Salvador Sunyer: “A Catalunya, un 89% de la gent no ha entrat mai en un teatre”

Aviat començarà la tardor i, per tant, el Temporada Alta – Festival de Tardor de Catalunya. La consolidada porta d’entrada de teatre internacional ja fa trenta-tres anys que camina, enguany amb 110 companyies, 23 de les quals internacionals. VilaWeb va visitar fa pocs dies Salvador Sunyer, ànima del festival i un dels tres fundadors, per parlar-ne, però també per comparar la producció cultural catalana amb l’europea, avaluar el pes de les perifèries com a centres de creació i saber aspectes vitals de la seva vida, tan i tan lligada a Salt.

—Qui era la vostra mare, Carme Bover?
—Bibliotecària d’aquí a Salt. Però també et diré la veritat. El que més recordo d’ella és la cuina. La meva gran passió és la literatura, la segona la cuina, la tercera seria el teatre.

—El vostre pare es diu Salvador Sunyer; vós, Salvador Sunyer; i un dels fills, Salvador Sunyer.
—No tenim imaginació. I n’hi ha un altre, de Salvador Sunyer, un besavi.

—I el vostre pare veig que va ser un home polititzat. Va estar al PSC de Girona. Pot ser?
—No, no va ser mai del PSC. El pare, a 10 anys, 12 o 15 anys, amb la guerra, no va estudiar, va treballar en una farmàcia. Ja de més gran va començar a estudiar i a aprendre català, i va a fer classes de català a l’època franquista. Quan arriba la transició, això que en diuen la democràcia, va ser senador per l’Entesa dels Catalans, la primera candidatura unitària de les esquerres de Catalunya; hi havia el PSUC, Esquerra Republicana… Ell va ser diputat, com a independent, en una llista del PSC, i alcalde de Salt. També com a independent.

—Quin ambient es respirava a casa?
—Bàsicament, el que més vam mamar és el ram dels llibres. Cada nit, des de tres o quatre anys, els cinc germans asseguts a terra, i el pare llegia una hora, mitja hora, tres quarts. Cada dia. Recordo que ens llegia Tirant lo Blanc.

—I això llegir us ha quedat?
—Sí, llegeixo dues hores, tres. Sempre estirat, durant la migdiada, i a la nit molt. Quan em desperto, llegeixo una estona i torno a dormir. Ara tinc El refugi del temps de Gospodínov; Un cor furtiu, de Xavier Pla; i els Essais de Montaigne.

—I els quatre avis, qui eren?
—Una de les meves àvies treballava en una fàbrica tèxtil d’aquí. Explicava que quan el pare tenia dos mesos ella ja treballava. I els permetien de tenir el nen a sota el teler. El seu home era pagès, que feia de jardiner de casa gran d’aquí. I de la banda de la meva mare, l’avi tenia el títol de dentista per la república. Quan van entrar els nacionals l’hi van prendre i fins que es va morir (jove, d’un atac de cor) va fer de dentista sense títol oficial. La gent entrava mig d’amagat a casa l’avi.

—I teniu tres fills.
—De fet, cinc. La Montse, la meva germana, va tenir un càncer de cervell. El seu home, fent fotografia d’alta muntanya, va desaparèixer. Quan va desglaçar van trobar-ne el cos. Van morir tots dos, sí. I nosaltres ens vam quedar les dues nenes. Per tant, de fet, en tinc cinc, de fills. Salvador, Nina, Josep, Ariadna i Nora.

—Sou fill de Salt, i quan diuen Salt penso en Adrià Puntí.
—Modest Prats sempre deia que de Salt culturalment han sortit coses molt potents. Adrià Puntí, el Talleret de Salt, gent del món de la fotografia, Guillem Terribas. Ara diem de Salt, però això és una cosa que passa: els centres històrics solen recollir la cultura assentada dominant i és de les perifèries on solen sortir les coses una mica noves. La gent jove, la gent nova, la gent amb esperit, no pot pagar-se una casa al centre de Girona, i ja no parlem de Barcelona o París.

—Quins estudis teniu?
—Jo no tinc estudis. Batxiller. Jo sóc dels 57, l’època de la contracultura, i uns quants vam decidir de no estudiar, simplement. Com una actitud, política o de vida.

—I quan vau acabar, l’institut què vau fer?
—Vaig fer 7 o 8 anys d’hortolà. I bé que vivia. Tenia milers de tomaqueres, i un mercat. I enviava maduixes a Mallorca. Després vaig deixar això, i vaig fer uns quants anys classes de català per a adults. Tenia el títol oficial. Fins que Quim Nadal, alcalde de Girona, em va dir: volem muntar un centre, que és el Centre Cultural de Mercè; fes-me un projecte. Vaig estar-hi quatre anys, perquè l’administració no és per a mi.

—Diu que heu fet d’escalador?
—No, no he fet d’escalador. He escalat, que és molt diferent. A mi m’agrada molt la cuina, tant comprar com cuinar.

—El 1992 comenceu Temporada Alta. Per què?
—Som Quim Masó, Josep Domènec i jo. En aquell moment, a Girona hi havia una programació de províncies, i vam dir: “Home, hauríem de fer alguna cosa diferent.” El primer any, quatre espectacles: Els contes misògins de les T de Teatre, el primer espectacle que van fer; Degustació, del Talleret de Salt; American buffalo, de la companyia la Gàbia, que ja no existeix; i un cabaret de Las Veneno. Eren 6.000 euros de pressupost.

—I com definiríeu, trenta-tres anys després, Temporada Alta?
—Dient quatre coses. Primera, és una porta d’entrada aquí, de teatre internacional. Segona, vol ser una mica un motor. Enguany, hi ha 25 espectacles que són coproduïts pel festival. La tercera és l’intent que sigui una porta de sortida. Aquest any, per primera vegada a Avinyó s’ha vist un espectacle en català que vam coproduir. I a Avinyó fa setanta-vuit anys que s’hi fa un festival. I quarta i última: a Catalunya a teatre hi va un 7% de la gent. A Girona, un 11%. Això vol dir que un 89% de la gent no ha entrat mai en cap teatre. Per això hi ha una part de festival gran, molt important, que porta un centenar de funcions a totes les escoles i tots els instituts de Girona i de Salt. I aquestes funcions són amb dues condicions: gratuïtes i en horari lectiu, perquè així ningú en quedi fora.

—Vau començar el 92 i la Generalitat de Catalunya no s’hi va involucrar fins el 2003.
—Va haver-hi un conseller que em va dir: “La Generalitat mai no hi podrà col·laborar.” Ara corro el risc d’equivocar-me, perquè parlaré de memòria, però avui la subvenció pública de Temporada Alta en aquest moment deu ser del 49%. Les taquilles se’n deuen anar aquest any al 25%-26% i les empreses privades una mica per sobre. L’objectiu nostre seria arribar, a llarg termini, al 33%-33%-33%.

—Sou una porta d’entrada. Culturalment, Salvador Sunyer és francòfon?
—Llegeixo habitualment en francès, sí. L’anglès el llegeixo, però costa més. Però he de dir que l’estètica que ha estat més innovadora a Europa, del meu modest punt de vista, ha estat l’Alemanya, amb els néts o besnets de Brecht. I la cultura de Països Baixos, especialment la flamenca, en teatre i en dansa, és extraordinària. L’estètica francesa, en canvi, potser per culpa d’un excés d’institucionalització, ha estat molt poc innovadora. I, de fet, el gran director que associem amb França, Peter Brook, era anglès. Brook, per cert, va estar a punt d’instal·lar-se a viure a Girona.

—Peter Brook, a punt d’instal·lar-se a Girona?
—Quan va anar a l’Europa continental, va mirar uns quants llocs, com ara Vic i Calella, encara en ple franquisme. Finalment va anar a París, on va trobar els fons econòmics. Va poder engegar-ho en condicions, com Déu mana, que aquí no hauria pogut.

—Viatgeu per Europa cada any a mirar espectacles?
—Fa anys que hi ha en Narcís, adjunt a la direcció, i ara viatja més ell. No hi ha cap setmana que no hagi de viatjar.

—En la comparació entre Europa i nosaltres, us he llegit això: el pressupost del teatre de Perpinyà és el mateix que el del Teatre Nacional de Catalunya.
—A França tenen quatre o cinc teatres nacionals, que són els grossos, grossos. Per sota, tens 74 teatres repartits. Un és el de Perpinyà, que té un pressupost al d’uns 12 milions. El Teatre Lliure penso que en té 8. I el Nacional deu voltar els 12. A França això ho tenen 74 teatres i, per sobre, els nacionals. La comparació no s’aguanta. I si te’n vas als Països Baixos, exactament igual. Quants teatres públics hi ha a Berlín? El Berliner, la Schaubühne, la Fonsbühne, el Jebel Theater, i parlo de memòria; i teatres de gran pressupost. Més teatre d’òpera, etcètera, etcètera.

—I jo que em pensava que els catalans tenien cura de la cultura!
—Però et diré, i això no queda gaire bé, que potser estem en una situació de futur millor nosaltres que ells. Parlant amb la ministra de Cultura francesa, ara no recordo on, li vaig dir: “El Teatre Nacional de Catalunya ha retallat un 20%.” “Jo he de baixar un 3%, se m’enfonsa tot –em deia–. Tenim unes estructures que se m’ho mengen tot. Cada vegada passarà més una cosa terrible: es gastarà més diners en les estructures i menys en l’activitat.” Nosaltres partim d’una misèria, encara que als que manen no els agradi que ho diguis; partim d’un país que és una misèria. Però tenim un petit avantatge: hem de fer alegries de les misèries. Si sabéssim plantejar un futur diferent probablement no partiríem d’aquest llast tan i tan gran; en canvi, podríem posar més força, més energia en la creació, en la producció, etc.

—A banda el pressupost, amb què fallem respecte d’Europa?
—La cultura en el món de l’ensenyament. I quan dic cultura, jo sí que vull dir pintura, art, cinema, fotografia…, però també vull dir cuina, que són les coses que fan que en un país hi hagi un imaginari comú. No tant per anar dient que la cultura és molt important, que això és una collonada, com per, simplement, demostrar que entrar en el món de l’art, de la literatura, de la cuina, entrar en un món d’aquests, et fa ser d’una altra manera.

—De noms que han passat pel Temporada Alta n’hi ha molts, d’Huppert a Peter Brook, passant per la companyia Shakespeare, Dario Fo… Alguna anècdota?
—Una de Sergi López, que era aquí, assajant Non Solum. I un dia arriba un fax, llarg. L’home diu: “Saps què? Oferta de pel·lícula. James Bond.” Va dir que no. Va preferir fer l’obra aquí.

—No crec que li oferissin el paper de James Bond. O sí?
—No, era un altre paper. No te’l diré, perquè això faria enfadar a qui se’l va quedar.

—Un dels grans, eh, Sergi López?
—Per mi, sí. És molt persona i no és gens divo. I aquí és conegut, però a França…

—Aquest 2024 he vist que vénen 110 companyies, 23 d’internacionals. Què en destacaríeu?
—Em costa destacar noms, però la Isabel Huppert hi ve de bracet de Castellucci, que els que són del ram el consideren el director actual més important del món. Fan un Racine. Qui vagi a veure aquest espectacle no en podrà llegir els subtítols, que són en cortina doblada perquè no es puguin llegir. Per què? Perquè és una mirada del paio més contemporani sobre una tragèdia clàssica. La cultura és un fil que ve de molt i molt lluny, i aquest fil, més enllà dels grecs (però tan sols si parteixes dels grecs), aquest fil, si no el saps seguir et perds moltes coses.

—Voleu dir res que jo no hagi demanat?
—Una coseta. Fa anys, a París, en una llibreria de vell vaig comprar un llibre, L’amor del teatre. Vaig anar llegint i explicava que en un moment determinat havia sortit la ràdio i la gent va dir: “Hòstia, els grans actors els podrem sentir a la ràdio.” I després va venir la TV i ara les plataformes i internet. I les coses han anat avançant i ara on ha arribat? Ha arribat un moment en què abans hi havia moltes coses que es feien en grup socialment. Avui les fem sols, a casa, com les visites en línia als museus. I, en canvi, al teatre, curiosament, hi va més gent que la majoria de les altres arts, precisament perquè és una cosa que es fa en grup. El teatre és de les poques trobades socials que queden.