Salvatore, que també cantava ‘L’estaca’

L’anècdota la vaig viure el maig passat a Sicília: durant uns dies  visitava amb un grup de bons amics la zona volcànica de l’illa a bord d’un microbús llogat amb conductor i per anar escalfant gola els filharmònics de la colla havien preparat un petit cançoner amb la intenció d’amenitzar els desplaçaments. Una de les cançons era ‘L’estaca’. I a diferència de les altres peces del lot, la primera vegada que vàrem cantar-la, el conductor, el competent Salvatore, molt més jove que tots nosaltres, es va afegir de seguida a la tonada com si aquelles notes també formessin part de la seva biografia sentimental. Si necessitava alguna prova de la universalitat de l’himne creat en bona hora per Lluís Llach, ja no em calia cercar més: la tenia davant meu.

Precisament en aquell viatge sicilià m’havia emportat per llegir el número de maig d’Enderrock. Un exemplar molt especial perquè enllaçava dues celebracions importants: els vint-i-cinc anys de vida de la revista i els cinquanta de la gravació de ‘L’estaca’.

Enderrocks per a l’arxiu
Al llarg de quasi tres-cents números, la bona gent d’Enderrock ja ens ha acostumat als seus especials, veritables peces per a l’arxiu la majoria de les vegades, en els quals desenvolupen de forma monogràfica un tema. Ja sigui la Nova Cançó, el paper de la discogràfica Concèntric al començament de tot plegat, el pop i el ie-ié català dels anys seixanta, la beatlemania a Catalunya, el protagonisme de les dones en la nostra música o el rock català.

O, com ara, els cinquanta anys de ‘L’estaca’.

M’apresso a dir que el número cobreix de sobres totes les expectatives, perquè, sota el guiatge i l’expertesa de Quim Vilarnau, en una setantena de pàgines aplega tot allò que cal saber i tot allò que han donat de si aquells quatre minuts travessats de punta a punta per la saviesa antiga de l’avi Siset.

Així doncs, ens assabentem que el mateix Llach ha inclòs fins a nou adaptacions de la cançó en la seva discografia, que fins avui se n’han gravat dues-centes cinquanta-una versions en una trentena de llengües diferents, que ha estat himne de moviments revolucionaris en llocs tan diversos com Polònia, Tunísia o Rússia i que, ai las, en els temps de tribulació que ens ha tocat de viure  –en els quals, com deia el clàssic, ‘cal lluitar per allò que hauria de ser evident’– ha recuperat a casa nostra el paper simbòlic d’arma de combat que havia tingut en les altres èpoques. Potser perquè, com llegim en l’editorial de la revista, ‘L’estaca és independència’ i inspira sentiments com la solidaritat i el desig de llibertat. O com explica el mateix Llach: ‘Que els cantants hàgim de cantar cançons de fa cinquanta anys amb les mateixes motivacions, és terrible!’

En aquest conjunt exhaustiu de dades hi ha un capítol en aparença més lleuger però molt significatiu que consisteix a demanar a cinquanta persones més o menys conegudes i representatives de diversos sectors del país quines vivències tenen relacionades amb ‘L’estaca’. Quina és, vaja, ‘la seva estaca’. Intentar recordar quin va ser el primer moment que la gent va tenir consciència d’aquella cançó no és una feina gaire fàcil perquè en aquesta mena d’obres que fa dècades que són incrustades en l’ADN col·lectiu no és fàcil separar les impressions pròpies de les induïdes per l’entorn. Sobretot les d’aquells que, per edat, l’any 1968 començàvem a remenar la cua (dintre dels límits que el sistema ens imposava i que lector ja pot suposar).

Un fet que crida l’atenció i que potser molta gent no sap és que la cançó es va publicar en un disc EP, és a dir de quatre cançons, i com a segon tema de la cara B. La cançó principal, la que en principi semblava que concentrava totes les energies promocionals de la discogràfica, era ‘Cop de destral’ i, segons sembla, ‘L’estaca’ s’hi va afegir al final i no pas amb el convenciment de tothom. Sobre això sí que tinc un record molt clar de la reacció de mon pare quan va veure que havia comprat un disc d’un xicot català que parlava d’estaques i de cops de destral: ‘Ostres, –va exclamar– quin disc més pacífic…’

‘L’estaca’ avui i el 1968
Ara ho sabem: aquell 1968 no va ser pas un any qualsevol. El maig parisenc, la negativa de Serrat a cantar en castellà a Eurovisió, la invasió de tancs soviètics que va liquidar la Primavera de Praga, el Black Power als Jocs de Mèxic, els assassinats de Robert Kennedy i Luther King o l’oposició a la guerra del Vietnam són fets que s’escampen al llarg d’aquells dotze mesos excepcionals i que ja formen part de la Història. Pel que fa a la música, va ser l’any que els Stones cantaven ‘Street Fighting Man’ i ‘Simpathy for the Devil’ en el mític Beggars Banquet i que Raimon cridava a la Complutense de Madrid que ‘per unes quantes hores ens vàrem sentir lliures i qui ha sentit la llibertat té més forces per viure’. Uns versos que, dissortadament, els darrers temps hem tornat a evocar un munt de vegades.

També va ser l’any del ‘Què volen aquesta gent?’, de la ‘Noia de porcellana’, de ‘L’home dibuixat’, de ‘La fera ferotge’, del ‘Indesinenter’, del ‘Visca l’amor!’, de la ‘Petita festa’, de les ‘Paraules d’amor’, de ‘El burgès’ i de ‘Les rondes del vi’. I sempre, com la senyera que s’alça ‘per damunt dels nostres cants’, els versos i la melodia constant d’aquella estaca incorporada per Lluís Llach a correcuita al disc. Una estaca que fins que Maria Aurèlia Capmany no va suggerir-ne un canvi de títol, havia de ser una columna pesant i opressora que calia que tots plegats estiréssim per tombar-la.

Alguna cosa de tot això m’hauria agradat explicar al nostre jove xofer però, desgraciadament, el meu italià ortopèdic no em permet gaires filigranes. M’hauria estat complicat d’explicar-li, per exemple, per quins set sous aquella cançó, que en bona lògica hauria de pertànyer ja al regne de l’arqueologia musical, tenia més vigència que mai, però ho vaig deixar córrer.

Tanmateix, el que sí que em va quedar molt clar és que aquella feliç combinació de música i paraules que una colla de veterans arribats de Catalunya i abillats amb llaços i mocadors de color groc cantava aquell matí fred i ventós mentre el microbús s’enfilava per les rampes de l’Etna també pertanyia a l’amic Salvatore.