Salvar el català o salvar Pedro Sánchez?

El nivell de la nostra classe política no pot ser més baix… Només hi falta la Cicciolina i ja ho tindríem… Estem en mans de xarlatans de fira i empleats de sucursal bancària amb sobredosi de vanitat.
Només canviaran si es veuen perdent les eleccions. Potser tampoc serà tan greu, al fi i al cap aquesta etapa que ara viu el seu moment crepuscular va començar amb en Montilla de president. Potser a l’oposició tornen a parlar d’independència. Perquè el que és al govern, no és que no formi part dels seus plans: es que ni a favor de tornar a votar-la estaran: no sigui que guanyi el si i hagin de fer alguna cosa al respecte…

Si l’estupidesa humana és infinita, ERC està fent grans mèrits per anar al capdavant.
Com poden ser tant ineptes q no puguin recordar aquelles lapidàries paraules de Felipe González “lo que no està escrit no vale”.
Esquerra s’ha pensat q sabia més q ningú i arrencaria el q no existia.
Com més avançin en tot, pitjor anirem. Fins quan poble català direu prou? Fins quan aguantaré tot els abusos que ens estan fent?
Crec president Aragonès que ara si toca aixecar-se i marxar. Això sí vol ser Honorable.

Rotundament aquest no és el camí.
Si més no,el nostre camí no l’és. El d’ERC si. No són tan ingenus ni estúpids com semblen ni de bon tros.
Saben que el PSOE no té paraula, que l’estat no té decència i que les clavagueres no tenen fons.
No només no treballen pel país,per la independència i la llengua sinó que d’una manera grotesca estan salvant i apuntalant l’estal española, aquest mateix que dia a dia ens té menys por i menys respecte, perquè no han hagut de combatre ni confrontar, senzillament els que un dia fórem un enémic dur i poderós que els va fer trontollar els ciments, ara és una crossa, la més important que l’ajuda a mantenir-se dempeus
ERC feu fàstig

Aquí protestaran molt fort i allà diran que la Justícia és independent i que cal acatar-la.
Tanmateix des de fa uns mesos estem sentint com l’escola en català (la immersió que en diuen) no existeix. Que els centres i els professors se la passen per l’engonal, sobretot a les zones on la immersió seria més necessària per la gran quantitat de població forana.
Fins ara s’havia fet l’estruç amb aquesta qüestió, com si és pensés que si repetíem sovint que la immersió era un model d’èxit el nostre desig esdevindria realitat.

Però les ficcions duren el que duren i la realitat és la que és i tard o d’hora acaba per sortir, en realitat ha trigat massa a sortir. I la realitat és que els partits catalans no han lluitat per la llengua com caldria, no han posat les eines per a que la normalització lingüística del català arribés. Als anys 90 semblava que ho teníem a tocar però vint anys després hem anat fent passes enrere sense aturador, a l’escola i a l’ús social de la llengua. Entre la substitució demogràfica (perquè és això, si els catalans no tenen fills i cada cop ve més gent de fora, qui creieu que s’adaptarà a qui?) i les estranyes maniobres dels partits catalans amb el castellà tot comprant el relat de C’s (si ara es repetissin les accions dels anys 80 de La Crida a la Solidaritat quines creieu que serien les reaccions dels polítics “nostres”? Hi donarien suport o comprarien el relat que són accions supremacistes i discriminatòries per no dir feixistes? (Això, de fet era els que ja en deien els espanyols al seu moment)) hem perdut no un llençol sinó mig aixovar a cada bugada.

Si els nostres polítics fossin llestos (i no ho són, i cada poble té els polítics que pot produir va a afegir) agafarien la sentència aquesta i dirien “Ok. 25 % en castellà i 75% en català sense un mot en castellà ni per part de professors ni alumnes i sancions fortes per a qui no ho compleixi”
Un 75% real de classes en català és molt més del que hi ha ara en molts llocs. Podrien explotar al màxim les possibilitats de la llei i tindríem els espanyols callats per força. És la seva llei.

Però no ho són de llestos i preferiran defensar el símbol de cartró pedra d’una escola al 100% en català que no existeix a tenir la murrieria d’aconseguir el màxim amb les eines que et dóna l’enemic.

———————————————————————————

Tema pressupostos espanyols:

Pedro Sanchez pot prometre la Lluna en un cove si cal i després no farà res. No només ha donat prou mostres de ser un mentider (més descarat encara que la resta de socialistes) que només mira per ell sinó que a més a més un cop aprovats aquests pressupostos ja tindrà salvada la legislatura.

Efectivament un cop aprovats els comptes per al 2022 ja no li caldrà fer els del 2023 que és un any electoral, ja que pot prorrogar el pressupostos i anar tirant fins que arribin eleccions que les convocarà quan li vagi bé.
No tindrà cap pressió real per a complir les promeses que faci ara.

Som un poble que s’entesta a mantenir la memòria però paradoxalment ens oblidem de coses importants com ara que les promeses que es volen arrencar al PSOE ja han estat fetes per governs espanyols anteriors quan els han calgut els vots catalans, i a l’hora de la veritat no s’han complert. Si fins i tot es pacten coses com les inversions en infraestructures que per llei ja haurien de fer! Donen els vots per a que el govern espanyol compleixi una llei, no per aconseguir una nova competència o avenç! Fins i tot hi ha casos en que es pacten coses que ja s’havien pactat al seu moment (i no es van complir) però a la baixa (en temps de Zapatero es va pactar que tot el cinema tindria versió en català, ara es barallen per tal que un 6% de les plataformes digitals tinguin la seva cartellera en el nostre idioma)

Sembla que cada pocs anys els catalans hem de tornar a aprendre allò que “els tractats amb rostres pàl·lids només són paper mullat” i que el govern espanyol sigui del color que sigui sempre ens voldrà fotre.

I quan algú va repetint els seus errors i el foten un cop i un altre i un altre acaba per fer pena o per ser la riota.

O això o és que li agrada.

Quan el professor Cotarelo ens advertia sobre els enganys d’ERC, no ens ho vàrem creure perquè no ens entrava al cap que això fos així
Quan el president Puigdemont, als seus llibres, ens advertia del mateix, encara tampoc no ens ho acabàvem de creure.
El temps ens ha demostrat que tenien raó, i no només per la política que ERC fa a Madrid o Barcelona sinó també per la que fa a nivell local. El canvi en els seus posicionaments, en especial a partir de finals de 2018, ha estat incomprensible, brutal, noquejant. Ens ha deixat ben estabornits i amb el cul en l’aire.
Ens costarà de refer-nos, però, malgrat la seva traició, ens en sortirem.

Pobres desgraciats aquests botiflers d’ERC: per una banda els donen un 6% a Netflix a canvi de la seva traïció i per l’altra els foten un 25% en totes les aules de Catalunya. Encara es pensen que els Comuns i els jutges franquistes no són la mateixa cosa.

No saben ni copiar bé a CIU. Com a mínim en Duran i Lleida era mil vegades més llesta l’hora de vendre el peix passat pel cove.

Però encara són més desgraciats els 600.000 catalans que van votar a ERC el 14F. S’ha de ser molt naïf per creure el que diuen per TV3…

Potser som l’ùnic poble del món que no es mereix ser lliure i ens hem guanyat ll’extinsió de la nostra cultura, per burros.

No, Vicent, no és que els “enganyin” als d’ER, no hi ha només aquest dues possibilitats que descrius, és que els tenen a tots enganxats pels “tramuntanos” del seu Estel i els humilien cada dia tantes vegades com volen i ho continuaran fent.

No és una qüestió d’engany ni de incompetència, es una qüestió de xantatge: L’any passat, aquest i el que ve, altra cosa no s’entén ni, crec, té cap possibilitat de ser certa.

I el motiu per cedir al xantatge, suposo, deu donar per molt, potser inclús per la seva supervivència política com partit autodenominat “indepe”; per això tots van a una i no hi ha cap discrepància interna a la cúpula.

Salut,

JPS

Ens ho empassem tot, una rera l’altra, com més va, més grosa, i l’únic que fem és plorar i lamentar-nos. Pobrets catalans, com ens fa patir l’amo, i què dolents que son els polítics a qui votem una vegada i una altra perquè ens treguin les castanyes del foc. I ja està, a dormir que demà ens tenim que llevar d’hora per anar a pencar. Començo a pensar que no som dignes d’aquesta República de la que tant ens omplim la boca. Que som tots plegats (la major part de nosaltres, amb les poques excepcions dels que es mullen de veritat), uns patètics pusilànimes.

Pot ser que tinguem els polítics que ens mereixem?
Al cap i a la fi els hem votat DESPRÉS de saber les seves limitacions cognitives, ètiques i històriques.
Pot ser que totes les riallades que ens provoca la ineptitud històrica espanyola es converteixin en ganyotes amargues quan es tracta de les coses que sí saben fer, i és actuar com a estat i enredar-nos?

Fa molta pena i provoca molta desafecció.

No sé si hi ha remei.
Però ara mateix, encara que els partits suposadament independentistes obtinguessin el 62% dels escons, no sabrien fer un país decent, replicarien les males pràctiques espanyoles. Això si és que s’atrevissin a declarar la independència.

En Jaume Ortí té tota la raó. Vivim instal·lats en l’autoengany i d’aquesta menera estem cavant la nostra pròpia tomba mentre fem bla-bla-bla i mireu que dolentots són els altres. Abans no ens queixem, comencem per exigir el ple compliment del 75% de català a les escoles d’arreu. I que posim unes bones multes als qui incomplexin la llei. Fem que els nens i joves parlin català als patis i als carrers, sense cap complex de res. Parlem tots nosaltres en català, des què ens alcem fins que ens fiquem al llit per dormir. I no canviem d’idioma mai sota cap circumstància. O, en realitat, é que tenim por fins i tot per demanar un cafè. Comprem, consumim en català i oblidem el castellà d’una vegada per sempre més. Eixa llengua que diuen que és de tots ja se la poden fotre pels dallonsis, perquè nostra no ho és pas, si més no enel meu cas, perquè ho dic jo, mal que li pesi a aquest senyor que diu que ama Espanya i la seva constitución. Deixem de queixar-nos i de plorar com nens petits perquè com a país fem peneta, de veritat. Així no és pot anar enlloc. Fa vergonya fins i tot. Si hem de continuar per aquest camí de ximplets i beneits, fóra més digne que ho deixessim córrer.

Cada dia un graó més avall.
I, de tant en tant, un replà sencer.

Quedi clar, per començar, que estic parlant de TOTS els partits catalans que han estat al front del govern de l’autonomia. I ho dic perquè, com sabem, fa un cert temps que entre nosaltres les susceptibilitats estan arribant a l’estratosfera. I no es tracta de fer allò del “I, tu, més” sinó de provar de veure les coses clares.

No he cregut mai que els “nostres” polítics siguin uns pèssims negociadors. I diré perquè. Un polític no negocia sol. És el partit qui negocia. Molts cervells que, encara que alguns d’ells -i, fins i tot, bastants- fossin limitats, es contrapesarien amb els d’altres quadres. Tenim negociadors dins la mitjana, en general…
Són prou intel·ligents per viure bé de la política, sostenir un partit durant anys i, fins i tot, fer-lo esdevenir hegemònic. Les seves habilitats NO són inexistents.
No és possible, tampoc, un cop s’han negociat acords, ser defraudat UN COP i UN ALTRE COP… si un no s’hi avé. Per les raons que sigui.

És més fàcil, en una situació de dependència política i EMOCIONAL, com la dels catalans, fer creure als PROPIS votants que la negociació s’intenta (a vegades, fins i tot presumir que es guanya!!!) però… que Espanya és molt dolenta i no compleix MAI. (Si no compleix MAI, què fem, negociant-hi?!)
“Externalitzar” la culpa, la responsabilitat, és una sortida més fàcil d’acceptar, emocionalment, per a un poble sotmès. A Catalunya i a tot arreu. La dependència victimitza. És un peix que es mossega la cua.

Però ara resulta, a més, que els temps són massa difícils per posar-se de perfil. Difícils, a l’estat i a fora: crisi econòmica, extrema dreta rampant, globalització desfermada, EU en hores moralment baixes, etc-. I, especialment aquí, les clavegueres treballant a tota màquina. ARA, en resum, anar a missa i repicar s’està revelant molt més complicat que en un passat no massa llunyà. De fet, impossible.

Com que el resultat de les polítiques autonomistes és inevitablement, l’afebliment de la nació, la cadira es va corcant fins que un dia -sembla que, de cop!- comença a trontollar perillosament. Llavors “descobrim” que la nostra Generalitat “independentista” fa temps que està enviant independentistes a la presó, que el català s’ha aprimat com un paper de fumar, que mai no aconseguirem reciprocitat televisiva ni justícia ni cinema ni etiquetatge en català, que les rodalies seguiran sent tercermundistes i mil etcs . més).
I, avui, concretament, que el pal de paller de la llengua ha patit una destralada legal com no es recordava. Diguin què diguin els polítics de tots costats.

El PSOE és una pota del Règim 78 tan indispensable, per a l’establishment espanyol, com el PP i la dreta més cavernària. Sense el PSOE, la monarquia no arribaria a dilluns! Però a ells els convé que res no canviï. A tots. Dretes i “esquerres” -que no són tals.

La pregunta és: A nosaltres, catalans, què ens convé? I com ho assolirem?
Això, hem de mirar de tenir clar.
Si és que de veritat ens importa. Que crec que, a molts, sí.

JA VE DE LLUNY
Tothom sap que la monarquia instaurada, -que no pas restaurada-, pel dictador Franco, s’aguanta pel suport del règim del 78, i tothom sap que el PSOE ha fet aquest paper vergonyós de forma continuada des d’aquells anys.
Però també és obvi el paper pervers -i per mi inexplicable-, que fa el partit d’Esquerra Republicana de Catalunya per mantenir la monarquia de dretes, tot i dir-se republicans d’esquerres.
Ja ve de lluny, que el republicà Tarradellas, allà per l’any 1977, es va avenir a blanquejar la monarquia accedint a la proposta enverinada de tornar a Catalunya per ser president d’una Generalitat Autonòmica sempre intervinguda pel regne d’Espanya.
Es tractava de la “joia de la corona” -mai millor dit-, perquè sense la complicitat d’ERC, no s’hauria pogut aprovar aquella Constitució franquista, no hauria estat possible l’engany amb el relat d’una “transició democràtica”, i allò que Franco i el rei Borbon tenien “atado y bien atado”, potser s’hauria deslligat i avui no estaríem aquí.
Ja ve de lluny doncs, que els republicans son també una peça clau per mantenir la monarquia per motius inconfessables, i ho seguexen fent

La situació la tenim força complicada.
Un bloc d’extrema dreta esperant esgarrapar.
Un PSOE incompetent, frívol, pactant i fent xantatge per les poltrones.
Uns estaments judicials feixistes.
Això és talment una situació de guerra del segle XXI….. ens retallen l’estatut, ens apallissen l’1 d’octubre, ens escapcen el català; tenim 3.000 represaliats, judicial, econòmic i políticament.
Diria que el personatge de Madrid és digui Sanchez, Zapatero, Rajoy o Aznar, es el de menys, el que funciona es un sistema d’estat diguem del 78 en contra Catalunya i altres nacions de l’estat.
Però aquesta situació actual del segle XXI, ve donada perquè abans hem tingut una transició descarada i propicia nomes per robar i abans, una dictadura que no podies dir ni bon dia.
No és casual doncs ni estrany, que avui Catalunya segueixi perseguida en tots els àmbits de la seva vida política, econòmica, cultural i lingüista.
El govern actual ERC + JUNTS, mes el suport de la CUP no fa front a aquesta permanent agressió, i fins hi tot frivolitza amb l’enemic creant falses expectatives de taules de diàleg i pactes de pressupostos. Políticament es molt decebedor!!
Queda clar que aquest govern ha perdut tota dignitat com a tal i especialment per una cosa sagrada, no complir el mandat del poble expressat lliurament a les urnes; 52% de vot popular independentista.
No fem mes el titella arrossegant-nos com a miserables, alcem el rostre i mirem de fit a fit el futur i diguem prou. Cal que ens preparem per fer reeixir el Consell de la República, no perdem mes el temps amb botiflers, renegats, fatxendes i lerrouxistes.

El govern actual de Catalunya no farà complir el 75% d’immersió lingüística, i no ho farà de la mateixa manera que des de l’anomenada transició no s’ha compromés seriosament amb la llengua, per què? Suposo que no ho ha fet per tal de no perdre vots.

He llegit molts comentaris d’avui en aquest Editorial i t’adones de com tenim un mal govern, ER la primera, a Madrid, a Catalunya i ara també a l’Ajuntament de Barcelona. Res a fer! És fals dir que no coneguem prou l’enemic! El que hi ha darrera de tot estratègies i interessos amagats i ja presos des de fa temps amb l’excusa de la por a Vox. ER ha deixat i abandonat l’Independentisme a l’estacada, una traïció en tota regla. La CUP va va jugar interessadament i contra Junts en la investidura i Aragonès que és qui movia els fils s’està sortint amb la seva, hi volia els comuns i ja els hi té.
D’acord amb molts de vosaltres, però en Joan Ortí ens dóna una sortida de positiva i esperançadora:

“Queda clar que aquest govern ha perdut tota dignitat com a tal i especialment per una cosa sagrada, no complir el mandat del poble expressat lliurament a les urnes; 52% de vot popular independentista.
No fem mes el titella arrossegant-nos com a miserables, alcem el rostre i mirem de fit a fit el futur i diguem prou. Cal que ens preparem per fer reeixir el Consell de la República, no perdem mes el temps amb botiflers, renegats, fatxendes i lerrouxistes.” !

Lluitem per la Llengua i
Edifiquem la incipient República Catalana Independent. Lleials al mandat del 1r d’octubre.
Completem la DUI, tot el que hi va mancar per implementar-la.

Com molts comentaristes, crec que en això no hem d’apuntar amb el dit a un o altre partit català, perquè, com porto dient des de fa molt de temps, la nostra llengua i la nostra cultura són la darrera trinxera que ens queda. I malauradament està decaient a una velocitat que fa feredat, especialment després de la derrota del 2017, causada en bona part per nosaltres mateixos.

El problema ve de lluny. Ve de lleis de foment del català sense sancions, de voler “acontentar” toies del PSC que tothom sabia que mai estarien contentes amb res que promocionés el català, de tenir por de Ciutadans i del què diran de la premsa de Madrid, de tancar coses com el canal Super 3 i deixar que les plataformes en castellà ho absorbissin tot, de no fer cas dels mestres que dia darrera dia deien que la immersió lingüística era una entelèquia, de canviar tota una classe al castellà perquè a un alumne no li donava la gana de fer l’esforç d’entendre català, etc, i això tenir el suport del rectorat, de deixar que la producció teatral de Barcelona, de ser majoritàriament en català hagi passat a ser pràcticament del tot en castellà, etc

És un procés que ha durat anys en el quan tots els partits polítics que haurien d’haver ajudat i fet alguna cosa han deixat els catalanoparlants als peus dels cavalls, on no els ha importat que la diglòssia s’anés imposant poc a poc fins a robar la ment dels nostres joves. Sense fer res, sense voler fer res.

El 25% no és més que el resultat negre sobre blanc d’això. El resultat de- com sempre- dir “no s’atreviran”, “no passarà res”, “seguirem igual”, sense voler entendre que Espanya està disposada a aniquilar-nos sense miraments i se n’està sortint i que no, no tot seguirà igual i sí, sí que passarà. Que per cada capsa de medicament que no té el català però sí l’hongarés s’està enviant als catalanoparlants un missatge més sobre la seva irrellevància. Tal i com es va fer a Irlanda amb el gaèlic, per exemple.

Costa molt de creure que puguin ser tan enzes a ERC, per exemple (però abans hauríem pogut citar JxCat, CiU o el sector més “sobiranista” del PSC quan Maragall era conseller d’educació), com per no veure que sistemàticament totes les promeses sobre el català s’incompleixen. S’ha de ser molt estúpid per entendre que amb Espanya l’única cosa que val és la fermesa i la confrontació, perquè si intentes contemporitzar i amagar el cap sota l’ala per ells això és un símptoma de feblesa i els animarà a redoblar encara més esforços fins l’aniquilació final. S’ha de ser molt cínic per anar pactant any darrera any quotes, i lleis i disposicions que se sap des d’un primer moment que seran paper mullat (com la llei de l’audiovisual o la llei d’educació) només a canvi que et deixin fer la teva a Catalunya, posant per davant la pagueta davant del país.

Però això és el que tenim. Fins que no fem fora del govern i dels partits tota aquesta colla d’inútils, vividors i mentiders compulsius i deixem pas a una nova generació capaç de fer les coses diferents, no podrà començar la regeneració. Només tinc el dubte de si realment una tal generació pot sorgir encara amb la força suficient per salvar la llengua i la cultura, i amb elles la nació.

Mentrestant l’únic que podem intentar fer és, cadascú com pugui, mirar de salvar la nostra llengua i la nostra cultura amb les nostres accions individuals i col·lectives. Ja se que és terriblement cansat: porto 50 anys essent militant lingüístic en el meu dia a dia, intentant viure en català, provant d’escampar-lo, fent-lo útil i present en tot el que faig, i la temptació de deixar-se anar és molt forta. Però no podem. Si ha de morir, si els bords i els lladres s’han de sortir amb la seva, que sigui passant per sobre de nosaltres. Resistint fins el final. I potser amb la resistència revifarem i passarem per sobre dels nostres indignes polítics.

P.S Un tema per reflexionar: si perdem la llengua i la cultura, si ens desnacionalitzem totalment, si ja és igual tot plegat, quina diferència hi ha entre votar ERC o Comuns, o fins i tot PSC ? O entre votar JxCat i PSC ? Quin avantatge diferencial té votar partits catalans que seran clarament i volguda enganyats any darrera any ? Potser els nostres mandrosos i inútils polítics pretesament nacionalistes s’haurien de fer aquesta pregunta. Perquè n’estic segur que aquesta serà la reflexió que es faran molts electors quan només un 15% de la població visqui en català, com passa ja a València i a les Balears. I allí els partits nacionalistes hi són desconeguts pràcticament, oi ? Ho dic perquè fins i tot per la pagueta els interessaria a les nostres estimades toies mirar de revertir la situació.

Qui es va carregar la immersiova esser el nefast espanyol TETE EL MARAGALL amb el nefast tripartit de franquistes, que va obligar als 4000 instituts de la AMB a fer totes les classes en castellà. El vot genocida al PSC i el junqueras de Sanc Vicente de los Huertos son qui ho van fer, per contentar als seus votsnts genocides del català. La AMB no es Catalunya, es pura andalusia genocida, odien el català a mort, odien Catalunya, la nos de la Colau i aquesta esquerra genocida. Franco no va va conseguir, l’esquerra d’aqui si, com ja va fer a San Vicente de los huertos del junqueras

Res sorprenent, cal portar l’anàlisi a altres coordenades, senzillament ERC està fent el que fan tots els partits polítics actuals, es a dir actuar com una corporació per a garantir el màxim rendiment econòmic al seus jerarques, i així orienten la polítia insitucional cap a postures que garantisquen la seva supervivència. I avui ERC té molt més segur mantenir-se en el govern de la Generalitat i influir a l’Estat que ahir, i aixó dona redits directes als seus dirigents i afiliats. No trigarem en veure un tripartit PSC-ERC-Comuns a la Comunitat Autonoma Catalana, que a més a més no tindrà rencavi en molts anys, tal com ja pasa al seu país d’oritge.

Si les negociacions a madrit les ha de fer un que es diu Rufián, parla en castellà (que no és el mateix que l’espanyol, que en són molts), es confessa públicament com a no independentista, i no s’ha sentit mai català, no fan falta més explicacions. Ser botiflers i vendre el teu poble, ja és gravíssim, però aliar-se amb l’enemic per eliminar-lo és una cosa que haureu de pagar tota la resta de la vostra història. Dubto entre dir-vos mala gent, il·lusos o mamonassos per a qualificar-vos.

Salvar el català? Salvar Sánchez? Jo crec que a can ER, de fa temps, només miren de salvar-se ells mateixos. Cal recordar la infinitat de vegades que el Sr. Junqueras va dir allò de que “Espanya mai compleix els seus pactes?” Ho va dir del dret i del revés, durant anys, amb aquella solemnitat litúrgica que gasta. Només cal que cerqueu 2 minuts a Google. I ara es pensa que som tan rucs que ens entabanaran dient bestieses com “blindar el català” per haver negociat un percentatge de continguts en una plataforma digital? Saben, tots sabem, que per poc que puguin no compliran ni amb aquestes engrunes, i que sinó ja s’encarregaran els tribunals franquistes de tombar el que calgui.

ER està treballant per aconseguir pactes estables amb Comuns/Podemos i PSOE, volen fer política espanyola i deixar de banda aquesta pedra a la sabata que és la independència, el català i totes aquestes dèries de provincians hiperventilats. Ja estan cansats de compartir protagonisme amb els pesats de Junts, necessiten volar, ser internacionals i cosmopolites, com ho son a Madrid, via ample, República d’esquerres virtual i fer volar unicorns federalistes hispànics. El que sigui amb tal d’evitar acceptar la realitat: que estan acollonits, que no volen perdre els càrrecs i les pagues que tant de temps els hi ha costat tenir; que no son un partit independentista.

Tots els centres educatius, des de la llar d’infants fins a la universitat, haurien de convocar immediatament una vaga general i una gran multitud de gent omplir els carrers de protesta i estar preparats per mantenir-se en vaga el temps que calgui, fins que el govern espanyol cedi. Prou ser ‘educats’, ‘tolerants’, ‘raonables’. Si els catalans prenen seriosament la seva llengua, el seu país, ha arribat el moment de traduir les paraules en acció, per gran que sigui el sacrifici. Si no passa res més enllà d’uns quants articles a VilaWeb, hauríem de tenir l’honestedat de concloure que no podem ser més que víctimes consentides i que la tan desitjada set d’independència no significa res.

Em fan mal, per l’apreci que sent per Vilaweb i per tu Vicent, els atacs que estàs rebent dels opinadors (sincerament no se quin mot els escau, però supós que ens entenem) de l’òrbita d’ERC.

Les coses s’han de poder dir. Especialment coses com aquest article. Tots hem de procurar veure les coses més fredament i deslliurar-nos dels partits.

Jo tendesc a simplificar i pens “aquesta decisió és positiva o no per a l’alliberament del meu país”. I en funció d’això pens.

Hem de defugir, pens, de ser d’aquests o d’aquells, això deixe-m’ho pel futbol. En política pens que hem de mirar pel nostre benestar i les nostres aspiracions col·lectives presents i futures i no “comprar” totes les pel·lícules que els polítics ens volen vendre.

Quan a Vilaweb en particular: només donar-vos les gràcies i els ànims per continuar.

Totalment d’acord amb el teu editorial d’avui, Vicent. Després d’anys d’estar lluitant pel català a l’escola, primer com a mestre i professor d’institut -amb la desídia del Departament d’Ensenyament- i després com a sindicalista a USTEC, això és una derrota absoluta, flagrant, incontestable. Malauradament és així encara que el conseller surti dient que res no canvia (Ai !!)
ERC s’està venent el país per un plat de llenties abaratit, reescalfat i sense llenties.
Quanta raó té Sr. Miquel Gilibert. I, a més, també comparteixo, malauradament, el seu dubte.

ATAC DELS TOGATS

Avui no parlem d’això que està en la ment de molts: el català no morirà, el matarem entre tots… Avui hem d’entomar l’atac polític dels togats amb aquesta imposició del 25% del castellà.

Si una cosa tenen el clan dels togats és la precisió en escollir quan donen l’estocada. Just quan els partits independentistes estan més dividits que mai… Saben bé que a cada escomesa perdem llençols. “A por ellos!”

Avui no toca la queixa ni la ironia, avui cal fermesa de tots, des de baix, sense esperar res de Palau perquè no faran res…

Sánchez pel català. És pot ser més botifler?

Al fuster que prepara la taula de diàleg, digueu-li que l’adapti a una taula de dissecció de la nostra llengua… Amén.

Molts-es, restem en peu.

-España es mucho, mucho España. Si ens tinguera com Espanya, estimaria i respectaria nostra llengua com a pròpia. Però ni ho som nosaltres ni nostra llengua. I saben que nostra desaparició com a poble depén de substituir-la pel castellà (no”español”). Ni millors ni pitjors, nosaltres som valencians. Ni som ni volem ser espanyols ni castellans. Igual que no volem assimilar Castella, tampoc volem ser assimilats per ella. Tanmateix, ausades que fa segles patim la seua dèria anihiladora!!!. Com, des d’un mínim de seny i dignitat, no hem de voler la Independència!!!

Benvolgut Vicent Partal. Amb l’edat que tens i, sobretot, amb l’experiència periodística que tens, no cal que ens posis sempre la dicotomia sobre les accions d’ER. Agrairia que diguessis sense embuts (a les editorials) el que com a periodista ja saps. A ER no van curts de comprensió lectora com tu apuntes. Menteixen i enterboleixen la seva actuació al Congreso perquè saben que són votacions i suports que van en contra de la nació catalana. I també saben que part dels seus votants encara són independentistes i que cal guanyar eleccions. Com ho fan? Amb tergiversacions de la realitat i control dels mitjans de comunicació públics.
Qui, de nosaltres, es va empassar les explicacions atabalades de Montse Bassa al congreso, parlamentària d’ER i afectada directament per la repressió contra la seva germana? Tots sabíem el que s’estava jugant allà a Madrid. I ho sabia la Bassa, el Rufian i qualsevol persona amb dues orelles.
Sóc periodista i ara treballo de professora en un institut públic del Segrià. La batalla està perduda a les aules perquè les directrius del departament no van a favor del català. Ara, en prime time, es pot exclamar el conseller. Es una altra mentida. Els seus tècnics van demanar a les directives a començament de curs que informessin quantes programacions estaven redactades en castellà. Són passos que es fan des de fa temps per a acatar TOT el que vingui de Madrid.
La meva posició a l’institut és important, sí, però minoritària. El que salvarà el català a les aules seran les normatives i les lleis pròpies, no pas la voluntat del funcionari, interí o família de torn perquè som minoria i l’assetjador és poderós i està crescut.
Ara, com a novíssima representant de l’Assemblea de Represetants del Consell de la República Catalana sí que em sento amb força per a lluitar i aconseguir revertir l’assetjament contra la nostra llengua, cultura i essència.

És escandalosament vergonyosa la defensa (?) del català per part del govern, el d’ara i els d’abans. Ara s’ha dit científicament el què molts ja sabíem, que la immersió lingüística no s’aplicava i que el Departament d’Educació passava del tema, qualsevol professor pot explicar el què passa amb les inspeccions. L’estat és una màquina implacable i imparable amb el seu pla d’anorrear la nostra llengua perquè sap perfectament que la llengua, en el fons, és el problema territorial. La nostra llengua no ha estat ni estarà mai blindada, sempre haurem d’estar amatents a l’espanyol depredador. Aquesta queixalada del 25% del TSJC avalada pel TS, al mateix dia que ERC donava suport als pressupostos del govern del PSOE a canvi de no sé què dels percentatges de català a l’audiovisual, que tampoc es complirà, és una humiliació massa gran. Quina és la reacció del conseller Cambray?: una carta als directors de les escoles catalanes perquè no canviïn res després de la sentència. Els jutges s’estan foten un tip de riure que no us podeu ni imaginar i els directors i professors ja estan comprant paper higiènic. Creia que érem súbdits, no, som esclaus i qui trafica amb nosaltres són els nostres dirigents a canvi de beneficis que no poden confessar. Han estat a la presó, els hem acompanyat davant els centres penitenciaris, hem fet de tot perquè no es trobessin sols, hem posat diners a la caixa de resistència per pagar les seves sentències. Començo a sentir-me enganyat, començo a portar banyes, he perdut la confiança.

Una vegada es el idioma, una altre, qualsevol dret democratic trepitjat per el govern del Estat. Tot això amb la dissimulada, mes o menys, colaboracio de partits polítics catalans.
Estem en un punt de no retorn, o llibertat independentiste o submissió al domini fatxa-espanyoliste per varies generacions. Es així de clar, tal com deia el revolucionari “victòria o muerte”
Tenim l’obligació de revoltat-nos contre aquesta colla de polítics venguts a interessos foscos i tornar al poble la direcció del seu futur.
Si Puigdemont vol passar a la història com el visionari d’un nou horitzó per Catalunya, ha de trencar el acord de govern i fer necessari unes noves eleccions catalanes.
Eleccions clarament bipolars, o sigui independència o submissió sense paliatius a Espanya.
Davant d’una reacció del poble català i denunciant obertament les conductes botifleres, estarem en condicions de aconseguir una oportunitat històrica per l’alliberiment de Catalunya.

Ja m’agradaria a mi que el castellà només arribés a un 25% i el català s’emportés el 75%, però la realitat escolar a bona part del pais és un altre: als instituts metropolitans el castellà és la llengua vehicular. A infantil i primària el català encara s’aguanta però a secundària, batxiller i universitat el castellà mana per part de professor i alumnes. El Jaume Ortí i el Vicent Tur ja ho han comentat també molt encertadament. He arribt a la trista conclusió que la supervivència del català passa per uns escola segregada en català i un altre en castellà: així almenys es garantiria que els catalanoparlants tinguessin garantit el seu dret (i no com ara que amb la suposada immersio quedem aigualits en un mar de castellans fins a quedar anorreats). Som cada cop més una minoria lingüística/social i em de lluitar per la nostra supervivència, no per l’hegemonia, aquesta fa molt de temps que la vam perdre.
Nota: aquest diari no reflecteix la realitat de bona part del pais, és un diari que moltíssima gent desconeix perquè viuen un altre mon aquí a Catalunya. Vivim en esferes que no es toquen en un mateix espai.

Res, nois.
Molta indignació i no passarà res.
No hi haurà desobediencia institucional ni civil ni popular.
Ah! potser si…. una gran manifestació de la ANC amb Omnium (per fer veure que l’independentisme està unit a hòsties) i, ja està.
Tots cap a casa i Déu a casa de tots.
I qui dia passa any empeny.

Potser quan em mori, si tinc sort li podré demanar a Sant Pere que em deixi entrar. Però potser ell em dirá: no te entiendo, háblame en cristiano…

Apa!

Ens vantem que el nostre sistema d’immersió assegura que tots els alumnes acabin el seu cicle educatiu amb un nivell equiparable de català i d’espanyol.
Això es diu com si fos una cosa positiva.
Al catalans ens agrada quedar bé.

Per si això fos poc, davant de qualsevol crítica aprofitem per a dir que a les proves de selectivitat els alumnes catalans treuen millors notes en espanyol que els propis espanyols.
Als catalans ens agrada tenir raó.

De sobte, ens adonem que l’espanyol s’imposa al català, fins i tot entre catalanoparlants, i que cada cop som més minoritaris.
El moment de buscar culpables i justificacions.

Tot molt coherent. Massa poc ens passa.

Sobre el català, tres obsrvacions:

1. Tenim notícies negatives, però no ens deixem arrossegar a la derrota pel pessimisme. Per exemple parlo en català amb una farmacèutica llatinoamericana, amb un aseñora peruana, amb un noi italià i amb un de danès. El saben.

2. La independència és necessària peruqè el català tingui l’estatus que li correspon. Els pactes amb Madrid son cataplasmes que no funcionen.

3. Per defensar el català sense estat, per defensar-lo sempre, sobretot els cataans hem de parlar-lo i no baixar-nos del burro quan ens parlen en castellà residents a Catalunya. Ens hem d’adreçar primer en català als estrangers que no son residents. I fer boicot a les empreses que no l’utilitzin. Així ja es produiria un canvi substancial sense la necessitat d’estat propi.

Sebastià Casadevall
Nascut l’any 1941 tot el meu ensenyament va ser en castellà, vaig aprendre a escriure correctament el català quan vaig tornar de fer la mili, totes les cartes que enviava desde el ” Sahara Español ” al meus pares son en castellà. Amb la immersió lingü ística es reparava un greuge històric, era un pas endavant important.
Ara comencem amb el 25 % en castellà.
Després serà el 50%
Finalment el català serà el 25 %.
Prou d’imposicions amb el català, som una nació i ens de fer respectar.

Us n’adoneu que sempre que hi ha fets nefastos pel català ER hi està implicada?

Som molts els que vam dir que aquella llei era nefasta pel català, quan ER hi va votar a favor.

Què es pot esperar d’un partit que envia a negociar pel català a Madrid un individu nascut a Catalunya i que s’autoanomena català, però que és incapaç de parlar mai en català?

I que venen com un èxit, i se’n vanten, un 6% de català a neflix ! Com si un 6% fos res! A Catalunya, a les plataformes 100% en català hauria de ser.

Junqueras free ens està costant un preu molt alt.

Sens està desfent el país devant nostre i sembla que la única solució que tenim és aixuplegar-nos sota les brillants editorials del Vicent Partal, per a plorar tots plegats (només cal llegir-nos un per un) .
Lamento dir-vos que jo també ho faig però també que començo d’estar-ne cansar per moltes i òbvies raons.
Amb els polítics que tenim – i sembla que de moment la cosa no té cap cara de canviar- la cosa tendeix a empitjorar i nosaltres vinga a tornar a plorar.
De debò que no es pot fer res mes? De debò que em de consentir que se’ns pixin a la boca com fan?.
Veig a les xarxes molta, molta gent emprenyada i fins diria que el quatre defensor del que es indefensable, o tendeixen a l’insult o la seva manca d’arguments es tan evident que fins arribes a creure que el que està passant, no és una postura diferent i d’una nova estratègia d’entrega als que manen des de Madrid, sinó una una pandèmia paral·lela a la covid que estem patint, però induida des de d’altres instàncies d’algun estrany poder.

La llengua se’ns en va com l’aigua entre les mans, la identitat es perd com l’aigua de la pluja, i l’estat advers, l’estat enemic, ho atia tothora negant-nos atifells, robant-nos instruments per poder-la retenir, perquè els amos hi són uns altres. No tenim remei mentre no agafem el futur amb les pròpies mans. L’estat és seu i ens ho passen tothora per la cara. Llegiu la constitució. Res de “promoure la libertat, la justícia, la igualtat…” , res de “protegir tots els espanyols i pobles d’Espanya en l’exercici dels drets humans, les seves cultures i tradicions, llengües i institucions”. Tot mentides, només paranys. I, a més, el que no diu: que l’espanyol siga el castellà, però ells se n’apropien. Supremacisme pur. Feixisme de punt i seguit. Humiliació permanent i sostinguda. Menyspreu i botiflers. Merda.

La llengua, la llengua, la llengua, … aquesta és la cosa que els poders estatals no s’empassen i la volen esborrar, perquè la llengua és la nació. I esmicolant aquella desdibuixen aquesta.
El preocupant és que això ja ho van fer els anglesos amb el galaic d’Irlanda, i així han parat, amb una nació sense quasi llengua pròpia … i parlant la imposada.
ERC, amb els pactes amb el PSOE, posa en joc la llengua … i s’ho haurien de fer mirar, perquè aquest sembla no ser el camí i encara ara es pot canviar de direcció. Tenen un exemple clar al País Valencià, on la llengua va retrocedint sense aturador, on també els centres han de vehicular -com a mínim- el 25% en castellà i, especialment de secundària endavant, el valencià és residual a la pràctica docent real, no als papers.
Mala peça al teler!