Salvat-Papasseit, el poeta compromès

Per a Ferran Aisa

L’any 1962 Josep Pla va publicar a la revista Destino un extens reportatge sobre Joan Salvat-Papasseit arran de l’aparició del llibre que l’editorial Ariel havia publicat amb un recull de la seva obra poètica. Pla, primer de tot, etzibava una guitza digna de millor causa a Josep Guinovart, perquè no li havia agradat l’atreviment del pintor en la confecció de la coberta del llibre. Després, n’elogiava el pròleg de Joan Fuster i l’esbós biogràfic de Tomàs Garcés. I, tot seguit, deixava clara la seva repulsió pels inicis polítics de la trajectòria del poeta.

Vet aquí un resum de les pulles que Josep Pla dedicava a l’autor dels Poemes en ondes hertzianes: “A la curtíssima vida de Salvat, hi ha tres moments perfectament diferenciats. Hi ha un primer moment en què va estar dominat per un grup anarquista intel·lectualoide de Barcelona, ​​un grup de recalcitrants bohemis dedicats al que es deia llavors la subversió social, la pedanteria, el pornografisme més o menys avorrit. Aquest grup de primaris van publicar una revista anomenada Los Miserables, en què Salvat va escriure coses sense solta ni volta amb el pseudònim de Gorkiano. D’aquesta etapa va néixer el seu llibre Humo de fábrica, que ha estat qualificat de blasfem i que, en definitiva, no és més que un petit patracol escrit en un castellà perfectament il·legible.”

Començo així per dues raons. La primera, no gens anecdòtica, és per a recordar que Josep Pla devia tenir moltes arestes elogiables, no dic que no, però que n’hi ha una que ens el presenta com a un reaccionari d’alt rang, i no entenc per què hi ha una part del país que prefereix no recordar aquest Pla tan i tan de dretes. La segona raó és que no tinc cap dubte que la lectura de Pla sobre la primera etapa de Salvat-Papasseit, la més explícitament combativa, tampoc no és anecdòtica; Salvat-Papasseit ens ha arribat com un poeta endolcit per les versions melòdiques dels seus poemes més fàcils i per aquesta necessitat de despolititzar la cultura… que és una manera de polititzar-la, és clar.

Al contrari d’allò que afirmava Pla, la primera etapa de Salvat-Papasseit no és que sigui important, sinó que, al meu entendre, explica moltes coses de la seva breu trajectòria, atès que, com sabeu, va morir a trenta anys. Ras i curt: el poeta era un home de procedència humil que va comprometre’s amb les idees més radicals del moment. I és aquest compromís polític i ideològic el que comportarà, pocs anys després, uns altres compromisos culturals: amb les avantguardes, amb la poesia en llengua catalana, amb una cultura d’esquerres.

En aquesta línia, la Campana de Gràcia (18 de gener de 1930) recordava unes frases que Salvat-Papasseit havia dit a l’autor de l’article (anònim) mentre contemplaven les pintures que Xavier Nogués havia pintat per al celler de les Galeries Laietanes; això havia de ser l’any 1916: “Sóc un home d’avantguarda, perquè també, en altres aspectes, ho sóc, d’avantguarda. I si comprenc el problema català, és perquè també sóc un home d’esquerra. No és un problema de nacionalitat, el de Catalunya, ans un problema de cultura lliure. Mentre Catalunya no trobi el seu centre en una cultura pròpia, amb pròpia llengua, naturalment, la gent d’esquerra s’hi ha d’encaparrar.”

Política i art (literatura, cal·ligrames, revistes, edició de llibres), en Salvat, van de bracet. Josep Pla no ho entenia així; o sí, perquè ruc no ho era pas, però el molestaven aquells creadors que es manifestaven i treballaven des de l’esquerra, ell que era i defensava tot el contrari. Perquè el poeta, efectivament, havia col·laborat a la revista Los Miserables, de caràcter radical, en què la realitat era vista a partir de les òptiques de l’anarquisme o del socialisme (ep!, el socialisme teòric i rupturista d’aquell moment, els anys en què a Rússia s’estava coent la revolució, res a veure amb això que ara anomenem socialisme). Salvat va ser empresonat per un article que havia publicat a Los Miserables el març de 1916. Un any més tard, a la seva revista Un Enemic del Poble, el poeta explicava la seva relació amb la judicatura i quins eren els seus ideals:

“Processat i portat al banc dels acusats per una causa noble, he estat condemnat per un Jurat d’indoctes i un Tribunal de vells. Jo ara vaig contra aquests i la dita Justícia.

Ja no vull allistar-me sota de cap bandera. Són el ver distintiu de les grans opressions. Àdhuc el Socialisme n’és una nova forma d’opressió, perquè és un estat nou seguidor de l’Estat. Seré ara el glossador de la divina Acràcia, de l’Acràcia impossible en la vida dels homes que no senten desig d’una Era millor.”

En aquest any en què es commemoren els cent anys de la mort de Joan Salvat-Papasseit, m’ha semblat oportú de recordar aquí que, al costat de la seva excelsitud com a poeta, amb una trajectòria curta però incommensurable en el camp literari, hi ha el seu compromís amb els ideals igualitaris. L’una cosa i l’altra van, en Salvat, ensems. Ell mateix ho va deixar escrit: “Per a ésser Poeta caldrà primerament el desig de lluitar.” Perquè si vols canviar el món, la neutralitat o la passivitat, que avui són tan consuetudinàries en el món de la cultura, no entraven en l’obra del poeta lluitador.

No tots els intèrprets de Salvat han estat, sortosament, tan reaccionaris com Josep Pla. Acabaré amb la ressenya d’Humo de fàbrica, aquell recull d’articles de combat de Salvat amb el pseudònim Gorkiano, que el poeta (i anarquista) argentí Valentín de Pedro va publicar al diari El Diluvio (20 de juliol de 1918) just publicat el llibre:

“Gorkiano és un home que camina, una voluntat en marxa, guiada per un lluminós estel Ideal, i veure un home que camina, on la majoria s’ha estirat al mig del carrer, és extraordinari. Flueix en tots els articles de J. Salvat-Papasseit una gran simpatia, perquè la Justícia mou la seva ploma i ho inspira un poderós anhel de perfecció humana.”

Visca la poesia compromesa de Salvat-Papasseit!

Notes al marge:

1) Dies enrere escrivia amb entusiasme sobre l’obertura del nou museu Morera a Lleida. La setmana passada va saltar un disturbi: sembla que l’ajuntament no és conscient que el nou museu necessita atencions renovades; i, lluny d’això, no fa res per evitar l’acomiadament d’una de les sis (només sis) persones que han aconseguit oferir a la ciutat i al país un equipament de primera magnitud. Cal preveure que la regidora de Cultura de la Paeria entrarà en raó. No pot ser d’una altra manera. Haver-se de queixar sempre de la poca preparació dels polítics destinats a la cultura fa molta peresa. Però si cal fer-ho, les eines sempre són esmolades.

2) A les xarxes ha sorgit una petita remor sobre el servei de publicacions de la Virreina de Barcelona després d’haver comprovat que el català hi té molt poca presència. Efectivament, si es consulta la pàgina de la institució, es comprova que l’espanyol és la llengua majoritària, i amb escreix. Ja fa temps que vaig explicar que a les publicacions del MACBA passava això mateix; tot i que diuen que la nova direcció vol canviar-ne el rumb, tantes coincidències en el sector cultural són un crit d’alerta. Potser caldria que la direcció de la Virreina (un centre exemplar quant a la programació) expliqués aquest menysteniment del català com a llengua de cultura. I que revertís la situació.