13.02.2019 - 21:50
‘Vist per a sentència’. El titular d’avui del VilaWeb Paper deixa clar que Pedro Sánchez ja és un cadàver polític. Pot convocar eleccions, com li reclama l’ala ultra del PSOE o pot no convocar-ne. Divendres ho sabrem. Però tant si fa una cosa com si en fa una altra, el colp rebut ahir és i serà definitiu. Pedro Sánchez s’ha destruït tot sol. En tot just vuit mesos.
Difícilment cap polític podria cometre tants errors com ha comès en aquest temps el primer ministre espanyol. Sánchez no ha interpretat gens bé la realitat. Ni ha estat atent a les sensibilitats de la gent que, en definitiva, l’havia ajudat a desallotjar Mariano Rajoy i que ell necessitava. Ha estat covard, com pocs polítics en la història contemporània. I ha enviat missatges tan contradictoris d’una manera tan ràpida que han acabat desorientant el seu electorat i tot.
Recordem-ho. Sánchez es va posar al capdavant del PSOE el 2014. I el 24 de febrer de 2016, després de quedar segon a les eleccions, va signar un acord de govern amb Ciutadans. Estava segur que Podem votaria a favor seu per por del PP. Es va equivocar, igual que ara s’ha equivocat amb el mateix argument i la mateixa intenció amb els partits independentistes. La seua investidura va ser la primera que fracassava d’ençà de la transició, i va obrir pas a noves eleccions. Va ser expulsat de la secretaria general del PSOE per una espectacular rebel·lió dels barons i l’octubre del 2016 va deixar l’escó del congrés, hores abans que Mariano Rajoy fos investit president. El maig de l’any 2017, però, Sánchez va recuperar el poder al PSOE i de sobte es presentà com un adalil de les esquerres, malgrat el pacte amb Ciutadans. Ara, això no va impedir que s’abracés a Rajoy i Rivera formant el tripartit del 155. El 25 de maig de 2018 va tornar a girar i va presentar una moció de censura contra Rajoy arran de la sentència del cas Gürtel. La va guanyar amb el suport de l’esquerra i de l’independentisme.
I a continuació Sánchez va formar un govern horrible. El pitjor possible. Hauria pogut negociar amablement amb qui li cedia els seus vots, però va preferir insultar l’independentisme nomenant ministre d’Afers Estrangers Josep Borrell, de Societat Civil Catalana. I insultar els sobiranistes bascs nomenant Grande-Marlaska ministre d’Interior. I insultar Podem, entre més gests, nomenant ministra d’Energia Teresa Ribera, responsable de l’escàndol del Castor. La dreta estava més contenta amb el seu govern que no els qui li havien cedit el vot! I, per si no hi havia prou, l’arrancada del govern Sánchez va ser tot un espectacle. En cent dies van haver de dimitir dos ministres i podien haver estat quatre si Sánchez hagués seguit amb Borrell i Delgado el criteri que havia seguit amb Montón i Huerta.
Però és que no era això i prou. El juny del 2018 Sánchez, només d’arribar al poder, va oferir d’atracar a València tres vaixells que havien rescatat 629 immigrants a la mar. Després va acceptar dos vaixells més i quan va veure que el PP i Ciutadans convertien això en un atac polític que podia fer-li mal, sense cap remordiment moral va tancar l’aixeta. El xou humanitari organitzat a València per donar una imatge progressista i oberta a Europa va deixar pas a una política que és impossible que siga més restrictiva i contrària. Els ports de l’estat espanyol han quedat tancats i barrats i l’Open Arms no el deixen eixir de port d’ençà del 8 de gener. Amb aquesta actuació es va guanyar directament el vot negatiu, ahir, de la diputada d’En Comú Podem Marta Sibina.
Per si amb tot plegat no n’hi havia prou, les relacions de Sánchez amb l’independentisme han estat tan desastroses que ha aconseguit, per primera vegada en la història, que els partits sobiranistes catalans votassen units contra un pressupost de l’estat. La seua arribada a la Moncloa va ser saludada amb escepticisme per molts, però amb un interès evident. S’esperava algun gest, algun detall, tant en el terreny antirepressiu com en el polític. La resposta va ser la provocació infantil del 21 de desembre a Barcelona, detencions indiscriminades i cap avenç en res, de cap manera. Potser Sánchez es va creure Borrell, que es reia de l’independentisme assegurant que per més que el maltractassen acabaria votant-hi a favor per por del retorn del PP. Si no és això, simplement no s’entén què ha fet. Com es pot ser tan talòs.
Pedro Sánchez, en definitiva, ha dilapidat en vuit mesos tot el seu crèdit polític. L’1 de juny 180 diputats van votar a favor de la seua investidura i ahir 22 d’aquests (els 9 d’ERC, els 8 del PDECat, els 2 de Bildu, el diputat de Nueva Canarias integrat al grup del PSOE i dues diputades d’Units Podem –una d’En Marea i una d’En Comú Podem–) van canviar de vot, conscients que el seu gest pot significar la fi del govern que ells mateixos havien ajudat a bastir fa tan sols vuit mesos. Els propagandistes poden cercar on vulguen el responsable d’una capgirada tan impressionant, però té un sol nom: Pedro Sánchez.
