Inventari de la cel·la 443

El 2 de març de 2019, l’investigador Pablo La Parra Pérez va penjar a Twitter la «Relación de libros y objetos pertenecientes a Salvador Puig Antich», un document produït a la Model de Barcelona el 6 de març de 1974, quatre dies després del seu assassinat a mans de l’estat franquista, ara fa quaranta-cinc anys, i que forma part del fons Puig Antich de la Biblioteca Pavelló de la República (a la Universitat de Barcelona), on es conserven tots els seus papers personals donats per Carme Puig Antich (consultables aquí, en pdf):

Quaranta-cinc anys després de la seva mort, els llibres i els objectes que l’acompanyaven a la cel·la 443 sembla que encara hi siguin, en llegir-los en aquest inventari mecanografiat, i se’n poden treure conclusions (segur que no totes encertades). Se’n dedueix, per exemple, que Puig Antich devia llegir Proust en francès —i que qui va escriure aquesta llista no en sabia gaire, perquè Albertine disparue esdevé Albertine Duspane— i Freud en castellà, i aquests són els dos autors de qui té més llibres. També hi ha clàssics com l’Eneida, la Ilíada i l’Odissea —que per com se citen els devia llegir en castellà—, i dos diccionaris de llengües mortes, de llatí i de grec. Els llibres de psicologia, de psicomotricitat, d’interpretació dels somnis, d’incomunicació, fan imaginar un Salvador introspectiu i reflexiu, escoltant-se a ell mateix i preparant-se per al que hagués de venir. I després hi ha un títol que tal vegada no acaba d’encaixar amb la resta i que l’imagino com una mena de distracció entre assaigs i recerques de temps perduts: Viaje a Cotiledonia, de Cristóbal Serra (1965), una novel·la que és un llibre de viatges a la manera de Swift però trencant-ne les convencions, com afirma l’escriptor i editor Ramon Mas: «El que ens ofereix són una sèrie d’informes breus i estrambòtics en referència a les diverses cultures i races que conviuen a la terra dels cotiledons, on el narrador assegura haver viscut una llarga temporada.»

Confesso que no coneixia Cristóbal Serra, que no he llegit aquest llibre que sembla força introbable (tot i que el 2015 se’n va fer una adaptació a novel·la gràfica, a càrrec de Pere Joan i Edicions del Ponent) i que no sé si ho faré, perquè no sol ser la mena de literatura que m’interessa, però he imaginat Puig Antich llegint-se’l a la cel·la, potser rellegint-lo, nou anys després de ser publicat, i m’he preguntat si se l’havia comprat ell, qui n’hi havia parlat, i on és ara aquest exemplar. I si el trobo, algun diumenge al Mercat de Sant Antoni, potser me l’enduré i el fullejaré i penso com deu ser llegir una novel·la tan lliure, tan poètica i tan estrambòtica tancat a la cel·la 443 de la Model i amb el futur incert pessigant-te el clatell. També m’agradaria saber què devia subratllar, si subratllava (no veig que surtin llapis ni bolígrafs a la relació d’objectes), dels assaigs de Problemas del nuevo cine (1971) amb Umberto Eco, Pier Paolo Pasolini, etcètera. I tants altres interrogants que planteja aquesta llista, teclejada segurament per un funcionari del tot ignorant del que podia donar de si aquest inventari.

Hi ha vint-i-cinc llibres en total, se’ls devia endur tots de cop? O els hi van anar portant els familiars? Com decideixes quins vint-i-cinc llibres t’enduus a la cel·la? Amb quin criteri? Potser Puig Antich va llegir Proust per primer cop a la presó, potser va pensar ara tindré tot el temps que em cal per llegir-lo amb la morositat que demana, o potser en va fer una relectura, perquè quan sents que la vida se’t pot acabar en qualsevol moment, encetes llibres nous, noves lectures, o tornes als teus clàssics?

I encara hi ha els objectes, comences a llegir les peces de roba que tenia i el vas vestint i desvestint i veient el pas de les estacions entre aquelles quatre parets. Et demanes qui es devia fumar aquells sis paquets de Ducados que va deixar. La pastilla de xocolata Dolca, estava sencera? És l’únic comestible que tenia a la cel·la, potser se n’enduia un tros a la boca i se’l deixava fondre entre llengua i paladar mentre escrivia cartes? Podríem saber quina olor feia si mescléssim els perfums del sabó Moana i el Rexona i el xampú Geniol, i si es rentava les dents l’alè el tenia de dentífric Neodens barrejat amb la fortor inesborrable del Ducados, això segur.

«El temps que passa (la meva Història) diposita residus que es van apilant: fotos, dibuixos, carcasses de bolígrafs-retoladors ja secs de fa temps, carpetes, gots perduts i gots no retornats, embolcalls de cigars, caixes, gomes, postals, llibres, pols i llepolies: el que jo anomeno la meva fortuna.» És el «Petit pensament plàcid núm. 2» del llibre Espècies d’espais de Georges Perec (la traducció del fragment és meva).

Era inevitablement perequiana, la llista de Salvador Puig Antich, i són la seva fortuna tots aquests llibres i objectes. Els objectes que tenim, sobretot si els hem triat per endur-nos-els a un lloc tan determinant com pot ser-ho una presó, ens defineixen, i quan desapareixem ells es queden i són com la carcassa del que vam ser, com aquella pell de serp abandonada després de la muda. Es queden i parlen per nosaltres, els llibres a mig llegir, els subratllats, el xampú mig ple, el llapis sense punta, les sabatilles de retaló, uns caramels a la butxaca d’uns pantalons, són pistes de per on hauria pogut seguir la vida, marques d’on s’ha aturat. Quatre dies després que matessin Salvador Puig Antich, un funcionari de la Model, o més d’un, devia entrar a la cel·la 443 i prendre nota de tot el que hi havia, i si imagino aquesta escena li poso guants i li demano que si us plau ho deixi tot tal com estava, la pell de serp encara amb la forma de qui l’habitava, perquè la puguem veure, imaginar, viva una estona més.