Salvar Colòmbia

Una tradició arrelada al sistema escolar noruec és l’anomenada Operasjons Dagsverk (‘Operació Jornada Laboral’), una acció solidària que organitzen els alumnes des del 1964. La idea original era renunciar a un dia d’aprenentatge i treballar per recollir diners per als nens de països desafavorits que no poden estudiar. L’any passat es van aconseguir dos milions d’euros, tot i que fa temps que va de baixa. El model encaixava bé amb l’activisme d’aquella època, però ara a la pràctica molts alumnes paguen diners de la seva butxaca per comprar un dia de festa. El meu institut va decidir fa un parell d’anys que hi renunciava.

L’altre problema de l’OD és que hem après a veure-hi problemes ètics. Per exemple, el projecte que rebrà l’ajut es vota entre els participants. Això, en principi, hauria de ser un acte positiu i democràtic, però en realitat és una mena d’Eurovisió de la solidaritat. Ara mateix les votacions estan obertes i els alumnes poden triar entre tres projectes: una campanya contra el matrimoni infantil i la mutilació genital femenina a Kènia i Tanzània, un espai d’aprenentatge per a les nenes de l’Afganistan, o ajuda psicològica per als adolescents de Palestina. M’ensumo quina serà l’opció triada, o sigui que nenes de l’Afganistan i de l’Àfrica, torneu a provar sort l’any que ve.

Fa uns quants anys el projecte guanyador es va centrar en les regions desafavorides de Colòmbia. Els alumnes d’un institut d’Oslo van decidir de crear una cançó motivadora –amb vídeo musical inclòs– per animar els companys a col·laborar-hi, i la van titular “Ara salvarem Colòmbia”. Ja sé que era feta amb tota la bona intenció, però veure una sèrie d’adolescents noruecs, alts, rossos i amb ulls blaus cantant que volien salvar uns sud-americans tenia un punt realment inquietant. A més, l’últim cop que ho vaig mirar diria que Colòmbia, tot i que pobra per als estàndards escandinaus, ara mateix és un país democràtic, amb un procés de pau que ha prosperat i unes estructures institucionals prou sòlides.

Vaig recordar aquesta història la setmana passada mentre preparava l’article sobre el fracàs de l’activisme, perquè per documentar-me em vaig entretenir a mirar les subvencions que donen l’Ajuntament de Barcelona i l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament –tot un món, i un dia caldrà parlar-ne a fons. Així vaig descobrir que Catalunya dedica cada any força diners a projectes relacionats amb Colòmbia: del 2019 al 2024 l’organisme de la Generalitat hi va destinar vuit milions d’euros (Barcelona, només l’any passat, uns 266.000).

Algunes d’aquestes subvencions van a entitats com UNICEF per a crear espais cívics per als joves (250.000 euros) o a les Nacions Unides per a la cerca de persones desaparegudes (295.000). D’altres, però, tenen un objectiu polític. L’Associació Catalana per la Pau va rebre 900.000 euros per a “enfortir i consolidar els processos de reincorporació, reconciliació i construcció de pau en el Nord-occident de Colòmbia”. L’Associació Acció Internacional per la Pau en va rebre 450.000 per a la “protecció, pedagogia i reconciliació per la construcció de pau a Colòmbia”. De fet, hi ha una Taula Catalana per la Pau i els Drets Humans a Colòmbia, formada per trenta-dues entitats, i que, segons llegim a la web, “treballa per contribuir des de Catalunya a la construcció d’una pau estable i duradora a Colòmbia que respecti i garanteixi els drets humans, acompanyant la sortida negociada i definitiva del conflicte colombià a tots els seus àmbits: polític, social, ambiental i armat”.

Admeto que tot això em deixa perplex. Nosaltres anem donant lliçons de democràcia als colombians? Nosaltres que hem estat incapaços de jutjar els assassins i torturadors de la dictadura, i que no vam aprovar una llei de reparació jurídica de les víctimes del franquisme fins l’any 2017? Que som part d’un país en què les altes institucions de l’estat són plenes de feixistes i ni tan sols se n’amaguen? Els explicarem el tancament del diari Egin? Les tortures als independentistes arran dels Jocs Olímpics? Els GAL?

I si encara fos el passat! Què els direm, que un estat proxeneta ha enviat dones policies a allitar-se amb activistes per a infiltrar moviments socials pacífics? Que encara no sabem quina relació tenien els serveis secrets amb un atemptat terrorista que va omplir de cadàvers el carrer més conegut de Catalunya? Prendran apunts de la violència desfermada per la policia durant el referèndum del Primer d’Octubre, o de la manera com es van trinxar els drets i procediments més elementals durant el procés judicial? Entendran que molts espais polítics que s’anomenen d’esquerres no van donar suport a les víctimes i a la minoria nacional oprimida, sinó que es van col·locar a la banda dels repressors? Segur que algú em dirà que tot això no hi té res a veure, i que de fet els projectes són liderats per professors universitaris i experts. Ah, d’acord.

En l’etapa històrica que ara comença, el món de la cooperació rebrà una forta sacsejada. Donald Trump vol tancar l’Agència dels Estats Units per al Desenvolupament Internacional, i quan escric aquestes línies el primer ministre del Regne Unit, el laborista Keir Starmer, ha anunciat una retallada dràstica dels programes de solidaritat, només amb excepcions per a zones en guerra com Ucraïna, Gaza o el Sudan. Tocarà, per tant, que l’anomenat tercer sector expliqui molt millor on van els diners i si el que fan té sentit, o tot plegat respon al clixé del salvador blanc. Jo, per la meva banda, potser preferiria agafar aquells vuit milions d’euros i buscar algun país més ric que vingués a donar-nos lliçons per a millorar la nostra democràcia precària. Si ens hi posem, en podria sortir un vídeo musical i tot.