15.05.2024 - 21:40
Ara que han passat les eleccions, ja podem parlar de política.
Perdoneu-me l’estirabot, que, com tots els estirabots, és exagerat i inexacte. Perdoneu-me’l, si us plau, però enteneu-me’l, també, perquè a la seva manera explica algunes coses: aquest partidisme exacerbat, aquest mirar-se tan de reüll, tant de temps malaguanyat en suspicàcies i que fa que cada paraula que diguis sigui interpretada (sobreinterpretada) a favor dels uns i en contra dels altres perquè això és el que ens passa en campanya electoral i perquè hi ha moments en què sembla que ens passi més, o més greument.
Total, que si s’ha acabat (provisionalment) la campanya electoral, aquesta campanya que reflecteix el moment i que els partits han enfocat sobretot a la batalleta, ens és llegut de tornar a parlar de política de fons.
De les samarretes verdes, per exemple. De tant com significa i com representa aquest símbol d’esperança tan senzill: una samarreta, a mida de qui la vulgui portar, el color verd per fer-la distingible, el to que vagi segons el gust i el lema també, amb variacions sobre un concepte bàsic: la llengua no es toca.
He escrit “una samarreta”, però en realitat en són moltes. Milers. Desenes de milers. Les de la marea exemplar, determinada, multitudinària, preciosa, que va cobrir de verd esperança carrers i places de les Illes Balears per plantar cara als atacs que aquell Bauzá (PP) que feia de president autonòmic duia a terme contra el català (“tractament integrat de llengües”, en deia, igual com ara Mazón en diu “llei de llibertat educativa”: el vell ús de termes positius per encobrir els atacs al país és ja recurrent i sempre em fa pensar, ves per on, en aquells “25 años de paz” amb què Franco va voler festejar-se la dictadura).
El cim de la marea verda es va viure el setembre de l’any 2013. El dia 29. Sant Miquel. Vaig tenir la sort de poder-hi assistir, a Palma, i encara ara, quan hi penso, el cor se m’esborrona. Era la llengua i eren els atacs a l’ensenyament públic i era l’intent d’emmordassar els docents i d’aplanar-ho tot a la castellana mida. Com fan sempre. I aquella grandiosa concentració humana (grandiosa en nombre i en forma i en fons i en perspectiva) que va somoure amb força Menorca i Mallorca i Eivissa i Formentera va ser i és exemple i lliçó de tantíssimes coses. Per la batalla guanyada (i celebrada), i perquè no va ser la definitiva: pel camí que queda, també, consegüentment, per l’assumpció dels sant Tornem-hi que calguin perquè això és una cursa de fons, i s’ha de guanyar, però és de fons. I perquè (convé tenir-ho sempre present) va ser conseqüència i fruit del treball previ de tanta gent que fa i que fa i que fa sense preocupar-se per sortir a la foto, fruit del temps de picar pedra i del fer-ho amb ambició: la mobilització que creix i que s’estén, la constància, l’Assemblea de Docents, la vaga, una gota i una altra i una altra que fan riu: riu verd.
Ara, a les Illes, empesos de nou per la necessitat de respondre a l’obsessió de l’ultranacionalisme agressiu espanyol contra la llengua catalana, per la responsabilitat de reivindicar els drets que durant el govern d’Armengol tampoc no es van apuntalar, tornen a prendre forma les mobilitzacions. I tornen a emergir les samarretes verdes. I ja hi ha hagut un desbordament preciós de la plaça Major de Palma, convocat per l’Obra Cultural Balear. Res no fa preveure que s’aturi. Sobretot, perquè és tan necessari. I perquè la determinació es manté intacta. Amb la consciència viva dels canvis que hi hagi hagut en aquests gairebé onze anys, intacta.
També al País Valencià es comencen a fer visibles les samarretes verdes i el que les samarretes verdes signifiquen. Allò que dèiem del picar pedra: una cosa tan senzilla, tan simbòlica, tan fàcilment escampadissa com és vestir-se amb la samarreta verda, cada dijous de cada dijous, per exemple, tal com proposa la Plataforma per la Llengua per fer visible així la denúncia de la censura i la defensa dels drets lingüístics i de l’educació en valencià. Una cosa tan senzilla, tan aparentment menuda i que pot esdevenir un símbol tan poderós.
La llengua també és un dels factors que ha mogut la Plataforma per l’Ensenyament Públic a convocar una jornada de vaga el 23 de maig, dijous, al País Valencià. Al costat de les reivindicacions laborals i de la denúncia de les retallades o de la pretensió de crear un districte escolar únic (que segrega econòmicament els infants i afavoreix, oh sorpresa, els centres privats), hi ha la defensa dels drets lingüístics: un rotund i clar “sí al valencià” que va reprenent forces.
I és això, que compta. Aquesta represa.
Per respondre als atacs sistemàtics, obsessius, que rep el català en forma de normatives lingüicides i de persecucions institucionalitzades. Per la visibilitat i l’autoestima imprescindibles. Perquè, evidentment, la llengua és una qüestió política (i, en el nostre país, una qüestió política clau), que reclama mobilització davant dels atacs, que necessita anàlisi dels processos sociolingüístics de fons, perspectiva i mirada àmplia (més enllà, sí, del càlcul per cicles electorals); que hauria de sortir del camp de batalla (batalleta) partidista.
