Salvador Peiró: ‘En compte de fer com la sanitat valenciana, de confiar el rastreig a la salut pública, Catalunya ha intentat això de Ferrovial’

Aquests últims dies les xifres de contagis al País Valencià empitjoren de manera accelerada. El Consell va establir dissabte, encara sense el paraigua de l’estat l’alarma, un confinament nocturn de sis hores i més restriccions per a evitar les entrompades i les reunions de grups massa nombrosos.

Preguntem a Salvador Peiró, epidemiòleg i investigador de la Fundació per al Foment de la Investigació Sanitària i Biomèdica (FISABIO), si amb aquestes mesures n’hi ha prou o s’haurà d’anar més enllà.

—Amb el confinament nocturn que s’acaba d’implantar i les altres mesures que ha pres el govern valencià, n’hi haurà prou per a frenar el virus o haurem d’anar més enllà?
—A mi, d’entrada, em sembla que no n’hi haurà prou. Jo limitaria encara més la cabuda dels locals tancats, especialment de bars i restaurants. Però, en realitat, depèn molt de la percepció i de la resposta de la gent. És a dir, si la gent veu que es prenen aquestes mesures i comença a reduir contactes, potser sí que n’hi haurà prou.

—Alguns governs han fixat la queda a les deu o a les onze del vespre. Al  País Valencià, s’ha establert a mitjanit; no és massa tard?
—Ací no se sopa a les set del vespre. A Itàlia, sí. No pare de sentir que Itàlia l’ha posat a les sis, la queda, però allí, a les set ja ha sopat tothom. Si vols posar la queda més prompte, t’has de preguntar si vols deixar que els restaurants donen sopar o no, perquè si fas la queda a les deu del vespre, pràcticament ja has destrossat els restaurants. O això, o has de canviar els costums de la gent. Si tens una transmissió molt alta, com els casos de Navarra, de Catalunya o de l’Aragó, té sentit tancar abans. O més radical, com ha fet Catalunya: tancar bars i restaurants.

—Al País Valencià no ho veieu necessari?
—La situació ací no és tan dolenta. No dic bona. I ací és possible de fer una prova i si en una setmana els casos no baixen, es podran augmentar les hores de la queda. Anem explorant la manera de controlar la pandèmia i generar la menor quantitat de molèsties possible.

—El País Valencià fita amb Múrcia o amb Catalunya, que tenen uns índexs de contagi molt superiors. Seria una bona mesura el confinament perimetral?
—Per començar, els índexs del Baix Segura són prou semblants als de Múrcia, perquè comparteixen factors comuns com ara la feina al camp de temporada. A més, el virus no segueix una distribució provincial ni per comunitats autònomes. Pot tenir sentit confinar localitats concretes que poden tenir una incidència alta, si no vols que es difumine el virus cap a les localitats dels costats… Això ho hem fet a Guadassuar, per exemple.

—Podria passar que tornàssem a les mesures de la primavera?
—Un confinament sense mesures de respir, sense poder eixir al carrer, o el tancament del treball no essencial s’ha demostrat que té valor, s’ha de poder deixar respirar.  Es podria fer com a Catalunya i tancar els bars, o fer en línia tota l’activitat universitària, per exemple. En molts casos, els comportaments de la gent varien segons les mesures que es prenen. No sabem, per exemple, si el confinament nocturn no avançarà la festa a la vesprada.

—Dieu que al País Valencià hi ha una situació no tan dolenta, però per les dades diàries fa l’efecte que empitjora ràpidament.
—Cent cinquanta casos en dues setmanes per cent mil habitants no és una bona xifra. Però el problema no és la situació que tenim, el problema és la perspectiva. Els contagis augmenten molt a tot arreu. Veiem que el pont de l’octubre va tenir un paper molt important en la difusió del virus. Cinc dies després del pont comencem a doblar casos. La perspectiva és roín. Som a la segona onada en tota regla i toca prendre mesures contundents.

—Per què fins ara els indicadors del País Valencià no eren tan dolents com els d’alguns altres territoris?
—En la primera onada no sabria dir-vos si les coses es van fer de manera diferent o no, perquè la penetració del virus va ser molt diferent a cada territori. Una ciutat com Barcelona, per exemple, no és València, ni de bon tros. Tots els mecanismes d’una gran ciutat funcionen en contra en cas de pandèmia. Hi ha grans acumulacions de gent, grans empreses, un gran aeroport que el virus aprofita. En aquesta segona part de la pandèmia, al País Valencià s’ha fet una cosa diferent que en altres territoris, que és posar molt d’esforç en el traçat dels contactes. Probablement, som el lloc on hi ha més brots, uns 1.600. Madrid, amb una afectació més gran, en té uns 600. Això és perquè ací es fa un traçat millor dels positius. Si eres capaç de traçar els casos, tens un brot, si no, tens casos solts. La tríada en algunes comunitats autònomes és: test-test-test. Nosaltres fem: traçar-test-aïllar.

—Això vol dir que com més brots hi haja, més controlada tenim l’expansió del virus?
—La premsa interpreta els brots com a males notícies, però per a nosaltres són bones: si tens molts brots és perquè treballes millor. Et dóna una idea que el rastreig funciona. En tenim 1.500, més tot el personal d’atenció primària. Això et permet aïllar. El sistema sanitari valencià té un volum de rastrejadors molt important i una coordinació informàtica entre els rastrejadors i l’atenció primària. Quan un rastrejador detecta un positiu ràpidament li apareix l’historial mèdic. I al revés, si a un metge de primària li apareix un cas, ràpidament sona l’alarma del rastrejador.

—Per què ací es pren aquesta decisió?
—Al País Valencià tenim una salut pública més reforçada que en algunes altres comunitats autònomes. Per exemple, a Catalunya es va intentar fer aquesta cosa de contractar Ferrovial per a fer el traçat, en comptes de recolzar-se en la seua salut pública, en la seua atenció primària. Històricament, ací hem tingut incidents que ens han obligat a reconfigurar el sistema de salut pública. Fa uns quants anys vam tenir uns casos de legionel·la i ja vam aprendre a fer rastrejos, però el cas més emblemàtic és el cas Maeso, que va ser un salt important en l’establiment de la salut pública tal com la coneixem ara.

—Esperàveu que els indicadors empitjorarien tan de pressa?
—A l’estat espanyol s’ha fet una cosa molt peculiar que no s’ha fet enlloc d’Europa. Ací, a partir de l’agost, ha començat a augmentar el nombre de casos. A Europa, això ho han notat tot just fa dues setmanes. No és que a l’estiu fórem molt amunt, però anàvem creixent i ara pugem sobre una xifra ja prou elevada. I això es deu a l’intent de mantenir la vida de sempre i de tenir més turisme, no solament el de fora, també l’intern, per mantenir l’economia en marxa. Ja sabem que el turisme i l’hoteleria són fonamentals ací.

—El perjudici d’aquesta segona onada serà pitjor que la de la primavera passada?
—Hi ha coses preocupants, com el fred i la pluja. Si plou, la gent es concentra en interiors i als centres de treball tanca les finestres. I això és un problema perquè ara anem cap al fred. A la primavera no anàvem cap al fred. Amb tot, el sistema de traçats funciona molt millor, aïllem moltíssima més gent, la gent gran ha après a protegir-se, i la gent més jove ha après a controlar els contactes amb la gent gran. També hem après a controlar les residències i que els hospitals o els serveis de primària no siguen un focus de contagi. Això el mes de febrer no ho controlàvem bé.

—On es produeixen els contagis, ara?
—Ens preocupen sobretot els espais tancats i amb molta gent, per això demanem la reducció del nombre de persones que poden estar juntes, l’ocupació dels espais. I ens preocupa en qualsevol entorn: el laboral, el social, etcètera. Sembla que a les escoles no hi ha un problema greu de contagis. Per edat, la majoria de contagis són en persones de setze a trenta anys. Ens preocupa molt la vida social que fa aquesta gent, que és més intensa que la gent gran.

—És segur viatjar amb transport públic col·lectiu?
—Al transport públic urbà, el que es fa amb metro o amb autobús, si es porta màscara, no és un lloc on hi haja contagis, encara que la gent té la percepció que qualsevol lloc abarrotat de gent és terrible. Aquests viatges són molt curts. Els aerosols necessiten una mica de temps per a funcionar com a elements de contagi. Al metro és més complicat, però a l’autobús es poden obrir les finestres. Tot i això, si posen més unitats de metro, millor, si controlen i limiten la cabuda, millor, és clar. A més, sí que s’haurien de prendre mesures de teletreball i d’entrades escalonades als centres de treball per a evitar les hores punta en els transports.

—I els trens o autobusos de llarg recorregut, són segurs?
—És delicat, pel reciclatge de l’aire dels sistemes de refrigeració. Amb una màscara FFP2 ben posada, ben ajustada, diria que és segur. Amb màscares higièniques o mal ajustades, em resulta més complicat d’afirmar-ho. Als avions sí que és segur pel sistema de renovació de l’aire. Investigadors del CSIC fan estudis sobre això i han fet recomanacions a RENFE, per exemple, sobre com millorar la qualitat de l’aire i evitar els aerosols.

—Es fa bona pedagogia sobre el risc de la covid i sobre com combatre-la?
—La pedagogia s’ha fet molt malament. Aquelles idees que es transmetien al principi, que era cosa d’estar dues setmanes tancats, i al final van ser tres mesos… O allò que jo anomene la pedagogia de l’infractor, que sembla que si ets dins un bar i sou sis persones no et contagies, però si sis persones sou en un bar de nit, sí que et contagies… En realitat, tot això que fem són mesures per a fer créixer el distanciament social i perjudicar tan poc com siga possible les formes de guanyar-se la vida de la gent. S’ha fet pedagogia dient que si complies les normes estàs segur, i no és veritat. Ara toca augmentar tant com es puga el distanciament social. S’ha dit que el senyor que escup és un problema, però que els cinquanta fallers en un casal, que és la cabuda que tenen permesa, no ho són. Tenim un problema perquè la gent no està preparada per a aguantar mesos i mesos el distanciament social. Si els comportaments socials milloraren, seria menys necessari prendre mesures. És a dir, si la gent no va als bars, no caldrà tancar-los.