16.10.2024 - 21:40
L’edició de la setmana passada de The Economist obria les pàgines dedicades a Europa amb un article dur sobre l’aïllament i els problemes de Pedro Sánchez. A la prestigiosa revista britànica no li han agradat mai els espectacles acrobàtics i, per tant, Sánchez no els ha fet gràcia en cap moment, excepte pel paper “pacificador” de Catalunya. Aquesta vegada, tanmateix, es pot dir que la revista gairebé entonava el gori-gori polític del president del govern espanyol. Sí, d’acord, és un artista dels equilibris –venia a dir–, però això no pot durar molt més temps ja.
The Economist és una publicació de dretes, però molt seriosa, de la qual els lectors de qualsevol posició política valorem precisament la capacitat de veure-hi més enllà de les notícies immediates i projectar hipòtesis de futur, tot anticipant canvis en l’economia o la política. I el cas és que fa la sensació que, novament, l’ha encertada. Perquè ahir Pedro Sánchez i el govern espanyol van viure un autèntic dia dels horrors.
Primera escena. L’encausament del fiscal general de l’estat, Álvaro García Ortiz, pel Suprem espanyol. És un fet polític d’una gravetat excepcional. Nosaltres, ací, anem ben distrets amb tot això d’Esquerra Republicana i la trama B, però ausades que a Madrid volen les pedres i les espases. La guerra oberta dins el poder judicial és d’una dimensió colossal i aquest atac directe al fiscal general –nomenat per Sánchez i peó privilegiat i importantíssim de Sánchez– demostra que ja no hi ha cap barrera que els frene. La dada: del 1939 fins ara un fiscal general de l’estat no havia estat mai encausat.
Segona escena. Al parlament Sánchez va haver de fer tot un juancarlos a propòsit del cas Koldo. Després d’haver-se atrinxerat durant mesos i mesos i d’haver-ho negat tot, el president del govern espanyol va reconèixer ahir que el cas Koldo és un “cas de corrupció” i va demanar “disculpes als ciutadans”. No es va enfarfollar amb això de “no tornarà a passar”, com va fer l’anomenat emèrit, però no calia. Quan demanes disculpes públiques, automàticament deixes d’estar a l’atac i et poses a la defensiva. I canvia tot.
Tercera escena: el PP va ser prou hàbil per a provocar una votació en què sumaren els vots PP i Vox, d’una banda, Junts i ERC d’una altra, i encara Podem per derrotar el govern socialista. Els cinc grups van reprovar el desgavell de Renfe i la gestió del ministre Óscar Puente a Rodalia. Però no era el tema allò que importava. Ahir al matí els periodistes de VilaWeb, encara fent una tertúlia informal, comentàvem que era difícil d’imaginar que Podem votàs amb Vox contra Sánchez i una horeta després ja havia passat. A més, la pregunta sobre el cas Koldo la va formular, i no crec que siga cap casualitat, la dirigent de Podem Ione Belarra.
Aquesta darrera votació és important per diverses raons. La primera, òbvia, és que estableix un precedent. Els socialistes es pensaven que Vox era un antídot que impediria qualsevol coalició, fins i tot conjuntural, contra ells. I ja no. Però, a més, en un moment que comença a ser de màxima feblesa per al Partit Socialista, la feblesa afegida dels seus socis principals –Sumar i ERC– encara els empitjora molt més les coses.
I a nosaltres, tot això, què?, es deu preguntar algun lector. N’he parlat aquests dies en uns quants articles editorials, però no sé si he estat capaç d’expressar-me bé. Ho diré avui, doncs, amb una certa brusquedat: Sánchez ha estat capaç de domar l’independentisme institucional i de desarticular el carrer. Un factor clau per a entendre què ens ha passat d’ençà del 2017, com és que hem caigut tan avall, és Sánchez, és a dir, la seua capacitat d’atraure els polítics catalans sense cedir res en canvi. És així.
Que caiga, doncs, que no ens farà cap mal. Ans al contrari.
PS1. Entre els congressos clau que s’acosten, el primer, aquest cap de setmana, és el de Compromís. Compromís també travessa una crisi important, molt vinculada –a l’estil de la d’Esquerra al Principat– amb el seu abandó del nacionalisme i la professionalització de la política. Esperança Camps ha parlat amb algun dels militants coneguts que s’han allunyat del partit i el veredicte, més enllà de Compromís i tot, és especialment interessant: “La comoditat de les cadires ens ha destruït”.
PS2. L’amistat, i la complicitat, de Joan Fuster i Josep Pla és una d’aquelles coses que ens reconforta com a país –tan allunyats tots dos de la mediocritat i del sectarisme. Núria Cadenes en parla avui en el seu article setmanal.
PS3. La segona Lliga del Paraulògic bat rècords. Avui es clou la primera fase i, doncs, encara podeu participar-hi. Les dues primeres fases són en línia, però després les semifinals i la final seran presencials, a Perpinyà, Andorra, València, Barcelona i Palma. Això implica una despesa organitzativa important per a la qual us demanem suport amb una donació esporàdica. Gràcies.
