13.06.2018 - 22:00
|
Actualització: 03.08.2018 - 11:22
Això del govern socialista espanyol promet molt. Ahir es va saber que el ministre de Cultura i Esports, Màxim Huerta, havia defraudat la Hisenda espanyola i havia estat condemnat i tot. La primera reacció del ministre i del govern va ser de dir que no passava res i que no dimitiria ningú. Tots dos es van agafar al fet que Huerta, tècnicament, no havia comès un delicte fiscal perquè la quota necessària per a aquesta qualificació exigeix una defraudació de 120.000 euros l’any. Però, tot i ser veritat això, és innegable que hi ha dues sentències judicials fermes que estableixen que el ministre va defraudar a la Hisenda espanyola un total de 218.000 euros en tres exercicis seguits. Huerta deia que els fets eren de feia anys i que ja havia tornat els diners, però en realitat la sentència era tot just de l’any passat i de segur que no la tenia oblidada.
Finalment, acaçat Sánchez pertot arreu, Huerta no tingué cap més remei que dimitir, de manera que obrí la primera crisi d’aquest govern que es presentava com a regenerador de la vida pública espanyola. Sorprèn molt. I sorprèn especialment que ningú no sabés que això havia passat o –encara més– que sabent-ho li oferissen de ser ministre. Hi ha un procés, el de vetar un candidat, que se segueix en qualsevol país. Consisteix a estudiar-ne els antecedents fins al més mínim detall, precisament per a evitar problemes d’aquesta magnitud. No entenc que aquest procés no s’haja aplicat o no s’haja aplicat prou bé en el cas del ministre Huerta, i això és una cosa que diu molt poc a favor de Pedro Sánchez i del seu govern.
El fet és significatiu. Molt significatiu. En primer lloc, perquè cal recordar en quines circumstàncies Sánchez és president i com és que Màxim Huerta és ministre. Sánchez és president arran de l’onada d’indignació originada pel cas Gürtel. I, encara que el cas que afecta Huerta siga diferent en la forma i en el volum, l’actitud s’hi assembla massa. Que la regeneració de la vida pública espanyola comence, doncs, amb una dimissió en menys d’una setmana és ben xocant i empeny Sánchez contra les cordes tot just començar. Un cap de govern feble, al capdavant d’un govern feble i sotragat al primer minut. Això promet.
I ací és on hi ha la clau de tot. El cas Huerta recorda sobretot que Sánchez ha fet un govern pensant que havia guanyat unes eleccions que no ha guanyat i que tenia les mans lliures per a posar-hi qui volgués. I això és un greu error que el dirigent socialista pagarà molt car. És evident que la pressió de les altres forces parlamentàries, començant per Podem, ha estat decisiva en la resolució del cas per la via de la dimissió. Sánchez ha entès que s’arriscava a una votació al congrés en què molta gent que l’havia votat li demanaria la dimissió immediata del ministre. I que perdria. Però si Sánchez hagués fet un govern pensant i comptant amb la complicitat dels partits que van donar el vot per a foragitar Rajoy, la cosa seria diferent i segurament no hauria comès d’entrada tants errors com ara nomenar gent com Borrell (amb un passat també fosc amb la Hisenda espanyola, per cert), Grande-Marlaska i Huerta.
Tanmateix, en el pecat hi ha la penitència. I si tots pensàvem i assumíem que aquest govern espanyol seria feble i no servia per a resoldre res ni per a canviar res, la prova ha arribat ben de pressa i amb una contundència inusitada. Perquè voler-lo disculpar, després de tot això que ha passat aquests darrers anys, dient que la diferència és que amb un govern del PP Huerta no hauria dimitit, són ganes d’aferrar-se a alguna cosa. No caldria sinó, amics. No caldria sinó…
Ah!, un detallet de no res sobre l’ex-ministre. Diumenge va començar la programació d’À Punt i Rafa Nadal va guanyar el Roland Garrós. El ministre valencià, gran fan de Twitter i –segons ell mateix– al·lèrgic als esports, va piular amb entusiasme unes quantes vegades sobre el tennista i va callar sobre el retorn de la televisió pública en català. Au.
