista per comptar-nos i depassar el 50% a cada elecció com ja vam fer a les europees i tothom calla aquí i a fora. Els utilitzem sols per comptar-nos. Per a res més.

Cal treure els partits del full de ruta i que en prenguin consciència del seu rol secundari. No dirigeixen res ni són representació de ningú.

Que gent de l’antiga Convergència defensin el fet que investir el candidat del PSOE sigui una opció acceptable es deu segurament al fet constatable i demostrat que malgrat els vergonyosos pactes de Junts xCat a la Diputació de Barcelona i de Junts xCat I ERC a desenes d’Ajuntaments amb els feixistes del Block 155, centenars de milers de catalans (falsament) Independentistes continuen votant aquestes formacions, exemple del botiflerisme més evident.

Així que, companys, tenim exactament allò que hem votat: Rendició.

La meva opinió és un NO absolut.
. Llibertat (d’expressió)
. Amnistia (cap pres a la presó i tots els exiliats a casa)
. Referèndum amb la pregunta:
Vols que Catalunya sigui un estat independent: SÍ – NO
. Negociació si surt no, com quedem.

I el senyor Capdevila diu: Que ERC recordi que, a més dels seus pocs socis, representa també els milers de catalans que els han votatI jo li dic: això és el més trist ‘els milers de catalans’ que l’han votat en aquestes darreres eleccions. Els catalans ja els està bé l’autonomisme d’ERC, perquè capacitat de reflexió en tenen i saben que ha estat ERC qui ha impedit fer res junts, qui ha vetat Puigdemont a ser president, etc.

En Sánchez no ha posat ni posarà sobre la taula cap oferta tangible que justifiqui la investidura. I si ho fes, no la compliria, com la història demostra. El “mentrestant” és una extensió del peix al cove, un retorn a un autonomisme més retallat i tutelat que mai (com es veu en el cas de la immersió).

Catalunya no ha de salvar Espanya de la dreta, se n’ha de separar. El PdCat i ERC segueixen sent partits espanyols. Només podem comptar amb un nucli de polítics i el poble, si el Tsunami no plega.

No puc estar més d’acord amb l’article.

Avui no ho tinc tan clar.
Amb l’editorial, amb alguns dels articulistes amb els que acostumo a estar sempre d’acord.
Avui, discrepo, des de l’escepticisme. Ni estic a favor de l’abstenció que permetrà govern PSOE amb Podemos, ni estic a favor del NO, i que passi el que hagi de passar (bé gran coalició PSOE-PP, bé govern debilíssim PSOE-Podemos-PNB, bé noves eleccions).
El que tinc clar és que sigui quina sigui l’opció que voten al Congreso ERC i JxCat, hauria de ser comuna. Que parlin el que hagin de parlar, i que sumin tots els seus escons.

Si ha de ser abstenció, que ho sigui. Tampoc no és tan greu. O Sánchez reconeix la Generalitat com interlocutora vàlida (i desactiva la demonització de Torra a ulls de tothom, i enfurisma la caverna), o més endavant no li servirà de res la investidura perquè obtindrà un NO als pressupostos i a les lleis que vulgui tirar endavant.
Si ha de ser un vot en contra, que ho sigui. Tampoc no és tan greu. O Sánchez reconeix la Generalitat, etcètera… o no governa.

Però que l’estratègia sigui comuna, si us plau.

Com han dit alguns companys, cal anar equilibrant idealisme radical (puny de ferro) amb pragmatisme real-politik (guant de seda). Però s’ha de fer amb 20,21 diputats, no pas amb 12 i 8 desunits.

Queda molta cursa, i no estem corrent tan malament.

Molt d’acord amb això de la Diputació. Crec que el fantasma de Convergència ens serveix per tot encara avui en dia. També m’hagués agradat que Omniun Cultural hagués dit alguna cosa sobre l’exabrupte del Sr. Iceta i cia. Per alguna cosa va nèixer l’entitat cultural als anys 60: per defensar la llengua i la cultura catalana. Si aquest intent de fer encara més residual la presència del català a les nostres escoles no mereix cap comentari, valoració o denúncia, alguna cosa està passant. Tampoc han dit res, durants aquest darreres vint anys de l’incompliment de la pròpia llei d’immerssió a molts centres, ni per descomptat de l’absència del català a secundària, sobretot a l’àrea metropolitana. Sembla que el marc mental castellà impera fins i tot a les institucions que han de defensar el català. O potser Omnium com ERC i el processisme en general, ja els hi va bé preservar el “gran patrimoni lingüístic que ens aporta el bilingüisme”? Fora bo indegar el perquè l’entitat es manté ara tan cautelosa amb un tema de la seva més directa competència. A mí no em molesta que faci política però potser caldria ser més prudent i no abandonar la seva rao de ser.

Aquí hay “gato encerrado” y lo digo porque la castiza expresión, al contrario de lo que se piensa, no hace referencia a un felino encerrado sino a una pequeña bolsa de cuero que se cerraba con un cordel en la que se guardaban los dineros durante los desplazamientos. Los amigos de lo ajeno, al intuir que alguien llevaba “gato encerrado”, se disponían felinamente a hacerle la pascua.

¿Cómo es posible que un pueblo como el catalán al que le han tomado el pelo, maltratado, engañado, mentido, machacado, succionado desde las diversas y única Corte del Reino durante un porrón de años, siglos, se deje llevar, ahora, ahora que por fin, una mayoría ha despertado a la realidad y que está dispuesta a todo incluso a lo de “si tú me dices ven, lo dejo todo”, tal y como lo ha demostrado erre que erre durante 10 años acudiendo a todas y cada una de las concentraciones, manifestaciones, convocatorias, cortes de Meridiana, enfrentamientos ante el vergonzoso símbolo del más puro poder franquista que representa la comisaría de Via Laietana, cómo es posible que se deje embaucar por los cantos de sirena del ERC que parte peras, del Carles Mundó e incluso del Jordi Sànchez, Mare de Déu! el Jordi Sànchez de la ANC, por citar a algunos?

Muy sencillo.

El establishment català.

¿Qué es el establishment català?

Pues es un ente (engendro) conformado por poderes económicos (todo el mundo sabe que el dinero no tiene ni color, ni olor y menos ideología) y sus manos ejecutoras, los sicarios, es decir los políticos (ahora pseudo-independentistas porque es lo que toca) que lo único que les interesa es su parcela de poder y, a ser posible, acrecentarla.

Ese establishment català ha decidido que es tiempo de parar la fiesta. La fiesta de que 2 millones 400 mil catalanes, en edad de votar, hayan votado independencia. ¡Ahí es na! ¡Todo un capital echado por tierra por razón de que aquí hay «gato encerrado»!

Lo maquillarán como quieran. Unos diciendo que hay que “eixamplar la base”, otros diciendo que mientras no se gane el cinturón metropolitano no hay nada que hacer sino sentarse en una imposible mesa de negociación y, otros, como el Jordi Sanchez, diciendo que si hay un diálogo, por cierto, con quienes han demostrado que no tienen capacidad ni de dialogar, ni de conversar, ni simplemente de hablar, no cabe una hoja de ruta unilateral.

Catalanes (lo digo desde mi posición de no serlo) os la están metiendo doblada y quienes os la están metiendo doblada, no son los de la Corte del Reino, son los del Establishment Català (ahora, por las circunstancias y circunstancialmente, pseudo-independentistas).

Este establishment català estaría encantado de que cesaran de una vez por todas las protestas “al carrer” para dar paso a lo que ellos denominan “negociación” con el enemigo cuando, en realidad su único enemigo de verdad, es, precisamente el carrer. El que puede poner en evidencia la farsa. Tan triste como esto.

Ya no cabe sólo tener paciencia y comer buenos alimentos, cabe darse cuenta de que quien corta el bacalao es “uno de los nuestros” (varios de los “nuestros”), a saber, el establishment català que si bien parece que se lleva a matar con el establishment español, en realidad, comparten cama, la del “gato encerrado”.