Salvem la universitat catalana!

Els qui poblem les universitats públiques catalanes sabem que la cosa va malament. Ho sabem els estudiants, el personal administratiu i els professors. Ho sabem totes les persones i tots els estaments. I la cosa no ve d’ara, ben al contrari, la crisi (‘això no és crisi, se’n diu capitalisme’, deia una esplèndida pintada a la plaça de Catalunya que va ser esborrada urgentment) ha portat una decadència en el món universitari d’un calibre molt gros. Tinc la sensació que la societat no se n’assabenta o que, pitjor i tot, tant li fa. Però no em resigno a donar per morta la nostra universitat, encara que alguns puguin dir que en sóc part interessada.

Hem de salvar la universitat catalana. Per què? De qui? La primera pregunta es respon sola i si algú no ho vegi així seria absurd que comencés un seguit d’al·legats per a explicar-ho. M’agrada molt una frase que diu un personatge de Murakami: ‘Si no ho entens sense que t’ho expliqui, vol dir que no ho entendràs per més que t’ho expliqui.’ Que hi hagi gent que pugui pensar que un país pot viure amb una universitat malalta és el primer símptoma que aquell país està malalt. Ras i curt.

Em voldria centrar en la segona qüestió: de qui hem de salvar la universitat catalana? Respondre aquesta qüestió requeriria una anàlisi profunda que ni jo sol no sabria fer ni aquest és el mitjà on fer-ho. Per tant, em limitaré a aportar algunes reflexions que centraré en tres focus: els dirigents polítics d’Espanya i de Catalunya; els dirigents universitaris; i la població, la universitària i la que no ho és.

En primer lloc, hem de salvar la universitat de tants i tants polítics espanyols i catalans, de tots aquells que no entenen la transcendència de l’ensenyament superior d’un país. Em refereixo a tots aquells que han portat la malaltia a la universitat, potser perquè molts d’aquells polítics (poc preparats, d’una mediocritat abassegadora, que arriben al poder, no pels seus coneixements, sinó per ascensos i fellonies internes dels partits) ja són ells mateixos un bacil verinós per a la nostra societat. És evident que la primera responsabilitat és de l’estat espanyol, per la deixadesa de les polítiques educatives, per aquest canvi constant de plans docents segons el govern que arriba al poder, per la perfídia que va significar lliurar-nos al pla Bolonya sense cap debat previ… Però no podem oblidar que els governs catalans tampoc no han fet res per a pal·liar la situació, que ells també van encaminar-nos per inèrcia, sense discussions i sense pressupost al pla Bolonya (oi, ex-conseller Huguet?) i que, aquests darrers anys, les universitats catalanes han entrat en una deriva d’endeutament econòmic i d’empobriment intel·lectual molt preocupant davant la passivitat de la Generalitat.

En segon lloc, salvem la universitat dels rectors i degans. Segur que hi ha excepcions, però la seva actitud s’assembla massa a la manera conservacionista i autoprotectora que despleguen els polítics de la vella escola, els de la ‘casta’. Hi ha un perfil de mandatari universitari que es parapeta en els càrrecs i que, en comptes de mirar pel bé de tota la comunitat universitària, la del present i la que ha de venir, només busca el manteniment de l’ordenament establert, encara que s’hagi demostrat penós. Són aquells rectors i degans que fan pintar les parets de les universitats de blanc, que esborren els grafits amb precipitació perquè no volen que el conflicte es representi en les facultats i campus que dirigeixen amb mà de ferro. Són aquells que, quan es manifesten els nostres alumnes, en comptes de posar-se al seu costat si reivindiquen coses justes, envien missatges preventius que ens recorden els pitjors tics de l’autoritarisme. (No parlo d’oïda, el degà de la Facultat de Lletres de la UAB ho va fer no fa gaire.) Són aquells que posen en qüestió la representativitat dels estudiants, a través dels seus sindicats, però que no diuen que ells ocupen els seus càrrecs a través d’una malversació democràtica: allà no s’aplica la màxima d’una persona igual a un vot; allà impera la norma del ‘vot ponderat’, els vots dels professors funcionaris valen molt més que els de les persones de qualsevol altre estament. (L’actual rector de la UAB no va ser el més votat, però ocupa el càrrec perquè una majoria de la casta de professors fixos el va protegir amb les seves paperetes.)

Ja sé que tota generalització cau en injustícies. Però els qui governen les universitats catalanes han aconseguit que una institució que s’havia caracteritzat pel seu esperit crític, ara sigui d’un conservadorisme pervers. No fa gaires setmanes, l’ex-conseller d’Universitats Carles Solà demostrava des de Vilaweb que l’augment de taxes per als estudiants catalans ha estat en sis anys d’una desproporció bestial, però quan els alumnes es manifesten amb tota la raó del món perquè l’aplicació del 3+2 implicarà una càrrega econòmica insuportable per a tantes famílies, els rectors i degans no els fan costat, no encapçalen la protesta, sinó que la criminalitzen.

En tercer i últim lloc, també hem de salvar les universitats catalanes dels professors que no entenen que són –que som– uns privilegiats (no em refereixo, és clar, a aquesta massa ingent de professors precaris, un altre símptoma que explica la gravetat de la situació), aquells que tenen un bon sou, fan classes dos dies la setmana i a sobre es pensen que ja fan massa. Sí, aquells professors que no han entès els canvis copernicans que porten les noves tecnologies i continuen treballant com si Gutenberg hagués inventat la impremta abans-d’ahir. Hem de salvar-nos d’aquells professors que, en comptes d’entusiasmar-se amb la possibilitat de treballar amb la joventut no fan més que queixar-se de com arriben els alumnes a les facultats, de la seva poca preparació, que si no saben escriure, que si no llegeixen i tota la salmòdia d’uns amargats que, en molts casos, fa molt temps que no publiquen res, que han oblidat que els nostres sous impliquen dedicació exclusiva al coneixement, això és, a la recerca i a la divulgació. I ho hem de fer en els temps que corren, els cibernètics, i no quan Sòcrates construïa el seu pensament a l’Atenes clàssica.

No us penseu que no cregui que la universitat també ha de salvar-se de professors com jo, d’aquells que cridem, però que tampoc no som capaços de canviar –en sóc molt conscient– la patètica decadència del món universitari, el nostre propi declivi expressat a les aules i als despatxos. Els nostres departaments són cada vegada més centres geriàtrics. Una decadència de la qual també són responsables els meus estimats alumnes, aquells que amb la seva passivitat deixen en mans dels altres el present i el futur de les nostres universitats, és a dir, del nostre país. Ells, que són majoria en la comunitat universitària, haurien de ser els primers de posar en qüestió tota l’estructura: a tots nosaltres, els docents, ens haurien de posar en tensió permanent; als mandataris universitaris els haurien de sotmetre a una altíssima pressió democràtica; ells haurien d’acudir en massa a les assemblees d’estudiants, els seus òrgans de representació, i participar en els debats que s’hi precipiten i no queixar-se més tard del que s’ha decidit sense que la seva veu s’escoltés.

Ben mirat, potser només hem de salvar la universitat catalana d’una sola cosa: d’aquesta abúlia generalitzada que s’ha instal·lat en la nostra societat segons la qual sembla que Catalunya pugui viure amb unes facultats pobres i malaltes. I això només ho aconseguirem si reconquerim la universitat, tots junts, primer a les aules i, immediatament després, als passadissos, als campus, al carrer…