Sam Abrams: “La cultura catalana es contempla massa el melic”

Sam Abrams (Beckely, EUA, 1952) és una de les personalitats més curioses, polièdriques i fascinants de la literatura catalana. Nascut en una família jueva nord-americana originària de l’Europa de l’Est, va arribar a Barcelona a final dels anys seixanta i va restar seduït per la cultura catalana. Llicenciat en filologia hispànica, ha destacat com a crític literari i articulista –va aplegar la seva producció a l’Avui a Vendre l’article–; assagista, amb títols com ara Llegir Maragall, avui; editor de texts com Créixer i esperar. Joan Teixidor. Obra poètica i L’aire daurat. Com un núvol lleuger, de Marià Manent; traductor de l’anglès al català i del català a l’anglès; professor a l’Institut d’Estudis Nord-Americans, al Col·legi de Doctors i Llicenciats en Filosofia i Lletres i a l’Escola d’Escriptura de l’Ateneu Barcelonès. També ha estat secretari del PEN Català i és poeta, amb els volums Calculations i Into Footnotes All Their Lust.

Amb motiu dels seus setanta anys, s’acaba de publicar el volum d’homenatge D. Sam Abrams, el compromís amb la literatura (Lleonard Muntaner), que aplega escrits esparsos sobre literatura, de George Sand a Joan Francesc Mira. És una bona excusa per a anar a Sant Cugat, on fa anys que viu, per parlar-hi.

—Quin és el primer record que teniu relacionat amb la lectura?
—Recordo el dia que la mestra de l’escola on anava ens va portar a la biblioteca pública. Tenia vuit anys o nou. No hi havia ningú. Vaig deixar que el grup avancés i em vaig quedar enrere per a gaudir del silenci d’aquelles sales ben il·luminades i ben escalfades, plenes de llibres. Vaig pensar: “Quina il·lusió viure aquí!” I ho he aconseguit…

—Quina distància hi ha entre Beckley, a l’Oest de Virgínia, i Sant Cugat?
—En el meu cas, és una distància molt curta. Els meus quatre avis eren immigrants forçosos per qüestions polítiques i religioses als Estats Units. I eren els típics immigrants que van voler esborrar tot el que havien viscut allà on els havien fet fora. És a dir, Romania, Rússia, Polònia… Hi ha immigrants que miren de conservar la seva identitat, però els meus avis no ho van voler. Ara, sota aquella capa de vida americana, de la qual estaven tan orgullosos, hi havia la vida europea. Ja veia que era diferent dels altres nens de classe i ho era perquè, com vaig descobrir vivint aquí, les formes de vida eren europees.

—…
—Alhora, la distància és molt llarga. La veritat és aquesta. Perquè, vulguis o no, hi ha diferències. He fet tant com he pogut per integrar-me, per aprendre la llengua, per participar… però et vas trobant diferències inevitables. Per exemple, jo vinc d’un país que es va independitzar al segle XVIII. Després hi ha aquesta cosa que tu proposes de fer alguna cosa i et diuen: “Això no ho hem fet mai.” O aquesta frase tan típica dels catalans: “Vols dir?” Aquests impediments són una sorpresa per a un americà, que esperaria trobar entusiasme i creativitat per les noves idees i no inèrcies que no es poden trencar.

—Com es vivia el judaisme en la vostra família?
—Els meus pares eren jueus que anomenem reformats. Els avis eren ortodoxos d’origen, però a Amèrica van anar deixant l’ortodòxia excessiva i es van adaptar a la vida americana, tot i ser, tots quatre, profundament religiosos. Els pares també ho eren, però més oberts i liberals, buscant sempre la manera d’encaixar en la societat. Vivíem en un poble de 18.000 habitants on hi havia només cinc-cents jueus. I recordo perfectament les dificultats dels meus pares per integrar-se del tot i la discriminació de què van ser víctimes. El meu pare, tot i que era molt brillant, no va poder estudiar medicina perquè hi havia un numerus clausus d’estudiants jueus. Molta gent no ho sap, però això passava als Estats Units als anys quaranta. I com els va costar poder-nos fer membres del club social de la ciutat. Els deien que ens havíem de portar molt bé, perquè érem els assenyalats d’entrada, només de posar-hi els peus. I, a més, teníem una gran pressió a la família: si jugaves a tennis, havies de ser el millor. Era la manera de dir a tothom que érem com ells.

—Què en sabia el jove Sam Abrams de Catalunya?
—Literalment, res de res. És a dir, a mi m’havien explicat que Espanya era “Una, grande y libre”. M’havien dit que a Barcelona i rodalia es parlava un dialecte, però pensava que era com l’anglès que es parla a l’Oest de Virgínia respecte del de Nova York, quatre paraules i un accent. Però vaig tenir sort de la família que em va acollir, que quan els vaig preguntar quin idioma parlaven em van ensenyar què era Catalunya. Recordo que el pare em va arrossegar per tot Barcelona i, al final, em va posar a les mans un volum de la poesia de Joan Maragall. Allò em va obrir els ulls.

—Va ser una revelació?
—Vaig començar a mirar els poemes de Maragall i vaig dir, això és molt gran. No és un dialecte ni un patuès. Això és una llengua, una cultura, una literatura de cap a peus. I m’hi vaig començar a interessar. A més, la senyora que s’encarregava d’organitzar les relacions entre els estudiants i les respectives famílies que els acollien era la Florència Ventura, la dona d’en Josep Benet, que feia classes de català a casa seva per als alumnes. M’hi vaig apuntar de seguida i aquí va començar tot. Em va canviar la visió del món.

—Quina impressió causava un nord-americà que s’interessava per la cultura catalana i que parlava el català?
—Al primer moment, una alegria. Tot eren facilitats. Després, quan t’integres i formes part de la família, ja comença a sortir la idea que no ha de venir ningú de fora a explicar-nos res. Perquè, com que sempre he tingut una visió de la cultura i la literatura catalanes un pèl diferent de la gent que viu aquí, reivindicant persones, canviant lectures i visions, hi ha hagut moltes ocasions en què he notat que era un intrús. Un cop ja t’hi has integrat i et consideren gairebé un d’aquí, has de ser l’etern agraït, l’etern turista, no has de criticar, no has de remenar… I és clar, he fet allò que m’ha semblat.

—Quan teníeu només vint-i-un anys, vau fer l’edició de les obres completes de Santiago Rusiñol a l’editorial Selecta. Això va ser la immersió total, ja?
—Tot i que hi havia una feina abans. Eduard Valentí Fiol havia acabat la seva tesi contra rellotge, perquè estava malalt de càncer, i necessitava un escarràs que compulsés tota la bibliografia i les notes, perquè havia pogut accedir a materials de la Biblioteca de Catalunya que no eren ni indexats ni fitxats. Joaquim Molas em va donar la feina a mi i encara tinc el rebut de cinc-centes pessetes que em van pagar.

—Heu fet de pont entre la literatura anglosaxona i la catalana, que no havia mirat gaire cap a Londres o Nova York.
—Els eixos de la cultura catalana, com a referents estrangers, van ser França i, en segona instància, Itàlia. Joan Maragall va intentar canviar-los i substituir-los pels anglogermànics. El Noucentisme, però, va voler començar de cap i de nou, respecte del Modernisme. Els assaigs d’Emerson encara no es poden llegir en català. El català va ser la primera llengua estrangera a la qual es va traduir Fulles d’herba de Whitman, però ha estat una de les últimes a les quals s’ha traduït sencer. Això és una conseqüència del Noucentisme, tot i que hi ha gent com Marià Manent que fan el seu camí. O com Agustí Bartra. He intentat empalmar amb aquesta tradició, que es renova amb Marià Villangómez o Francesc Parcerisas.

—Bartra és un dels escriptors que més heu reivindicat, a peu i a cavall.
—L’any del seu centenari em vaig jurar, com si fos Scarlett O’Hara a Allò que el temps s’endugué, que lluitaria perquè l’obra de Bartra fos coneguda a tot arreu, i no només a Terrassa. La gent jove, gràcies a Déu, ja no llegeix amb els prejudicis que hi havia contra Bartra, que pertanyen a unes generacions determinades. Cal posar-los Bartra a la seva disposició i això he fet. És un autor immens, immens en tots els camps de la seva obra: com a traductor, com a crític, com a teòric, com a dramaturg, com a poeta, com a autor de poemes llargs. Ho va tocar tot de manera extraordinària i ocupa un lloc a la primera fila de la literatura catalana, al costat de Foix, de Riba, de Vinyoli i Estellés.

—Què sou abans? Lector, crític, professor, estudiós o activista cultural?
—Crec que sóc tot això en primera instància. És a dir, intento fer una feina polièdrica, perquè crec que hi ha moltes coses que s’han de fer. I aleshores, a vegades, et surt una traducció, com ara que he traduït els poemes de Stephen Crane per primera vegada al català. Per tant, jo faig el que puc i miro d’omplir forats. Hi ha molta feina a fer a la cultura catalana. És una cultura meravellosa. Té una literatura fèrtil, plena, que és altament competitiva amb la resta de literatures europees i mundials. Però sembla mentida que en aquest moment de tantes possibilitats de connexió intercultural, la cultura catalana es contempla massa el melic.

—Heu estat un crític literari prolífic. Com ha de ser una bona crítica?
—Una bona crítica ha de tenir uns quants elements, i un de clau és la seducció. És a dir, aquesta gent que va amb una destral i desmunten una obra i el seu autor, no l’entenc. En primera instància, la crítica s’ha de centrar en una obra que valgui la pena, encara que tingui imperfeccions.

—De les obres dolentes no se n’ha de parlar?
—La teca ha de valer la pena; si no deixem-ho estar. Al capdavall, com deia Riba, triar és opinar. I la crítica ha de triar els llibres bons. Perquè, quants llibres es publiquen en català? Per mi un dels problemes de la literatura catalana és que el lector general està molt despistat, perquè no té elements per a decidir què val la pena i què no. Miquel de Palol acaba de publicar una novel·la de 1.200 planes i, com si res, el ressò ha estat molt poc. En canvi, s’ha parlat d’Irene Solà, per terra, mar i aire. Amb tots els respectes, Palol té més pes que Irene Solà.

—Heu dit alguna vegada que a Catalunya, per manca de tradició democràtica, es confon crítica amb lloança…
—M’he guanyat molts enemics a còpia d’assenyalar defectes en llibres que amics meus han publicat. He perdut l’amistat. A la crítica hi ha interessos editorials, hi ha interessos de tipus personal, que s’han de mirar de controlar, perquè no afavoreixen ningú.

—Té sentit la idea de cànon?
—I tant que sí. Un dels grans problemes que hi ha en aquests moments a Catalunya és que va endarrerida. És a dir, es va apuntar al carro de la postmodernitat en el seu moment i no ha baixat de la postmodernitat quan tothom ho ha fet. Als Estats Units fa un quart de segle que van veure-li les flaqueses, a la postmodernitat. I una de les bèsties negres de la postmodernitat era qualsevol idea de la jerarquització de valors. Per tant, el cànon, tururut viola. Jo crec que hi ha un sentit d’ordenació d’un món cultural, justament perquè no confonguem els termes. La gent ha de saber que el més gran poeta català viu és Lluís Solà. I quan dic el més important vull dir el que t’enriqueix i et nodreix.

—Darrerament, heu parlat a bastament de la manca de diàleg generacional que hi ha a Catalunya.
—Aquesta relació s’ha trencat, completament. Un dels defectes de la humanitat és això que anomenem presentisme, l’obsessió pel present, el qüestionament del passat i tot allò que ens pugui ensenyar el passat i la incertesa del futur. Per tant, ens concentrem en tot allò que es dóna ara. I això ha infectat el sistema literari, en el qual el més important són els creadors joves. La literatura catalana sempre ha tingut basarda que s’acabava i que calia promocionar els joves. Ja va passar als anys setanta, quan Espriu i Vinyoli es feien grans i tenien por que amb ells s’acabés la literatura catalana. Però ara s’ha trencat la relació entre les diferents generacions. I això no és enriquidor, és empobridor, perquè la força de la literatura catalana és justament sumar. Sumar homes i dones, estètiques diferents, territoris, generacions… Amb tot plegat tens una literatura potent. També sembla que s’ha doblat la distància entre Barcelona i Mallorca o València.

—Ningú pot dir que vós no hàgiu donat suport als joves.
—A mi m’encanten els joves. Sempre m’han agradat. Perquè la gent més gran que jo que vaig tractar –Palau i Fabra, Vinyoli, Bartra, Anna Murià, Clementina Arderiu, Maria Àngels Anglada– em van acollir com si fos qui sap què. Aleshores, la lliçó que he après és practicar l’exemple. Passa que, és clar, en paraules de la mai prou ben ponderada Juana Dolores, sóc un vell de merda i un element a batre. Penso que els joves s’equivoquen en voler-se tancar en petites tribus i, si poden, apoderar-se de tot.

—Els Imparables, que vau saludar entusiàsticament, ja són autors consolidats?
—Lamentablement, l’Hèctor Bofill es dedica al vessant polític, on és un autor francament genial, que ha tingut molt d’èxit amb les obres que ha publicat. Tret d’això, queda claríssim que són un bloc generacional. Tots han complert, qui més qui menys, la promesa que havien representat en aquells moments. Francesco Ardolino i jo els vam detectar i vam mirar de trencar el tap generacional que s’havia format després de la generació dels setanta per obrir-los pas. Mira on són ara alguns d’ells, com Lluís Calvo o Maria Josep Escrivà.

—I ara quina seria la nova generació a la qual cal prestar atenció?
— Xavier Mas Craviotto és un dels últims que jo he detectat amb el radar. Em sembla un jove potentíssim. La Núria Bendicho em sembla una autora potentíssima i espero amb candeletes la seva segona novel·la. O Pere Antoni Pons, com a novel·lista i poeta.

—Bona part de la vostra vida l’heu dedicada a ensenyar literatura, que vol dir, d’alguna manera, també ensenyar a llegir. Quin és el vostre mètode?
—El meu mètode consta de diversos elements. Un primer element és la tria del material amb què treballaràs. No faig concessions. És a dir, triar peces que valguin la pena. Després, llegir-los des del present. I això que conec molt bé la història que hi ha darrere de les obres.

—S’ha explicat massa la literatura a partir de la història?
—A Catalunya ha estat així, molt clarament, a partir dels anys seixanta, quan Molas i Castellet s’apoderen de la cultura, bandegen Joan Triadú i es queden amb la veu cantant. Confonen estètica per història. La història de la literatura és un element fonamental, però no es pot explicar literatura només a partir de la història. Hi ha d’haver una avaluació estètica, hi ha d’haver uns arguments que expliquin per què aquesta obra és tan gran. Aquí hi ha la mania Molas-Castellet, que s’ha perpetuat, que és que la literatura és una manifestació de la societat i les seves preocupacions. Sí, és veritat, però és moltes més coses.

—Per acabar, quines serien les primeres mesures del vostre pla de foment de la lectura?
—La primera mesura seria liquidar completament aquesta idea
dels plans de foment de la lectura.

—Anem bé, doncs.
—Això és un bla-bla que no ataca la qüestió. Hi ha hagut grans canvis a la nostra societat, tecnològicament, quant a formats, etc. I, és clar, els plans de foment de la lectura van enfocats al fet que tu vas a la llibreria o a una biblioteca i en treus un llibre. Som en un altre món. Tothom es queixa que els joves no llegeixen, però no és veritat. Llegeixen al mòbil, d’una altra manera. Els joves llegeixen, però potser no ens agrada què acaben llegint. Hem de promoure la lectura, fer-la abellidora, no una tabarra. I s’ha de canviar el sistema d’ensenyament, que, en aquests moments, destrueix més lectors que no pas en crea. T’has mirat un llibre de text? S’ensenya la literatura de la mateixa manera que fa trenta anys o quaranta! Creus que Verdaguer és una lectura adequada per a algú de quinze anys? Posa-li a les mans Palau i Fabre i ja veuràs com xalarà. S’ha de seduir el lector essent conscients dels canvis a la nostra societat. Perquè les llibreries no tanquen. Al contrari, se n’obren de noves. Les llibreries de proximitat donen un missatge clar. Cal presentar la literatura d’una altra manera. Perquè el lector català llegeix i llegeix bé.