Sánchez entoma el risc de quedar a la deriva després de l’amenaça de Puigdemont

Punt d’inflexió en la relació entre Junts i el PSOE. Els socialistes espanyols s’han girat d’esquena a la maniobra política de Carles Puigdemont per a posar definitivament a prova la capacitat d’entesa entre els dos partits i el risc de trencament sembla definitiu: Puigdemont té a les mans el compliment de l’amenaça de distanciar-se del PSOE i deixar Pedro Sánchez sense la possibilitat d’aprovar el pressupost, sotmès al desgast de no disposar de l’eina mínima d’estabilitat que necessita qualsevol govern. Però també que s’acabin definitivament les negociacions de la taula de Suïssa, amb totes les conseqüències que tindria per al futur de la legislatura espanyola. Un any després de la investidura de Sánchez, Junts ja va fer la lectura que els incompliments dels compromisos dels socialistes espanyols s’acumulaven, que hi havia massa discordances entre els punts que tots dos partits pactaven a la taula de Suïssa i les negatives dels ministres a materialitzar-los. No sembla que els socialistes espanyols estiguin disposats a cercar una entesa sense que Junts en rebaixi el preu, ni Puigdemont a abaratir-lo; s’hi juga la credibilitat.

Demà, en la reunió de la mesa del congrés, el PSOE s’oposarà a la tramitació de la proposició no de llei amb què Junts pretenia pressionar Sánchez perquè materialitzés els acords contrets. La iniciativa instava el president espanyol a sotmetre’s a una qüestió de confiança. Era un moviment polític poc habitual però definitiu, a criteri de Junts. Ni tan sols en el cas que s’hagués aprovat podria haver forçat Sánchez a presentar-la, però la derrota en la votació hauria desgastat encara més el president espanyol, encerclat pel cas Koldo, el de Begoña Gómez, la investigació sobre el seu germà i el qüestionament judicial de l’actuació del fiscal general de l’estat. El tràngol era el debat de la iniciativa en si, perquè ja hauria evidenciat si mantenia el suport dels partits que van permetre la seva investidura, o no. Però el PSOE podia haver evitat una votació tan incòmoda complint els acords contrets amb Junts. No se n’ha materialitzat aquestes darreres setmanes. I el PSOE transmetia ahir el missatge que no cediria a la mesa del congrés i que volia tombar la tramitació de la proposta. Junts interpreta aquest posicionament com l’admissió dels socialistes espanyols que no veuen possible restablir la confiança amb Junts. Ho apuntava ahir Jordi Turull. El secretari general de Junts advertia també que passés què passés demà, no seria “innocu” i que prendrien decisions que no agradarien al PSOE.

La variable d’una moció de censura

Puigdemont ja havia convocat divendres a Brussel·les la permanent del partit amb l’objectiu de respondre a la decisió dels socialistes espanyols a la mesa. El cap de Junts ha provocat una mena de “caixa o faixa”. “Les coses no van bé”, va dir al desembre. El moviment s’ha d’entendre dins una altra coordenada. Junts no vol afegir-se a cap iniciativa de moció de censura que puguin promoure el PP i Vox, tampoc en el cas que el candidat a president alternatiu es comprometés a convocar les eleccions. Alberto Núñez Feijóo tampoc no hi compta, i per això es pot permetre d’evocar fal·laçment la possibilitat que prosperi una moció de censura i afegir-hi que no estaria disposat a cedir a cap de les demandes de Junts. D’una banda, el partit de Puigdemont assegura que no guarda fidelitat al bloc de la investidura, però, d’una altra, tampoc no entrarà en l’única operació que realment podria tombar Sánchez. És a dir, que Junts pot coincidir amb el PP i Vox en votacions de caràcter ideològic i tombar plegats i amb el PNB, per exemple, l’impost a les energètiques, però es desmarca d’una moció de censura definitiva. Per tant, l’únic marge real de maniobra que té Junts perquè hi hagi realment un punt d’inflexió amb el PSOE és l’amenaça de deixar Sánchez a la deriva, sotmès a un desgast permanent i sense la possibilitat d’aprovar ni tan sols un pressupost que li permeti d’acabar la legislatura amb pròrrogues més còmodes que l’actual. Perquè la possibilitat d’unes eleccions espanyoles anticipades tampoc no és en cap de les agendes. El president espanyol ja va decidir que no les avançaria si enguany tampoc no podia aprovar els comptes. Així que Sánchez entraria en una nova fase de resistència, tot esperant un context més favorable.

Ostatges de l’amnistia?

I Junts? Puigdemont no tan sols es juga el compliment dels acords contrets, com l’oficialitat del català a les institucions europees o el traspàs de les competències integrals en immigració, sinó que el fracàs de l’entesa amb el PSOE implicaria haver d’admetre que l’aposta política per l’amnistia no ha funcionat. Pot dependre de la majoria progressista del Tribunal Constitucional que es desbloqui l’aplicació de l’amnistia a Puigdemont. Hi pot tenir efecte l’allunyament de Junts amb el PSOE? El dirigent de Junts ja va declarar que tenia coll avall les dificultats del seu retorn amb una aplicació definitiva de l’amnistia. La realitat és que la negativa de la cúpula judicial a complir-la també ha deixat indirectament en mans del PSOE que la persecució judicial sobre Puigdemont s’acabi, si més no, pel cas del procés. Però és un peix que es mossega la cua perquè, mentrestant, ni Sánchez ni el president de la Generalitat, Salvador Illa, no han contribuït ni tan sols a rehabilitar-lo amb una “amnistia política”, com l’anomena Junts. És a dir, reunint-s’hi: legitimant-lo com a interlocutor polític. I això, afegit al retret de Junts que Sánchez no ha defensat amb vehemència l’aplicació de la llei d’amnistia. N’ha pagat la penyora al congrés per la investidura. Però, per ara, res més.

És un cul-de-sac. La segona ronda d’indults sembla l’única sortida alternativa perquè dirigents com Turull o el president d’ERC, Oriol Junqueras, es treguin de sobre la llosa de les inhabilitacions a mitjà termini. I això reforça encara més el poder polític de Sánchez sobre els partits independentistes. En aquest context s’ha d’entendre igualment la demanda de Turull al ministre Félix Bolaños perquè se l’aparti de la petició d’indult, amb l’argument que s’emblanquinaria l’actuació prevaricadora dels magistrats del Tribunal Suprem que han denegat l’aplicació de l’amnistia. Junts s’entesta a enviar el missatge que no són ostatges. Ni Turull, ni Puigdemont. Però una cosa són les paraules i, una altra, les conseqüències que poden tenir els fets, i és això el que es dirimeix aquests dies.

Si ni tan sols és viable l’amnistia, té cap sentit per a Puigdemont dir que la taula de Suïssa té com a objectiu contribuir a resoldre el conflicte polític? Fa tres setmanes, Sánchez assegurava que es reuniria amb Puigdemont. Però, segons Junts, això no ha passat ni amb fotografia ni sense. Això sí, els socialistes espanyols han mantingut l’expectativa, donant per fet que la trobada arribarà. No és l’única promesa llançada a l’aire. Sánchez també afirmava ahir que continuaria essent una de les prioritats del govern espanyol aconseguir l’oficialitat del català a les institucions europees, tot i que Junts li ha retret repetidament que no hagi trucat a cap primer ministre per desbrossar un camí que requeria una interlocució política d’un nivell més alt que no la que podia mantenir el ministre d’Afers Exteriors.

De manera que la decisió de la mesa del congrés espanyol sobre la qüestió de confiança és lluny de ser una anècdota. “No podem perpetuar aquesta situació”, deia Turull. Demà, el PSOE respondrà a l’amenaça de Junts i, segons això, divendres, Puigdemont aclarirà de Brussel·les estant si dóna més crèdit a Sánchez o no.