02.08.2023 - 21:40
|
Actualització: 03.08.2023 - 09:32
Reprenc el tema de dilluns per explicar un exemple històric que crec que retrata bé, pel contrast, el caràcter nacionalista espanyol de l’“esquerra Barbie”.
Parle, en aquest cas, dels demòcrates d’esquerra serbis, els pocs que hi havia a començament dels anys vuitanta, i de la seua reacció davant Milošević i la guerra que portaria finalment a la descomposició de Iugoslàvia. Bàsicament, eren un grup d’intel·lectuals i activistes agrupats al voltant de l’única emissora de ràdio no controlada pel govern, que portava per nom B92.
La seua anàlisi de la situació a Iugoslàvia era excel·lent. Tenien clar que el problema principal i el causant de totes les tensions a Iugoslàvia era el nacionalisme serbi, el supremacisme de Belgrad. Però al mateix temps eren molt conscients que les reivindicacions independentistes dels altres països –Eslovènia, Croàcia i Kossove al principi– provocaven en la població sèrbia una reacció d’incomoditat que, instrumentalitzada pel govern i els mitjans, alimentava el nacionalisme serbi i el feia créixer de manera imparable.
Com es podia trencar aquest cercle viciós? Ells van prendre la decisió encertada. De dins de Sèrbia van decidir que donarien suport a totes les reivindicacions independentistes, no tan sols per raons de justícia sinó també per raons utilitàries: per a segar l’herba sota els peus del nacionalisme serbi, que era el seu enemic al seu país i l’obstacle més gros per a convertir Sèrbia en una democràcia progressista.
El raonament era profundament racional. Si el nacionalisme serbi, sempre reaccionari, creixia per l’antagonisme amb els altres nacionalismes, calia posar fi a aquest antagonisme. I, per tant, obligar la població sèrbia a encarar-se amb la seua realitat sense excuses. Així de fàcil, així de valent, així d’honrat. Si Milošević havia esdevingut el que era gràcies al seu discurs infame de Gazimestan –en què negava l’existència del Kossove albanès– calia que Kossove deixés Iugoslàvia per deixar Milošević sense arguments i despullat.
Si Croàcia, Eslovènia, Bòsnia, Macedònia i totes les altres repúbliques esdevenien independents, raonaven ells, aleshores Milošević i els nacionalistes serbis ja no podrien invocar aquell enemic interior que els funcionava tan bé per posar-hi darrere una bona part de la població. I serien molt més febles. I se’ls podria derrotar.
I això va acabar passant. Va costar molts anys, és veritat, però finalment, l’any 2000, Slobodan Milošević va caure i Sèrbia va començar la recerca de la democràcia, que no ha estat fàcil ni ho és, i no ha acabat encara, però que hauria estat impossible sense haver-se desempallegat abans del verí supremacista del nacionalisme serbi i la seua capacitat de distorsionar la vida pública del país. Avui encara hi ha seguidors de Milošević a Sèrbia, però ningú ja no es creu que els serbis puguen dictar als eslovens o als montenegrins què han de fer o com han de comportar-se. I amb això, el seu poder mobilitzador i cohesionador ha quedat desarticulat.
Crec que la traducció no caldria, però per si de cas la faré. Si l’esquerra espanyola vol tornar a guanyar mai les eleccions al seu país, ha de combatre i desemmascarar el nacionalisme espanyol que ha arrelat entre la seua gent. Eliminar-lo.
És contra els seus nacionalistes que s’han d’encarar, i no contra nosaltres. I la millor manera de fer això és eliminant l’anticatalanisme i l’antibasquisme que tant contaminen negativament la societat espanyola. De manera que la independència dels Països Catalans, del País Basc i de Galícia hauria de ser per a ells un objectiu tàctic i interessat, a banda d’una causa de justícia. O això o no aconseguiran mai de guanyar, com les passades eleccions del 23-J posen ben clarament de relleu.
PS1. Oriol Bäbler entrevista avui Javier Pérez Royo, i atenció al seu raonament: “La repetició d’eleccions és pràcticament la dissolució del sistema. És un símptoma de crisi sistèmica que no se sap com arreglar. Si anem a noves eleccions, crec que parlem d’una cosa molt més perillosa per a la supervivència de la constitució i el sistema polític del 78.”
PS2. Avui també publiquem un article molt interessant de Francesca Ebel i Kostiantyn Khudov. És un reportatge sobre com la població russòfona d’Ucraïna va abandonant el rus i es va passant a l’ucraïnès com a reacció a l’atac de Putin. Quan parlem de llengües i de demografia, no tenim en compte que de vegades passen fets rupturistes que són capaços de canviar-ho tot. Fa pensar.
La nostra feina és ajudar els nostres lectors a pensar i interpretar la realitat que vivim i això ho fem honradament i sense límits ni fronteres. Si ho voleu, i podeu, us demanem que us en feu subscriptors.
