Salvats per Jordi Évole

A les darreres eleccions municipals de Barcelona Ada Colau va trair-se a si mateixa acceptant els vots de Manuel Valls, gràcies, per exemple, a l’ajut de Jordi Évole. Mentre mig país veia incrèdul com la batllessa acceptava els vots d’un ultra com Manuel Valls, Jordi Évole l’hi animava des de les pàgines del diari La Vanguardia. Hi justificava acceptar els vots de l’ex-ministre francès, l’home que expulsava gitanos: “No em sembla malament del tot.” De fet, abans de decidir-se, Ada Colau havia dinat amb Évole al restaurant l’Òstia, en una sessió que va durar quatre hores. Évole va acabar fent un paper influent a l’hora de justificar, i convèncer, que Ada Colau acceptés els vots d’un candidat que ella havia descrit com “el candidat de les elits econòmiques”, i que quan el candidat li va haver donat els vots, la reacció de Colau va ser diferent (“Benvinguts siguin [els vots de Valls]”). Colau, amb l’ajut d’Évole, presidia una operació que ella havia batejat així en una gran entrevista de Ferran Casas (“No faré aliances amb forces de dretes com és clarament el senyor Valls. No faré cap acord de govern i nomenament amb el senyor Valls“).

Ara Jordi Évole torna a sortir a rescatar. En aquest cas, a rescatar Salvador Illa. Mentre mig país veu astorat com l’ex-ministre de Sanitat d’un dels països que ha gestionat més malament, i amb més morts, la pandèmia, i que ara aspira a presidir la Generalitat representant l’ala més dura del PSOE (la que no tan sols nega referèndum, amnistia i indults, sinó que vol presidir-la amb vots de Ciutadans, i si cal de Vox), surt Jordi Évole i escriu “A por Illa, oé, a por Illa, oé“. Article d’inefable títol on s’exclama dels atacs rebuts pel candidat socialista, no pas dels seus errors: “Hem passat del ‘A por ellos, oé’ de fa tres anys al ‘A por Illa, oé’. Si abans una gran part de la campanya indepedentista ens la feien de Madrid estant, a Illa, una gran part de la campanya, la hi han feta els independentistes. Solament faltava el regal de tots signant com si Illa fos un empestat. Una brillant idea d’una escissió de l’Assemblea Nacional Catalana, els guardians del pot de les essències pàtries, de la puresa, els tuteladors del procés encara que ningú els hagi votats.”

Tornem a veure la mateixa pel·lícula: Salvats per Jordi Évole. En el moment que l’unionisme pot agafar-se a branques per fer fora l’independentisme, per ultres que siguin les branques (Valls, Illa), no les veu malament. Évole, per molts vist com un exemple de periodista progressista, no veu malament aquests ultres perquè, si jugues a ser el bufó del regne, de cap manera no vols que s’acabi el regne. Et trobaries sense feina. Si jugues a ser la veu crítica del sistema, de cap manera no vols que s’acabi el sistema. Deixaries de ser-ne la veu crítica. Si a Espanya et consideren d’esquerres, de cap manera no vols que s’acabi Espanya, no fos cas que deixessis de ser d’esquerres. Si jugues a ser la veu de la consciència, de cap manera no vols que s’apagui el cos. Deixaries de ser-ne la veu.

Una frase d’Enric Marín, elogiant el llibre Com Àustria i Dinamarca de Modest Guinjoan, sempre m’hi fa pensar, en Jordi Évole: “El llibre de Guinjoan i Puig explica que els països del món més pròspers i menys corruptes són països europeus i petits, amb una cultura política diferent. Quan mana la dreta allà fan polítiques més socials que quan mana l’esquerra aquí.” A Espanya Jordi Évole, amb el seu discurs, és d’esquerres. Ho seria fora? Évole necessita els ultres, de fet necessita Espanya, per a quedar bé ell. Jordi Évole, en el fons, se salva a si mateix. Avui veurem si amb èxit o no.