27.03.2019 - 21:50
Obriu escoles i tancareu presons
Concepción Arenal
Sóc molt conscient que, malgrat que siguem víctimes d’un estat repressor i d’un captiveri tan injust com injustificat, els nou presos polítics catalans ens trobem en unes condicions infinitament millors que qualsevol pres polític de l’època franquista, per més ‘privilegiada’ que fos la seva situació entre reixes. Com també tinc sempre present que, dels centenars de milers de presos polítics i de consciència que hi ha arreu del planeta, nosaltres formem part d’una minoria que podríem dir-ne ‘afortunada’. La nostra reclusió és en uns espais mínimament saludables i amb la integritat física garantida, i això, tot i que òbviament no hauria de ser una excepció ni justifica cap persecució per raons d’ideologia, sexe o religió, no és un fet gens menor.
Quan he llegit l’article de la Tina Vallès, l’Inventari de la cel·la 443 que en Pablo La Parra Pérez va fer públic, he sentit una sacsejada per tot el cos. Per un costat, perquè malgrat els 45 anys de diferència, la llista és perfectament vigent (i m’atreviria a dir que gairebé idèntica a la dels 12.962 presos que hi ha avui als Països Catalans), però sobretot perquè he sentit molta frustració en visualitzar el funcionari de torn de la Model remenant entre les pertinences d’en Salvador Puig Antich després del seu assassinat. Com bé escrius, Tina, jo també li demanaria que fes el favor de deixar-ho tot tal com està, tal com ell ho va deixar, i poder creure, per uns moments, que aquell malson no va succeir mai.
També he tingut la sensació com si algú entrés a la cel·la des d’on escric ara mateix aquest article, però sense que jo hi fos, i ho comencés a remenar tot. De fet, quan fan els escorcolls per algun incident, la situació s’hi assembla, però la gran diferència és que hi ets present. Però, segurament, la meva indignació és, sobretot, perquè el crim contra en Puig Antich continuarà fent que em rebel·li per sempre més i de dalt a baix, fins als darrers dies de la meva vida.
Van matar en Puig Antich quan jo encara no havia nascut. Un dels meus pares polítics, el Josep Ventura de Santa Perpètua de Mogoda, me’n parlava quan era un adolescent. Ho feia amb una barreja de tendresa i ràbia. L’Elisenda, la petita de les seves filles i una molt bona amiga meva, va néixer aquell 1974 i alguns cops m’havia explicat la impotència de celebrar una nova vida al mateix temps que l’estat (de nou, en nom de la justícia) havia decidit de posar fi vilment a la d’en Puig Antich.
El dia que en Quico Pi de la Serra va actuar als Lledoners, un pres amb molts anys de pati a sobre em va venir a trobar al final de l’actuació. Sense cap preàmbul, em va començar a parlar d’en Puig Antich, i ple d’entusiasme m’explicava que no l’havia conegut, però que havia estat a la garjola amb gent que el va conèixer. Desconec per què me’n va parlar a mi, però només el vaig saber correspondre amb una abraçada de germà. I és que continuo plenament convençut que la millor presó és i serà sempre la que està tancada, perquè l’existència d’un sol centre penitenciari allà on sigui representarà sempre un fracàs per a la humanitat.
Explica la Tina que els llibres i els objectes són la fortuna d’en Salvador, i aquest és un dels grans aprenentatges de l’empresonament. Com diu Thoreau, ‘algú és ric en proporció a la quantitat de coses de les quals pot prescindir’, perquè quan desapareixem, quan marxem, no ens podem endur res amb nosaltres. Per això és important no oblidar que la felicitat té molt a veure amb saber escoltar-se a un mateix. Massa sovint desaprenem que la por és l’únic enemic a batre.
Salvador, entre els objectes de la llista de l’inventari de la cel·la 443, hi ha un mocador i desitjo amb totes les forces del meu cor que fos per a tu com el mocador groc de la Txell que tinc sota el coixí. I desitjo encara amb més força que el tacte suau i el confort de saber-te acompanyat per la teva estimada et permetés de marxar amb tanta pau com fos possible i amb la consciència ben tranquil·la, amb l’esperança infinita que res, absolutament res, del que ens passa a la vida no és mai en va. Salvador, company, la lluita continua!
Jordi Cuixart
President d’Òmnium Cultural
Cel·la 112 del Centro Penitenciario de Soto del Real – Madrid V
24 de març del 2019 – 523 dies a la presó
