Salvar Espanya dels espanyols? (I)

Molt bona aportació, aquest mapa, i boníssima reflexió del Director.

Jo m’agafo a la qüestió de l’agraïment.
Manta vegades he pensat sobre com n’és de desagraïda la societat espanyola envers Catalunya.
Aquí s’ha estat pioner en aspectes socials, tant des del Parlament, com des de les empreses i els individus : divorci, reconeixement de fet -i legal- de parelles del mateix sexe protecció antidesnonaments, transplantaments, cures paliatives, acollida, avortament, testimoni vital, etc.
Per no dir dels esdeveniments culturals i esportius, des del circuit de Catalunya, fins als JJOO, passant per els innombrables campions catalans que han beneficiat les seleccions espanyoles. Concerts d’artistes de prestigi mundial que només recalen a Barcelona, i festivals per a donar i per a vendre.
Ja no diem des del punt de vista econòmic. Predomini total exportacions catalanes, aportació al PIB, dèficit fiscal, SEAT, Petroquímica, i ja aquests darrers anys, Hipra, vacuna antiCovid.

“Es de malnacidos el no ser agradecidos”. En la seva llengua. Doncs això és el que els hi passa. Són incapaços de portar en cotofluix aquell territori que els ha donat de menjar, que els ha situat al món, que els desbrossa el camí de les conquestes socials.
Desgraciats ells, per no ser agraïts, desgraciats nosaltres per no tenir el nivell de coratge i assertivitat, al nivell de cooperació i empatia.
En fi.
Per acabar, m’afegeixo al lector d’ahir que suggeria en Partal que s’agafés un temps de vacances, malgrat l’agost intens que ens espera. De ben segur també ho serà la tardor, i com el comentarista afegia, necessitem el nostre Director amb les forces renovades. Un descans ens anirà a tots bé. I com que cal donar exemple, un servidor continuarà gaudint de tot els articles sense la necessitat d’afegir la meva, durant unes setmanes. De ben segur el silenci també em servirà per tornar amb forces renovades. Bon estiu a tothom.

ESPANYA NECESSITA ELS NO ESPANYOLS
Quan el 30 de desembre de 1969, a la televisió en blanc i negre vaig sentir que Franco deia aquella cosa tan estrafolària que només se li pot acudir a un dictador: “lo dejo todo atado y bien atado”, no es podia imaginar ningú que es va descuidar de lligar els catalans i, per extensió, es va descuidar de lligar les nacions “no espanyoles” com la Illes Canàries i les Illes Balears, Catalunya i el País Valencià, Galícia i Astúries. En canvi, el País Basc i Navarra sí que els van lligar ben bé amb un concert econòmic.
Amb el pas del temps inexorable es posa en evidència aquell descuit de Franco, descuit també de la monarquia i del Règim del 78, que es pensaven que a Madrid ja en tenien prou si tenien ben lligat el Tribunal Constitucional i la Junta Electoral Central, ben lligats els jutges del Consell Superior del Poder Judicials, ben lligada l’Audiència Nacional, ben lligats els partits polítics que apuntalen la monarquia, ben lligada la premsa subvencionada, ben lligada la Guàrdia Civil i, sobretot, no podia fallar res si tenien ben lligades les 400 famílies de l’Ibex-35 que obtenen els beneficis de la banca i les grans empreses nacionalitzades des de la mort biològica del dictador.
Però ara resulta que per mantenir la comèdia de la seva democràcia, i per fer viable el seu govern, es troben que Espanya necessita els no espanyols.

En la meva opinió, el que més convé a Junts és anar a unes noves eleccions.
En clau catalana, podria ser que recuperés un munt de votants desencantats (jo mateix) que potser pensarien que val la pena donar-los la oportunitat. ERC, que ja ha deixat més que clar de quin peu calça, seguiria baixant. El resultat d’unes noves eleccions, en clau catalana, premiaria el no haver cedit als espanyols.
En clau espanyola, el PP reconeixeria que, si amb els únics que pot aspirar a formar govern és amb la extrema dreta, potser que afluixi el discurs incendiari.
En la meva opinió, si Junts cedeix, ja sabem què ens espera: només repressió. Si no ho fa, les properes podria ser el partit majoritari a Catalunya

Ras i curt. L’esquerra i l’independentisme només reacciona quan la dreta és majoritària i només per fer veure que tenen força contra ells. A Catalunya ena van enganyar, ni ells es creuen la viabilitat del procés i ara Sumar fa el mateix. Malauradament encara hi ha massa electorat d’esquerres que, pel principi del mal menor, vota PSOE, per evitar el recurrent “Para que ellos no vuelvan…”
Peròtampoc amb una abstenció de rebuig a les esquerres que faci majoritària la dreta tampoc n’hi hauria prou. El mal és la casta política i la manca de democràcia real, entesa com que el poble és el que determina la política que han d’executar els escollits (i no al revés votant programes que no venen del poble).

Per mi, el PSOE només acceptarà els vots de Junts si es a canvi de poca cosa (la misèria que demana ERC o quelcom semblant). Es impossible que el PSOE accepti l’amnistia i l’autodeterminació que demana Junts.
Si Junts vota president a Sánchez, a canvi de misèria, l’hi auguro una davallada igual o pitjor a la que ja ha tingut.
ERC es convertirà en un partit irrellevant, per que farà el que tothom espera que faci, que es donar suport incondicional al PSOE. Tot per intentar salvar al traïdor Junqueras de la garjola.
Per tant, al PSOE, l’hi pot interessar mes alguna de les tres possibilitats següents:
1. Repetició d’eleccions.
2. Acord PP/PSOE per que mani un dels dos, amb suports/abstencions puntuals del que no mani.
3. Acord PP/PSOE per que mani 2 anys un i 2 anys l’altre. (No se si legalment es possible, però ja buscarien la manera de fer-ho legal).
Si a la “ñ” mana el PP amb Vox o sense (si mana el PSOE no hi ha gaire diferència), serà la manera que a Catalunya es posin d’acord, els partits, per unir-se i defensar-nos del que ens caurà.
Com pitjor els vagi a la “ñ” per mi millor. Dons que repeteixin eleccions.

Els ciutadans espanyols, especialment les seves “esquerres”, són captius de uns relats que s’han empassat des de fa molts anys (generacions!) i són incapaços de saltar aquests relats vells i nous. Ara reclamen que els salvem de ells mateixos (?!) i ho exigeixen com el més normal. No són conscients que l’extrema dreta i la dreta extrema hi són perquè ells mateixos els han permés ser-hi i els han facilitat el camí. I li exigeixen al “delinqüent” MHP Puigdemont que faci el miracle!! És tan absurd com increible. Són ells mateixos els que han de treure les seves castanyes del foc. Nosaltres altre feina tenim procurant marxar com sigui i el més aviat millor. I de fet és el millor favor que els podem fer: marxar. I que s’hagin d’espevilar d’una vegada tan política com econòmicament i social.

Bon article, com gairebé sempre. Sota el meu punt de vista, Junts no pot permetre la investidura de Sánchez. Si volem fer bona aquella frase que algú va dir de “Europa ens mira”, i es fa la investidura de Sànchez amb els vots dels psrtits que va dirigir el 1 d’Octubre, Europa tindrà molt clar que el periode que va acabar el 2017 va ser simplement una febrada dels catalans que ja s’ha curat.
A mi m’és igual si governa Espanya el PP o el PSOE. A Catalunya res canviarà.
Mica en mica s’anirà imposant el castellà, i perdrem el nostre senyal d’identitat. És un tema que als dos grans partits espanyols i, per suposat a VOX, els interessa moltíssim.
Recordem, si us plau, que tota la davallada a l’escola catalana s’està fent en governs dels dos grans partits espanyols. Mentrestant ERC ens diu que pactar amb el PSOE és molt important

Jorge Pueyo no portarà cap llengua aragonesa al Congreso. Ell mateix ho va dir:

Heus ací la sorpresa: d’ençà que va començar la campanya electoral, Pueyo ha fet totes les aparicions públiques en castellà –llevat de tres o quatre vídeos que ha penjat al seu perfil personal de Twitter. El balanç: es perd un actiu –gairebé l’únic actiu– mediàtic per a la revitalització d’una llengua i, tal com s’integra el partit genuïnament nacionalista aragonès dins de Sumar, el candidat fa immersió al castellà. El dia que va guanyar les primàries, en la primera conferència de premsa davant els mitjans, gairebé va demanar perdó. “Cal fer valdre la llengua tant en la vida privada com en la pública, però això, vaja, sense imposicions, o sigui que si em demaneu que parli en castellà, cap problema”, va dir. Semblava una caricatura.

Llegiu l’article de n’Ot Bou.

https://www.vilaweb.cat/noticies/un-pais-danacoretes-i-espanyols/

Mapes que potser són reveladors, però que a mi no m’interessen, perquè no m’interessa què els ocorre als espanyolistes. És el seu problema, jo en tinc d’altres a casa meua.

Vicent, les majories tal com han advingut no són producte d’una força dels partits d’extrema dreta. Nosaltres amb les nostres febleses i poca, molt poca, determinació els hem proporcionat. La nostra actitud de poca entesa entre els partits que havien de configurar un bastió independentista, se’n ha anat en orris. Les diferències de visió, la desunió en moments decisius ho ha fet possible.
És ben cert que Europa no hi ha ajudat gens, però, tot i així jo em pregunto: com és possible que un enemic tan econòmicament feble pot disposar de Catalunya de tot allò que vulgui sense la més mínima resistència per la nostra part? Vicent, jo sé, com molts, que hi ha molts punts a analitzar i que, per tant, no és cosa fàcil, però una mínima resistència hauria sigut molt convenient.

La pregunta ara és: mantindrà Junts la paraula donada als votants de no investir Pedro Sánchez si aquest no accepta l’amnistia i el referèndum?

Aquí, el partit del president a l’exili es juga la credibilitat.

Tots sabem que, a la fi, tornarem a salvar Ñ a canvi de res.

Ja es comencen a sentir veus que demanen a Puigdemont de ser exigent, però no intransigent.

El malabarista Sánchez sembla que està a punt de fer promeses (finançament) que mai complirà.