18.02.2020 - 21:50
Aquests dies han passat dues coses que hauríem de celebrar en el camp de la cultura contemporània a Catalunya, concretament a la capital. D’una banda, s’ha inaugurat finalment el centre d’art contemporani que Barcelona necessitava de fa anys: Fabra i Coats, una ‘institució dedicada a la recerca, la producció, l’exposició i la difusió de pràctiques artístiques contemporànies’, com diu la web. Escric que la ciutat (i el país) ho necessitava, no tan sols perquè els artistes ho reclamessin; no tan sols perquè als professors de belles arts i d’història de l’art els fa molta falta; no tan sols perquè els pensadors no tindran excusa per a no integrar les arts visuals en els seus argumentaris… La necessitat ve del fet que a la resta del món el sistema artístic és muntat d’aquesta manera: els museus emmagatzemen el passat i hi ha uns centres que mostren el present, una part del qual ha de ser futur.
El problema és que la cultura catalana, quan ha de parlar de l’art del país, gairebé sempre mira cap al passat. Que si el romànic, el gòtic, el modernisme, Gaudí, Miró, Dalí, Tàpies, quan convé fem nostre Picasso i Barceló… Després de Tàpies sembla que no hi hagi res; poca gent sap esmentar els noms, ni que sigui només els noms, de les nostres –i dels nostres– artistes més internacionals d’aquests últims anys, i menys encara de les d’ara mateix. (En aquest examen, la majoria dels nostres polítics també suspenen, fins i tot els qui han posat a les àrees culturals.)
No és que sigui dolent mirar cap al passat, és clar. Tots els sistemes culturals ho fan. Però en altres països procuren mantenir un equilibri entre la tradició i la contemporaneïtat, entre allò que ens representa i allò que hauria de representar les generacions futures. Perquè deu ser cert que si perds els orígens, perds la identitat; però també ho és que si desatens l’art del present menystens el futur. Fa temps que m’esgargamello en una simple idea o pregunta: com pot ser que els partits independentistes pensin que es pot crear un estat nou sense tenir en compte la creació contemporània, la que es fa a peu d’obra i no sota els focus de les indústries culturals?
Els centres d’art contemporani no ensenyen coses mortes i apaivagades pel pas dels temps, mostren imatges, processos i reflexions que moltes vegades és difícil d’entendre, o que no cal entendre, ras i curt. Perquè l’art que s’arrisca, que no té el paraigua de l’acadèmia i del museu, no és fàcil; si ho fos, seria una paròdia. És per això que a les grans ciutats sempre és fructífer mentalment de visitar els llocs sagrats de la cultura, d’acord, jo també ho faig, però sense deixar d’embriagar-se o d’emprenyar-se (això és, ben mirat, pura anècdota) amb les coses últimes que els artistes coetanis ofereixen a la societat del nostre temps. Que d’aquí a no res ja seran passat.
La inauguració de Fabra i Coats ha anat acompanyada d’una iniciativa de la seva directora, Joana Hurtado, que és tota una declaració d’intencions: recordar que fa deu anys Barcelona ja havia endegat la iniciativa de tenir un centre d’art, el Canòdrom. De fet, s’havia fet un concurs i tot per dirigir-lo, que va guanyar i va començar a exercir Moritz Küng; però quan Artur Mas va nomenar conseller de cultura Ferran Mascarell (ell, que va ser la seva quarta opció del president!) tot el projecte va ser enderrocat fruit d’un impuls megalòman que ens ha deixat deu anys buits, com si anéssim sobrats de temps i d’energies. Ara, mentre Mascarell continua vivint dels sous públics, és bo que Fabra i Coats digui que és aquí perquè el seu germà gran el van matar. És la millor manera d’agafar l’empenta que necessita aquesta nova àgora de les arts visuals que tanta falta ens feia. Endavant i sort!
A l’inici de l’article he esmentat que havien passat dues coses que calia celebrar. Perquè aquest text no sigui un anacolut, diré la segona: la setmana passada també es va anunciar la programació d’enguany de Virreina Centre de la Imatge. Una programació plena de noms i de idees que auguren una intensitat munífica, un diàleg entre més artistes del present (Manolo Laguillo, Daniel G. Andúgar, Tanit Plana, entre més noms) i alguns referents del passat més proper (Barbara Hammer, Susan Sontag o Helios Gómez, aquest artista combatent per qui no farem mai prou a l’hora de restituir-ne la grandària). Un diàleg que s’assembla o incrementa el que ja hi hem pogut veure els darrers temps.
I és que els quatre anys passats la Virreina ha estat tot un refugi; davant la falta del centre d’art que dissabte, feliçment, es va inaugurar i enfront de la penúria dels grans centres d’art de Barcelona, sempre s’hi han trobat projectes interessants, d’aquests que no fan concessions als turistes que passen per la Rambla o als autòctons que cerquen un art complaent. S’hi ha demostrat que la falta de diners no vol dir que sigui impossible de programar amb coherència, no tan sols exposicions, sinó tot un itinerari encaminat a pensar la Barcelona contemporània. Durant aquests anys i amb la programació anunciada per al 2020, hem pogut saber que Barcelona no està perduda del tot. Ara el paisatge es fa més engrescador amb la posada en funcionament de Fabra i Coats; tant de bo que s’hi afegeixin més iniciatives estables i, així, puguem prescindir una mica, ni que sigui una engruna, del passat. Vull pensar que aleshores mirarem amb més intensitat què passa al nostre entorn. I, de passada, ajudarem a construir la cultura del futur.
