Salvar els mots, estimar la llengua

En aquest país nostre, on parlar català a un estranger pot ser considerat supremacisme i canviar d’idioma un senyal de bona educació, la supervivència del català és un miracle. En aquest racó de món, on si demanes un cafè amb llet en un bar t’arrisques que et serveixin un whisky amb gel, la pervivència de la llengua és un miracle. Quan trobar un film en català al cinema és més difícil que trobar una urna de l’1-O i parlar en el teu idioma a l’aeroport et pot fer perdre el vol o acabar a comissaria, és un miracle que encara ens diguem bon dia.

Però no, de miracles no n’hi ha i si el català encara perviu és perquè hi ha un poble resilient disposat a salvar els mots, contra bords i lladres si convé, per dir-ho a la manera espriuana. I entremig d’aquest poble, no pas al capdavant sinó barrejats entre la gent, hi ha un seguit de persones amb noms i cognoms que amb feina i dedicació ho fan possible, que revifen la flama quan s’esmorteeix i aixequen la veu quan la bota del veí fa l’enèsim intent d’esborrar la ç. Són els àngels de la guarda del català, els maquis dels pronoms febles, els qui han mirat de normalitzar la llengua d’un país que és de tot menys normal.

Teresa Casals és una d’aquestes persones amb noms i cognoms, que estimen el català i que han dedicat gran part de la vida a defensar-lo, a tenir-ne cura, a difondre’l, a fer-lo créixer. Filòloga, mestra i activista, aquesta badalonina va rebre ahir el premi Martí Gasull especial del jurat, en un emotiu acte al Teatre Poliorama de Barcelona. Concedit per la Plataforma per la Llengua, el jurat va voler guardonar el seu compromís i la seva aportació a la formació lingüística de mestres en el moment clau de la transició de l’escola franquista a l’escola catalana moderna. Casals forma part de l’equip que, en un temps rècord, va formar els 40.000 mestres responsables d’aplicar els programes d’immersió i construir un model únic de cohesió social, consistent a no separar els alumnes per la llengua d’origen.

Vaig coincidir amb Teresa Casals al Departament d’Universitats, Recerca i Societat de la Informació, on ella dirigia l’Oficina de Política Lingüística. De tant en tant, cercava una excusa per anar-la a veure. Era un gust comprovar amb quina passió parlava dels projectes que tenia a les mans i com mirava de treure la màxima rendibilitat del migrat pressupost que tenia. De fet, el seu gran mèrit era fer posar d’acord les unitats de política lingüística de les universitats perquè no dupliquessin esforços i aprofitessin les eines existents o en creessin de conjuntes. Recordo projectes tecnològics com ara el portal Parla.cat, Argumenta, Tecnologies de la Parla i SisCoTTerm, o uns diccionaris de conversa en format paper adreçats als estudiants estrangers.

Discreta i pencaire, un punt presumida, més exigent amb ella mateixa que amb el seu equip, Teresa Casals no amagava que estava enamorada de Catalunya i del català. Un xic patidora també, com tots els bons enamorats, les converses amb ella sempre acabaven igual. Es col·locava bé les ulleres, canviava el somriure per un posat seriós i deia: què, Martí, com ho veus, tu? No calia especificar el què: parlava de la situació política. Era l’any 2000 i els camins actuals tot just es començaven a dibuixar. Als anys setanta, havia estat a Nacionalistes d’Esquerra, on va coincidir, entre molts altres, amb el gran Jordi Carbonell, un home que es va negar a declarar en castellà a la comissaria de la Via Laietana i va continuar parlant català fins i tot quan el torturaven. Com ell, Teresa Casals també és de pedra picada i també va passar per ERC, de camí a Reagrupament.

La vida política, però, no l’ha temptada mai, i només li ha interessat com a mitjà per a aconseguir objectius pràctics i concrets. Per això quan el ministre Wert va engegar la maquinària per a espanyolitzar alumnes catalans, llei inclosa, Teresa Casals era entre els fundadors de la plataforma Som Escola i en va ser la portaveu. En un país que és més d’oblits que no de miracles, és bonic que aquesta gent rebi l’agraïment per la feinada que ha fet en el curs de la vida. Un agraïment que pot tenir forma de Creu de Sant Jordi, com el 2018, o de llarg aplaudiment, com ahir al Poliorama. És l’agraïment, també, dels qui han pogut estudiar en català gràcies a persones com ella.