26.03.2020 - 21:50
|
Actualització: 27.03.2020 - 10:14
Carlos Sánchez Mato (Madrid, 1970) és responsable de polítiques econòmiques d’Esquerra Unida. Professor d’economia a la Universitat Complutense de Madrid, va ser regidor d’Economia i Hisenda a l’Ajuntament de Madrid amb Manuela Carmena, amb qui es va enfrontar pel sostre de despesa. De formes suaus i fons contundent, el senyor Sánchez Mato critica l’ala liberal del govern de PSOE i Podem (on també hi ha militants d’IU) i creu que hauria d’aplicar mesures molt més valentes per ajudar la gent en plena crisi de la Covid-19. Ho fa en articles com aquest. I en aquesta entrevista dirigeix les seves crítiques educades a les ministres espanyoles d’Economia (Nadia María Calviño) i d’Hisenda (María Jesús Montero), però també es mostra extremadament crític amb el centralisme espanyol. VilaWeb va entrevistar telefònicament ahir a la tarda el senyor Sánchez Mato.
—Com valoreu les mesures econòmiques preses fins ara pel govern espanyol?
—Si les comparem amb un govern de la dreta, o un govern del PSOE en solitari, són mesures clarament positives. Però al mateix temps, mostren un grau elevat d’insuficiència. No tindrem capacitat de reacció amb mesures que no deixen de ser un 1,3% del PIB estatal. Per abordar una crisi d’una magnitud com l’actual cal més. Valorant els avenços, necessitem un impuls públic molt més gran.
—Les mesures eviten talls de llum, aigua i gas en segons quins casos.
—Hi ha una moratòria, però el llindar per a poder-se’n beneficiar és insuficient. No arriba a prou gent. Hi haurà moltes més famílies que ho necessitaran. Hauríem d’incrementar-ne la dotació pública. Hi ha hagut una visió massa optimista, en aquest cas, de les responsables d’Economia i Hisenda, Calviño i Montero, en aquesta primera tongada de mesures. Són insuficients perquè la disminució d’ingressos i les pèrdues de feina afectaran molta més gent.
—Es destinen 300 milions d’euros als ajuntaments.
—Massa poc. El conjunt dels municipis tenen 28.000 milions d’euros parats en els comptes bancaris. Sense utilitzar. Per ús i abús de la llei d’estabilitat financera i per ús i abús de la imposició que no s’incrementi la despesa per sobre del límit que diu el govern central. És absurd. I ara més, en una crisi sanitària. No volem que s’alliberin 300 milions d’euros. Volem que s’alliberin tots els recursos que tenen els ajuntaments. En l’apartat anterior, de talls de llums, els ajuntaments podrien ajudar la gent que no pot pagar. Des dels serveis socials, ells saben millor que ningú qui són.
—Vaig veure que el president d’El Salvador prohibia que es tallés l’aigua, la llum i el gas. Es podria fer, a l’estat espanyol?
—Sí. Però no és una qüestió només de prohibir tallar. També es pot ajudar a pagar, com deia abans. De què serviria deixar que les persones quedessin endeutades? Recordem que l’atur és al 14%. Molta gent, de llarga durada. L’administració pública ha d’actuar no traient els paraigües quan plou més.
—Lloguers. Aquí les mesures no hi són, directament.
—Em consta que es treballa i s’avança i espero que es posin en marxa aviat. Haurien de tenir en compte una realitat indiscutible: moltes persones són llogateres. La ministra Calviño deia que hi ha persones que l’únic ingrés que tenen és el cobrament de lloguers. Home, deuen ser excepcionals, i en aquest cas haurem de protegir totes dues parts. Però totes dues. El llogater i l’arrendador. Però hi ha moltes altres circumstàncies: rendistes, fons d’inversió que no han de poder fer negoci en una situació com l’actual. Calen mesures en el lloguer, que espero que siguin les més àmplies possibles per a protegir els més vulnerables. Parlem d’un 26% de persones en risc de pobresa… abans d’aquest xoc! Són 13 milions de persones, que ara s’incrementaran.
—Les mesures més liberals de Calviño (PSOE) i Montero (PSOE) van guanyant la partida, doncs?
—Els partits duren 90 minuts. Aleshores podrem fer una anàlisi més real de les mesures. Actualment m’agradaria que haguéssim estat molt més potents amb les mesures aprovades en primera instància. Aquesta és la meva posició de manera clara. I no l’amago. Hauríem d’haver estat molt més ambiciosos. Però tampoc podem dir que estiguem en la mateixa posició que el PSOE va adoptar en la crisi del 2008. Per començar, la va negar. Hi ha una clara millora. Però jo no em conformo amb un aprovat just. Darrere l’aprovat hi ha moltes famílies que pateixen. I pateixen molt. Crec que la nostra exigència lògica és demanar al govern una matrícula d’honor.
—Donar un xec al ciutadà. Directament. Sense passar pels bancs. Alguns països, com els EUA i el Canadà, comencen a estudiar aquesta mesura. I legislar-la. Com ho veieu?
—Fins ara, els bancs centrals han utilitzat els bancs privats com a intermediaris. Els privats reben gratis els diners del Banc Central Europeu (BCE) i els deixen als altres, que els els han de tornar. Això s’ha demostrat que no funciona. Les famílies i les empreses no reben el que cal. Per tant, si el mecanisme no funciona, canviem-lo. El BCE és nostre, encara que sembli mentida. I posar un intermediari al mig encareix el servei del préstec. Parlàveu del lliurament directe de fons a empreses i famílies. Mecanisme possible. Ara, que sigui progressiu i en funció de la renda. Anna Patrícia Botín no pot rebre la mateixa que uns altres. Ha de ser progressiva. Com la fiscalitat. I no ho és. Davant el no-funcionament del mecanisme de transmissió de la política monetària, ens podem plegar de braços, repetir errors o pensar en altres coses. I no han de ser necessàriament noves. Roosevelt, el 1929, va comprar deute hipotecari de les famílies als EUA. No era Lenin. Es pot comprar deute hipotecari, que és igual que enviar xecs. Però no a tot el món. Hi insisteixo. Ha de ser progressiu. I d’aquesta manera, la gent alliberada podrà consumir més, tenir més renda, i com indicàveu, que pagui llum, aigua, menjar, i fer circular diners i donar dinamisme a l’economia.
—Això trencaria dos tabús: que imprimir diners crea inflació i que els diners s’han de tornar. Perquè el xec no caldria tornar-lo, oi?
—Si es fa d’aquesta manera no caldrà tornar-lo, no. Però fixeu-vos-hi: fins i tot en el cas que algú cregui que s’ha de tornar (cosa no necessària, si es creen diners) si t’estalvies l’intermediari dels bancs privats, en tornes menys, sense el benefici que es quedava el banc privat. I una cosa molt important que heu esmentat: el mite de la inflació enorme quan s’imprimeixen molts diners. Doncs que la gent sàpiga que des del 2012 el BCE ha imprès 4 bilions d’euros i la inflació no ha arribat a l’1%. Volien que fos el 2%. Tenim fàbriques amb excedent, sí, però gent amb les butxaques buides. Que la creació de diners causa inflació és una fal·làcia en les situacions actuals. I és una fal·làcia dir que aquests xecs crearien hiperinflació.
—En un país com Espanya, tan donat als bancs, tot això no ho veurem. Amb un partit com el PSOE, ni xecs, ni adeu a l’intermediari ni res.
—Això depèn del BCE, no del PSOE. I amb el BCE no passarà. Però alguns ens conformaríem que els estats, les comunitats autònomes i els ajuntaments es poguessin finançar de manera directa, sense intermediaris ni suplements. Utilitzant el mecanisme europeu previst pel BCE. Només això ja seria una gran empenta per a les polítiques públiques. Sanitat, educació i serveis socials. I sense intermediaris. Tot això ajudaria la gent. I, naturalment, la darrera baula seria que es financés directament la gent. Seria de matrícula d’honor.
—Perquè les comunitats autònomes i els ajuntaments es poguessin finançar directament al BCE, hauríem de superar el centralisme espanyol.
—Ho he dit moltes vegades. El centralisme no serveix de res. No és que no serveixi de res, és que és contraproduent. Va en sentit contrari. Qui sabrà millor que la gent d’Igualada, i els seus serveis socials, les necessitats dels veïns? O els de l’Hospitalet. Ells saben on són les necessitats concretes i com plantar-hi cara. És absurd que algú des de Madrid, o Brussel·les, faci la feina de manera adient. Partim de l’absurd: la llei d’estabilitat pressupostària de Montoro. Diu, basant-se en el pacte d’estabilitat europeu (que ara resta en suspens per la crisi), pacte que opera en tots els seus caps, que a tot arreu s’ha de poder apujar igual el percentatge de despesa. Més centralisme que això, impossible. Tan absurd! Que potser Igualada té el mateix problema que Vic?
—Llei Montoro del PP, encara vigent amb el PSOE.
—Ben curiós. Europa ha obert un parèntesi i la Comissió ja ha dit que no cal fer cas de la llei d’estabilitat europea. No opera. Però les senyores Calviño i Montero no s’ho acaben de creure. Tenen la sensació que han de ser avares a l’hora d’usar els diners públic. És tan absurd com això: hi ha un incendi en un habitatge i els bombers, abans d’entrar, han de fer el càlcul del cost i enviar Excels a Madrid per supervisar la despesa. Hòstia! I amb perdó.
—Reflexió final, i no tant com a economista, sinó com a membre d’Esquerra Unida que sou. La situació és terrible. Tenim un PSOE i Podem al govern, en què manen les polítiques liberals de Montero (PSOE) i Calviño (PSOE). I una oposició encara més de dretes. Si el PP fos govern faria igual que Montero i Calviño, però almenys tindríem oposició!
—Jo sóc responsable de política econòmica d’IU. I t’he parlat com a tal. Parlo en nom de l’organització. Que quedi clar. Potser no t’he semblat prou crític… Crec que tenim una posició prou ferma: les polítiques públiques que s’han d’aplicar han d’anar molt més enllà. Però molt més. No ens hem de conformar a aplicar el mateix tant per cent que França i Itàlia perquè anem molt més enrere que ells! Tretze milions de persones abans del xoc, en risc d’exclusió social. Hem d’actuar. Estaríem millor a l’oposició i protestant molt? Ho hem fet tota la vida, a IU. Ja hem demostrat què som capaços de fer, a l’oposició. Crec que va més ser al govern. Humilment, en la meva experiència de regidor d’Economia a l’ajuntament de Madrid [amb Manuela Carmena] vam demostrar que hi ha una altra política possible. 75% més de despesa social. 112% més d’inversions. Vam demostrar que no cal ser Calviño. No cal. És possible fer, des del govern, polítiques molt més ambicioses. Hem d’aconseguir no tan sols que la gent vegi que és possible (ho és), sinó que és l’única sortida. Una actuació minimalista obre la porta al feixisme. Porta a la desafecció de la gent amb la política. Per tant, en aquesta crisi val més que siguem capaços de fer girar el volant del PSOE. Val més ser capaços de redirigir el timó cap a un altre destí. Confio en els meus companys Alberto Garzón (IU) i Yolanda Díaz (IU), però també en els meus aliats Pablo Iglesias (Podem), Irene Montero (Podem) i Manuel Castells (Podem), i en algunes persones d’aquest govern amb sensibilitat positiva que veuen que en aquesta crisi cal anar més a l’ofensiva que no determinades persones, també del govern.
