14.11.2023 - 21:40
|
Actualització: 15.11.2023 - 07:39
Avui comença la sessió d’investidura de Pedro Sánchez com a president del govern espanyol. L’èxit d’aquesta sessió semblava gairebé impossible l’endemà de les eleccions del juliol. El PSOE ha aconseguit el seu objectiu i tots els partits del parlament espanyol, tret del PP-UPN i Vox, votaran un candidat a la presidència que si una cosa ha demostrat sobretot en la seua carrera política és que no té escrúpols ni moralitat. Ni cap nord que no siga el poder. Ara li toca dur la disfressa de progressista i conciliador, d’audaç i tot, però no cal fer un gran esforç per recordar-lo en posicions ben diferents: envoltat de militars i fent un discurs gairebé d’extrema dreta durant la pandèmia, donant suport sense fissures al seu rei i al PP contra Catalunya, torejant els socis de Podem fins a convertir-los en la poca cosa domesticada que ara és Sumar.
El contrast és a la banda de l’independentisme, que arriba a aquesta investidura espanyola desorientat, debatent-se en una mar de dubtes, recels i imprecacions, sense cap certesa per a dipositar a les mans dels votants i carregat de retrets i violència. Autodestructiu en extrem.
Hi ha gent que opina que això és normal. Que hi ha una gran decepció per tot allò que ha passat aquests darrers anys i que això mena a aquest pessimisme que tant s’escampa. Jo hi ha coses que les trobe normals, com ara el desconcert i la prevenció que causa el canvi tan radical d’estratègia de Junts i la decepció per l’abandonament de la via de la confrontació de l’exili estant. Però hi ha reaccions que no em semblen gens sensates i que, malgrat la meua crítica a l’acord i a la llei d’amnistia, no puc compartir.
Perquè han passat sis anys d’ençà de la proclamació de la independència i cada polític d’aquest país ja ha demostrat de sobres què és i què és capaç de fer. I, doncs, que algun sector independentista negue fins i tot el pa i la sal al president Puigdemont i el considere poc menys que un covard i un interessat, per una decisió de la qual encara no sabem totes les claus, ho trobe precipitat i injust.
Evidentment, el temps ja s’encarregarà de posar les coses a lloc. Això és així sempre. I, de fet, el temps obre les possibilitats que jo crec que estaria bé que l’independentisme reconegués. Començant per aquesta negociació sota supervisió internacional de la qual tan poca cosa sabem i que vés a saber on condueix. Però continuant també per l’aprofundiment enorme de la crisi política a Espanya, que despulla encara més les seues limitacions i contradiccions i pot tenir conseqüències enormes. Per a ells i per a nosaltres. I el temps dirà també si els actuals partits independentistes es troben superats i si tota aquesta gent que propugna de crear un nou espai polític independentista, ara, en aquesta nova situació, és capaç de fer res significatiu.
En relació amb això, em sembla que els fets d’aquests dies en l’àmbit polític es veurien d’una altra manera si al carrer no hi hagués aquesta sensació amarga que som enmig d’una ofensiva espanyolista que incideix en tots els terrenys, també en la vida personal. Reconec que és molt difícil de tenir el cap clar quan t’envolta tant d’odi quotidià i la sensació que ningú no fa res per aturar-lo. Tenim un govern inexistent i un parlament que no és ni notícia. I hem de defensar-nos cada dia, lamentablement, de les coses més elementals.
No em sé explicar, si no, que no siguem capaços de tenir ni un mínim d’equilibri i de, sense que això signifique deixar de ser crítics, donar també la importància que objectivament tenen a coses que pocs mesos enrere ens haurien semblat ciència-ficció. Des de la fi del calvari judicial dels represaliats al fet mateix que Espanya accepte una mediació internacional o que el PSOE reconega, ni que siga per a tenir els vots que necessita, que el Primer d’Octubre va ser un referèndum, que es va proclamar la independència i que la solució del conflicte entre Espanya i Catalunya ha de ser política.
Aquests dies trobe molt xocant, a propòsit d’això, el contrast entre les converses sobre l’actualitat política que sostinc quan parle amb catalans i quan parle amb estrangers. Perquè de fora estant se’m mostren perplexos i admirats per la força de l’independentisme català, que ha estat capaç d’arrancar l’amnistia després de sis anys duríssims de repressió i d’exili i de condicionar la política del PSOE portant Espanya al caos. Potser és allò que ens ofega l’estètica…
PS1. Vull remarcar dues exclusives importants d’ahir aconseguides per la redacció de VilaWeb. Per una banda, vam traure a la llum l’existència d’aquesta carta de funcionaris europeus de nacionalitat espanyola insubordinats contra la llei d’amnistia. I per una altra, les queixes d’uns quants governs europeus, recollides per VilaWeb, respecte de la manera com el govern espanyol gestiona l’oficialitat del català.
PS2. Ahir una de les crítiques que vaig fer a la llei d’amnistia era el fet que no hi haja el retorn dels diners de les multes. Gent més experta que jo em va explicar després que, tècnicament, no es podia fer, perquè els diners de les multes ja han ingressat a l’erari públic i perquè els tornassen caldria fer una habilitació específica al pressupost que s’interpretaria com una intrusió d’una llei en una altra. Complicat d’entendre, però en deixe constància.
PS3. VilaWeb necessita el vostre suport. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors, perquè és gràcies als qui ja ens ajuden que podem continuar creixent.
