05.09.2018 - 22:00
Ahir es va saber que el govern espanyol havia decidit d’enviar al Principat sis-cents policies, en teoria per protegir els edificis i les seus que els pertanyen, durant el mes de setembre. Segons fonts del Ministeri d’Interior espanyol, vindran específicament amb motiu de la celebració de la Diada i la commemoració del primer d’octubre. Aquests policies s’uniran a un grup de tres-cents guàrdies civils que ja fa temps que haurien d’haver tornat al seu país, però que han estat obligats a restar ací.
L’anunci del govern espanyol ha anat acompanyat d’un ‘aclariment’, per a dir que una xifra semblant de policies ha estat desplegada cada any, de fa temps. La dada, suposant que siga certa, no es pot contrastar, perquè en anys anteriors no havia estat feta pública.
Siga com siga, és fàcil d’entendre que qualsevol referència a anys anteriors és completament fora de lloc després del que va passar el primer d’octubre de 2017. La decisió del govern socialista ha fet pujar uns quants graus la tensió prèvia a la Diada, d’una manera molt gratuïta. Perquè és impossible de no recordar les escenes relacionades amb el desplegament de l’any passat: del famós i lamentable ‘A por ellos’ fins als cops i les agressions a les portes dels col·legis electorals.
Pedro Sánchez diu que ell no és com Mariano Rajoy pel que fa a Catalunya. Però tot el que ha fet fins ara ja ho feia Mariano Rajoy i ell no fa res de nou que no fes Mariano Rajoy. Cap cosa diferent que puga donar contingut a la seua afirmació. Paraules diferents, sí que en té, però accions no.
Mesos arrere, quan es va presentar la moció de censura, ja vaig opinar que canviar Rajoy per Sànchez no implicaria absolutament res amb vista a una possible solució del conflicte català. Rajoy no entenia que un problema polític l’havia de resoldre la política. Sánchez diu que ho entén, però els gests el desmenteixen cada segon que passa. Aquest del retorn dels piolins, en el millor dels casos, seria un gravíssim error de comunicació i estratègia. En el pitjor serviria per a constatar no tan sols que tampoc no se’n pot esperar res –cosa previsible–, sinó també que té més por, o més respecte, o més estima, per la dreta extrema que no va votar la seua investidura que no pas pels diputats, sobretot d’ERC i el PDECat, que li van regalar els vots en canvi de res.
Encara que he de reconèixer que, en aquest lamentable afer, aquesta seria l’única cosa de la qual ell no té cap culpa.
