Salvador Macip: ‘Pot haver-hi perfectament una segona onada a l’estiu’

Salvador Macip és metge, doctor en genètica molecular i escriptor. Actualment viu al Regne Unit, a Leicester, on dirigeix un laboratori sobre envelliment i càncer i fa classes a la universitat. Aquesta és, precisament, la primera ciutat que el govern de Boris Johnson ha decidit de tornar a confinar després d’un augment de casos de coronavirus. Ens explica com veu del Regne Unit estant la situació d’ací, especialment pel que fa als brots que s’han detectat i a les noves mesures que caldrà prendre d’ara endavant. Diu que la situació era previsible, tenint en compte com s’ha planejat el desconfinament, i que cal prendre ràpidament mesures de detecció de casos i rastreig de contactes. També és crític amb el govern per l’actuació contra el brot de Lleida, que creu que s’havia d’haver previst i combatut més de pressa.

—Com valoreu la situació actual pel que fa als brots de coronavirus?
—Era d’esperar i es va descontrolant una mica massa. Des que vam començar el desconfinament hi ha molta gent que ha anat dient que els rebrots serien inevitables. Els confinaments funcionen molt bé per a frenar els casos. Hi ha estudis que demostren que com més aviat s’ha fet un confinament i com més sever ha estat, millor s’ha controlat la pandèmia. En el moment que desconfines, augmentes les situacions de risc. Fins a cert punt, els rebrots eren més que esperats. Havíem d’haver-nos preparat millor.

—Com?
—En dos àmbits. Primer, de la gent. Havíem d’haver explicat millor que ara calia anar amb molt de compte. S’ha difós una mica la idea que la segona onada seria cap a la tardor i que a l’estiu estaríem més tranquils perquè el virus no sobreviu amb la calor. És cert, però si augmentem molt les situacions de risc tot aquest possible benefici que tenim a l’estiu es perd. Això ha fallat, i també una mica la responsabilitat de cadascú. Veníem d’una fase en la qual s’havia fet molt bé el confinament, però ara hi ha hagut una mica d’efecte rebot. La gent ha sortit amb moltes ganes de fer tot allò que no havia fet durant aquests mesos. Si a això hi afegeixes que comencem a afavorir la mobilitat i obrir fronteres, els rebrots són molt previsibles. El problema no és que hi hagi rebrots, sinó que es facin grans i es descontrolin, que és una mica allò que passa a Lleida, en una zona on hi ha una combinació de situacions. Una és tot de gent en unes condicions laborals precàries que potser no poden seguir les recomanacions ni treballar de manera segura.

—El brot de Lleida té a veure sobretot amb això?
—Sí, és un problema que ve de lluny i és molt difícil de resoldre. S’hi havia d’haver pensat, en aquesta situació. Per una banda hi ha els drets humans i dels treballadors, però ara s’hi afegeix la qüestió de la salut pública. És un perill de salut pública tenir persones en aquestes condicions. S’havia d’haver trobat una solució per a tenir les mesures de seguretat i els sistemes de control mínims per a poder detectar possibles brots en aquestes zones. Jo sóc a la ciutat de Leicester i tenim el mateix problema: una indústria, sobretot tèxtil, que es basa en situacions laborals precàries, amb molts treballadors immigrants que han treballat i viscut en condicions que no són adequades. És la primera ciutat important que ha tingut rebrots al Regne Unit, i la causa és la mateixa. No es pot dir que sigui l’única causa, però és part important del problema. Això s’hauria pogut preveure, s’ha vist a més països. Si hi ha gent explotada o treballant en condicions poc favorables s’afavoreixen molt els brots. El primer problema és no haver-ho previst amb temps i el segon és no haver actuat amb prou rapidesa. Quan veus que això comença a pujar has de prendre mesures. Si cal, fer reconfinaments, confinaments més o menys severs, i sobretot seguiment de contactes, moltes proves per a poder detectar els casos, seguir-los i buscar els contactes. No sé si es fa prou bé perquè el resultat que tenim és un brot una mica descontrolat a Lleida i petits brots a tot arreu.

—Per tant, s’ha fet massa tard el confinament al Segrià? Com valoreu l’actuació del govern? 
—Sí, crec que una mica tard. Entenc que no són decisions fàcils perquè tenen impacte social i econòmic, però ja havíem d’haver après de la primera onada que aquestes decisions s’han de prendre ràpidament perquè, com més tardes, més difícil és de frenar. Per una altra banda, no sé si es fan prou proves per a detectar aquests casos ràpidament ni prou seguiments per a saber qui són els contactes. Potser el govern hauria de posar més recursos i més esforços a cobrir ara aquestes bases, que són essencials perquè en aquesta situació els rebrots són inevitables. Hem de centrar-nos a evitar que es compliquin.

—Ara s’hi actua correctament, a Lleida, o caldria endurir el confinament?
—Sóc partidari de proposar confinaments tan severs com sigui possible perquè llavors els pots fer més curts. Espanya va fer un confinament molt seriós i molt sever, es va dur a terme bé i van baixar molt els casos. Al Regne Unit s’ha fet un confinament molt més lleuger, que ens permetia sortir de casa i una certa interacció social, i el nombre de casos no ha arribat a baixar mai tant com a Espanya. Això, i molts més exemples, demostra que el confinament ben fet té un impacte real. Per tant, si es pot fer un confinament seriós (tenint en compte els problemes econòmics i socials que implica) a la llarga és més beneficiós perquè pots aturar els brots més de pressa. No sé amb quines dades compta el govern i si realment té una imatge clara de quants casos hi ha, si s’han fet prou PRC per a saber l’abast d’aquest brot. Més val pecar de prudent que no pas prendre mesures menys radicals que acaben essent més problemàtiques. Trigues més a treure’t el brot de sobre i acabes tenint un impacte econòmic important.

—Què en penseu de la mesura que ha proposat el govern sobre l’obligatorietat de les màscares fins i tot quan es pot garantir la distància de seguretat?
—Crec que intenten assegurar-se que reduïm al màxim situacions de risc que són controlables. En aquest cas, és més fàcil d’obligar tothom a portar màscara tota l’estona que no obligar a portar-la quan no hi ha les condicions de distància adequades. Perquè veiem que la gent no en fa cas. És més fàcil fer una norma que potser no és estrictament necessària –perquè és cert que quan ets a l’aire lliure i hi ha distància social el risc és molt baix–, però si això implica que la gent ja no se la traurà i tindrà consciència de portar màscara, potser tindrà més efectivitat a l’hora d’aplicar-la quan realment serveix, que és quan ets en distàncies curtes o llocs tancats, que això és el que ara veiem que la gent no fa. Potser cal trobar una manera d’incentivar o forçar la gent a complir com sigui.

—Per tant, no és una qüestió de risc directe, sinó de canvi d’hàbits.
—Exacte, és gairebé més psicològic, que la gent tingui la idea clara que la màscara és una eina imprescindible en aquests moments i que la faci servir sempre.

—Malgrat que pugui ser útil, si finalment s’acaba aprovant, això no hauria d’anar acompanyat d’un rastreig ben fet i d’un augment de les proves?
—Sí, evidentment, però hem de pensar que tenim poques eines contra la pandèmia, en aquests moments. No tenim vacuna, no tenim fàrmacs realment útils… Per això qualsevol cosa que fem serveix. No és qüestió de triar entre aquesta o aquella, sinó de fer-les totes. I com més en fem, menys casos tindrem. No es pot passar tota la responsabilitat a la gent i dir que tot és culpa seva. Tampoc no pots dir que tot és culpa del govern. Crec que és una responsabilitat compartida i tots hi hem de contribuir. El govern s’ha d’activar perquè hi ha tot de coses que en depenen: el rastreig, les proves… Però si la gent no està conscienciada no anem enlloc. La combinació d’ambdues coses farà que tots aquests brots s’acabin convertint en una onada, que és el que fa por.

—Abans parlàveu de la calor i de com afecta el virus. Se n’ha parlat molt, però encara hi ha confusió. Que se’n sap ara mateix?
—Sembla demostrat que com més pugen les temperatures pitjor sobreviu el virus. Això és clar, però només redueix el risc, no l’elimina. Si, simultàniament a la pujada de temperatures, augmentem moltíssim situacions de risc, com fem ara, el possible benefici de la pujada de calor s’acaba perdent. No és cap disbarat pensar en brots i rebrots amb temperatures altes. De fet, als Estats Units són en plena pujada i hi és estiu. La temperatura alta no protegeix contra la pandèmia. Disminueix la possibilitat de contagis, però no l’elimina totalment. Depèn molt del nostre comportament. Tenir la sensació que a l’estiu no ens contagiarem és un problema. Veiem clarament que amb els rebrots que hi ha el virus es transmet menys, però es transmet.

—Pot haver-hi una segona onada a l’estiu?
—Sí, podria ser-hi perfectament. Evidentment, no hi ha tant risc, però si no prenem les mesures de seguretat i no controlem els brots quan apareixen, la segona onada pot passar ara perfectament.

—Estem preparats?
—No ho sé… Ens hem de preparar en molts aspectes, i tenim poc temps. Hem de tenir el sistema sanitari bé, prou llits i la gent prou fresca. Els sanitaris estan cremats i molts malalts encara, recuperant-se. Hem de tenir prou capacitat de fer proves, de fer rastreig. Segurament a la tardor el risc encara augmentarà. Si ens hem estalviat l’onada ara potser no ens l’estalviarem a la tardor. Tot això és, fins a cert punt, fàcil de predir. Ens hauríem de preparar bé per a la pitjor possibilitat. Ara no hi ha l’excusa de dir que no sabem què passarà i cap a on va això. És força clar què passa, com funciona aquesta malaltia i sabem què s’ha de fer per aturar-la o controlar-la. Ara ja no hi ha excuses per no estar a punt. Si falten diners o personal, traguem-los d’algun lloc. S’han d’aconseguir tots els recursos que facin falta per a aquests brots i per la cada vegada més probable segona onada.

—Per acabar, un aclariment: es parla indistintament de brots i rebrots. Quin criteri se segueix per considerar que hi ha un brot, un rebrot o una onada?
—No s’ha definit mai prou bé i tothom ho utilitza de maneres diferents. Jo diria que ara podríem parlar de rebrots, perquè brots ja n’hem vist a la primera tanda. On és el límit entre un rebrot o una onada? Què considerem rebrots i què considerem casos aïllats? És difícil. Hi ha gent que diu que si són vint casos no és un brot ni un rebrot. Jo qualsevol augment de casos el veig com un rebrot, siguin deu, vint o dos-cents. Es convertirà en onada quan realment hi hagi una pujada de casos descontrolada i sostinguda, tant si el pic arriba més amunt com més avall. Una pujada de casos que vagi augmentant i augmentant. De moment encara no som aquí, però som en la fase inicial del que pot ser una onada. Un conjunt de rebrots que si no es controlen es poden convertir en una onada fàcilment.