02.12.2024 - 21:40
Els nostres veïns –i ocupants– espanyols i francesos ens han ofert, amb poques hores de diferència, dues mostres crec que destacables que la política-espectacle, la política no basada en la serietat ni el rigor, té, tant si ho vols com si no, límits.
El PSOE ha fet un congrés que molts diaris espanyols han dit que era “de resistència”. En poc més d’un any els socialistes han passat de celebrar el gran èxit de ser capaços d’organitzar una coalició de govern insòlita a agonitzar enmig de crisis innombrables. La de la corrupció, la més important, però també la de la desconfiança creixent que han suscitat en diversos socis, incompatibles entre ells i que tan sols es posen d’acord, ara com ara, a l’hora d’impedir que el PP governe amb Vox.
Es fa difícil d’imaginar que el PSOE puga resistir molt més temps aquesta situació d’equilibrista. Allò que no van guanyar a les eleccions –la Moncloa– ho van guanyar mirant d’enganyar tothom i bastint coalicions sense prou trellat, llevat de la simple gestió i el gaudi del poder. L’ensulsiada se’ls acosta, perquè en política tot és possible, però no tot és sostenible.
I, si no, que ho expliquen a París al senyor Macron. Macron encara la va fer més grossa. Va demanar el suport de l’esquerra en les eleccions presidencials, i bàsicament el va aconseguir, i després va provar d’endossar-los un govern de dretes, amb les cabrioles parlamentàries més salvatges per salvar-se ell en el dia a dia. El recurs a l’article 49.3 per a aprovar el pressupost de la Seguretat Social va desencadenar ahir allò que semblava impossible: que tant l’esquerra com l’extrema dreta s’unissen en la idea d’una moció de censura contra el govern Bernier.
Macron i Sánchez tenen molt en comú. Són gent despietada i amoral. Que no tenen al cap res més que el poder, específicament el poder personal. I que són capaços d’imaginar maniobres acrobàtiques per mantenir-s’hi. Qui ho havia de dir, la nit de les eleccions espanyoles, que Junts –Puigdemont– faria president Sánchez? Qui ho havia de pensar, la nit de les eleccions franceses, que la França Insubmisa tan sols serviria per a empènyer cap al poder la dreta més tradicional? L’un i l’altre ho van fer. Ho van aconseguir d’entrada. Però ara l’un i l’altre es troben atrapats en la dificultat de gestionar l’ensarronada que van dissenyar per a sobreviure.
I això ja no és tan simple. Perquè, ho tornaré a dir, malgrat les aparences, en política tot és possible, sí, però no tot és sostenible.
