Objectiu 2027: comença la juguesca

Pedro Sánchez torna a ser president espanyol de ple dret. Majoria absoluta, primera votació. Si esgota la legislatura fins el 2027, haurà governat nou anys i serà el segon més longeu rere Felipe González, que en va manar catorze. L’última vegada, el 2019, bona part de la premsa, sobretot la més espanyolista, va augurar un mandat inestable, marejat per l’avarícia dels socis de Sánchez. L’oposició el va avisar que la legislatura seria complicada. Gabriel Rufián, també. Li va dir: “Si no hi ha taula de diàleg, no hi ha legislatura, senyor Sánchez.” La taula es va reunir tan sols tres vegades. L’última, un any abans de les eleccions d’aquest estiu. Hi va haver acords que es van complir –la derogació del delicte de sedició, compensada amb la creació dels desordres públics agreujats– i n’hi ha que no s’han complert fins ara –sol·licitar a les institucions europees l’oficialitat del català. Ara han pactat que tornaran a veure’s, però encara no hi ha una data concreta.

Aquests darrers quatre anys, els auguris d’inestabilitat no han passat de breus moments de turbulència –ERC i Bildu no van votar-li ni la reforma laboral ni la de la llei mordassa. Falcat per una pandèmia i Ucraïna, Sánchez ha aconseguit de cohesionar la majoria que el va investir. Una cohesió basada més en el relat que no en els fets o els resultats. “L’única cosa que ens uneix de debò a tots els qui votarem a favor de la investidura és frenar-los a vostès”, va dir ahir Rufián, adreçant-se al PP i Vox. I va donar per fet que el PSOE tornaria a enganyar l’independentisme: “Ho farà, creguin-me”, va dir a Junts. La desconfiança es manté, però també els vots favorables. Hi ha una diferència amb llavors: el 28 de maig, el PSOE va perdre gairebé tot el seu poder municipal i autonòmic. L’endemà, Sánchez tornava a semblar mort. Però s’ha fet un expert a renéixer: quan va arribar al poder, el juny del 2018, arran de la moció de censura contra Mariano Rajoy, els socialistes tenien la xifra més baixa d’escons d’ençà del 1978.

L’instint supervivent de Sánchez s’ha convertit en una mena de llegenda, però amaga tendències polítiques que es repeteixen. El dia de la moció, el portaveu del PDECat d’aleshores, Carles Campuzano, també va expressar amb escepticisme el seu suport: “Vostès diuen que no són el mateix que el PP i els he de dir que a Catalunya som escèptics”, va dir. Al cap de mig any, Campuzano ja li demanava: “Torni a l’esperit de la investidura.” Les coses han canviat: Campuzano és ara conseller per Esquerra Republicana. El PDECat s’ha dissolt i un gruix molt important dels votants i membres han passat a Junts per Catalunya, que va fer campanya repetint la creença de Campuzano que el PP i el PSOE eren el mateix “a efectes de Catalunya”. Però el privilegi aritmètic ha donat a Junts l’oportunitat de decantar, i ho ha fet, en canvi d’una amnistia i d’obrir un procés de negociació amb un mecanisme de verificació que de moment es manté secret.

El diari britànic The Guardian l’altre dia defensava l’amnistia amb rotunditat, i apuntava que “els indults van ajudar a defugir la confrontació verinosa”. En un editorial, també deia que Sánchez era conegut per les seves juguesques, i que aquesta era la més arriscada fins ara. És certament la que ha causat una resposta més agressiva al carrer, amb contenidors en flames davant la seu del PSOE a Madrid. I té un element nou que complica els equilibrismes: la retòrica de Junts i el PSOE era més lluny que no la d’ERC. Ahir, Míriam Nogueras va traslladar malestar als socialistes perquè Sánchez havia parlat de l’amnistia com una mena de perdó, i, en la seva intervenció, va demanar al candidat que confirmés el pacte una altra vegada. “Ens agradaria saber què n’opines, de l’acord que hem signat, i si estàs disposat a complir-lo”, ha dit que li volia traslladar. En una entrevista a RAC 1, avui Nogueras ha abaixat el to i no ha concretat si van arribar a sospesar l’abstenció. “Ahir es va continuar negociant. Avui és un nou dia, avui es vota i votarem que sí”, ha dit.

Les declaracions de Nogueras tenen un paral·lelisme divertit amb les de Cristina Valido, única diputada de Coalició Canària al congrés espanyol, que finalment ha votat a favor de Sánchez tot i governar a l’arxipèlag amb el suport del PP. “Nosaltres complirem els acords si l’altra part compleix els acords”, ha repetit avui la portaveu de Junts. “Compliré amb lleialtat, si compleixen vostès”, ha dit Valido. Tot i que hi ha afegit un contrapunt, perquè votarà contra la llei d’amnistia: “Tant de bo això que fa, senyor Sánchez, serveixi per a tornar al camí de la convivència.” I en la mateixa línia, el PNB també ha donat avui més marge a Sánchez. El portaveu, Aitor Esteban, ha marcat molta distància amb el PP i ha menyspreat els gests cordials d’Alberto Núñez Feijóo. “Un dia explicaré què ens van oferir fa un parell de mesos”, ha dit. Uns minuts després, el Diario Vasco ha publicat que sembla que Feijóo va oferir al PNB el Ministeri d’Indústria espanyol. Així, Esteban s’ha llançat tant als braços del PSOE com Bildu –i com el BNG.

Les eleccions a Galícia, però sobretot al País Basc, a la primavera, seran dues de les primeres dates encerclades al calendari. Bildu atrapa el PNB als sondatges i els socialistes poden tenir la decisió a les mans. Ara governen amb Íñigo Urkullu. L’altra prova de foc seran les eleccions al Parlament Europeu, probablement el 9 de juny, en què el PP i el PSOE s’enfrontaran cara a cara. De fet, l’agenda continental influirà molt en el primer tram de la legislatura. Primer, perquè el Partit Popular Europeu ha decidit d’intervenir en favor del PP contra l’amnistia, i la qüestió es debatrà al pròxim ple. I després, per l’aliança amb Junts, que va exigir –d’entrada com una condició per a negociar– que el català fos oficial a les institucions de la Unió. Abans-d’ahir, tal com va avançar VilaWeb, uns quants governs europeus van criticar que la darrera proposta del govern espanyol els hagués arribat amb retard i tan sols en castellà. I ahir mateix, mentre es feia el debat, els governs europeus es van tornar a reunir i van dedicar menys de cinc minuts a parlar de l’oficialitat.

Sánchez ha estat tranquil tot aquest segon dia de sessió d’investidura, i tenia raó d’estar-ho. Però aquesta vegada els maldecaps no tan sols poden arribar-li dels socis externs, sinó també de Sumar. Ahir, Yolanda Díaz va ser subtilment dura amb Irene Montero, que ja no és diputada i aviat serà fora del govern: “El feminisme són polítiques públiques, no és un ministeri”, va deixar anar. L’ex-vice-president espanyol Pablo Iglesias, que encara té molta influència política i mediàtica sobre Podem –i els seus cinc diputats, de moment integrats a Sumar–, va dir que començava una etapa nova en què Sumar seria al govern i Podem, no. Això, segons l’editorial del Diario Red, en què treballa Iglesias, es traduirà en “una activitat parlamentària diferenciada entre els diputats d’esquerres i el bloc del PSOE-Sumar”. “No hi ha dubte que, a mesura que tots dos projectes es visibilitzin com allò que són, dos projectes diferents, això també es veurà reflectit en l’àmbit electoral”, diu el text. Les eleccions europees en seran la primera prova.

L’altra peça que ballarà serà Vox, que ha tingut un paper incendiari durant la negociació, que ahir va comparar Sánchez amb Hitler, i que avui no era al ple. El PSOE ha celebrat que tots els partits que li donen suport han acceptat el joc constitucional. Sánchez va fer orbitar el seu discurs contra Vox. El desafiament institucional de Santiago Abascal, avui absent, pot continuar servint de mecanisme de cohesió de la majoria, tal com ha passat aquests darrers quatre anys. “L’única cosa que ens uneix”, va dir Rufián, “és frenar-los a vostès”.