El vaitot de Sánchez esquerda els partits independentistes

Jordi Turull va dir dilluns que “com més s’ha implicat Catalunya a construir una Espanya moderna, pitjor li ha anat”. L’acompanyava Miquel Roca, l’inventor del Partit Reformista Democràtic, potser la darrera gran operació per a modernitzar l’estat per mitjà del catalanisme abans de Pasqual Maragall. A l’acte amb Turull, Roca, que segons Xavier Trias mateix va donar suport a la candidatura de Junts a l’Ajuntament de Barcelona, va posar l’abstenció al centre de la diana i la va titllar d’acte irresponsable. Hi ha una sensació d’impotència profunda que plana sobre el món convergent, perquè no troben la manera d’incorporar els seus votants al sistema polític post-2017. No troben l’excusa, l’explicació. Haver descartat la independència els empeny al pactisme, però la màxima lliçó del seu pas per la política, la seva aportació històrica, fins i tot, és haver dut el pactisme a tocar sostre. Això els deixa en territori de ningú. Andreu Barnils va definir-ho un dia amb un concepte magnífic: el catalanisme sense esperança.

La impotència s’intensificarà després del 23 de juliol. No hi ha coherència ni cohesió en els discursos de Junts: pesquen arguments d’aquí i d’allà que intueixen que serviran per a empatitzar amb els votants, però continuen sense trobar el to. I això és una fuita de gas a la part més fràgil de tot l’engranatge autonòmic, molt més que no pas els 300.000 vots perduts per ERC. L’espai convergent és l’encarregat d’amalgamar el gruix dels nacionalistes amb les institucions mitjançant una narrativa que defensi sentimentalment el país. El fracàs de “l’operació de pau” que va intentar Trias deixarà més empremta que no sembla. Junts es dessagna per tot arreu. Sembla que tothom menystingui Roger Montañola, però a les darreres eleccions al parlament, ERC va guanyar per 35.000 vots de diferència i el PDECat en va obtenir 77.000. Sílvia Orriols comença a fer el ridícul però les nafres on posa el dit continuaran preocupant els votants de Junts. I el trencament de Clara Ponsatí amb el president Puigdemont ha obert una altra esquerda important.

Esquerra Republicana tampoc no té un paisatge millor. El seu problema no és cap hemorràgia electoral, perquè ha crescut i ha sabut diversificar la font dels seus vots –que com més va menys homogèniament independentistes són. Les fuites d’ERC no vénen de fora, com les de Junts, sinó de dins. La primera és la incompetència: el caos amb les oposicions n’és l’exemple més visible. El segon és la realitat: el fracàs de la taula de diàleg encara és més estrident davant l’expectativa d’una victòria del PP i Vox, i encara més ridícula quan el president Aragonès i Gabriel Rufián diuen que caldria mantenir-la amb Alberto Núñez Feijóo de president. La tercera és la falta d’un llegat legislatiu: no tenen cap gran iniciativa, cap gran idea, cap gran llei, perquè si les haguessin de defensar al parlament és probable que, governant en minoria, les perdessin, i així tot s’estanca i només queda la preservació del poder, ras i curt. Sense aparença de gestió, sense llegat i amb l’estratègia en orris, Aragonès només podrà repetir al càrrec si la gent té por del PSC.

Jugant-s’ho tot a la sola carta de les eleccions del 23 de juliol, Pedro Sánchez ha agafat amb el peu canviat els partits independentistes. Junts no ha tingut temps de pair la pèrdua de Barcelona i d’amorosir el canvi de to de Trias a Míriam Nogueras de manera consistent. Esquerra ve malferida per la pèrdua multitudinària de suport i no sembla tenir forces per a fer una bona campanya. I, a la CUP, unes eleccions a Madrid li espanyolitzen de nou els marcs en un moment de desorientació discursiva. El president Aragonès tindrà una mica més d’un any i mig per a convocar eleccions, a partir del 24 de juliol. La pressió dels socialistes perquè les avanci no trigaran a arribar, i és probable que tard o d’hora acabi cedint. Trobaran Junts sense candidat, amb Josep Rull i Jaume Giró fent maniobres rere l’escenari i la CUP mirant d’aprofitar l’èxit de Lluc Salellas a Girona, probablement amb un canvi de marca a l’estil Guanyem per a combatre el desgast.

La gota malaia 

Tot i la tossuderia dels qui volen oblidar-se del conflicte per no haver-lo de gestionar, cada setmana hi ha una prova nova que el conflicte no s’acaba, de vegades més d’una. Aquesta n’han estat dues. La primera ha estat la revelació –publicada per la Directa– que una agent de la policia espanyola s’ha infiltrat durant més de dos anys en cercles de l’activisme independentista a Girona. El cas és especialment insensible i descarnat: l’agent va tenir una relació amorosa amb un ciutadà, hi va conviure, hi va fer plans de futur. En tots aquests casos d’espionatge que han anat transcendint hi ha un patró de desproporció no tan sols antidemocràtic, sinó graciosament incompatible amb la narrativa espanyolista que els independentistes, en el fons, vam ser uns covards. O covards o delinqüents, però si la conclusió és que l’independentisme no va tenir prou valentia, l’única cosa que resta dels abusos de l’estat és una deriva autoritària que anirà creixent.

La segona, la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya d’imposar una assignatura troncal més de castellà en tres escoles. El Departament d’Educació diu que prepara un nou decret per a defensar la immersió lingüística. El text es publicarà dilluns vinent, però sembla que assumirà la curricularitat del castellà pactada entre el PSC, els comuns, Junts i ERC la primavera de l’any passat. El català continuarà a la intempèrie s’inventi què s’inventi el govern, perquè el mal ja és fet. A més a més, després de les eleccions –potser fins i tot abans– s’haurà de publicar una sentència del Tribunal Constitucional espanyol que ho pot remoure tot una altra vegada. En veu baixa, es va estenent l’expectativa que, bé per via d’un govern del PP, bé per via d’una sentència, Catalunya s’encamina cap a un sistema de doble línia educativa en què el català té moltes butlletes de ser formalment relegat.