Salvador Macip: ‘Aquesta pandèmia no és la grossa’

Salvador Macip (1970) és metge i doctor en genètica molecular. Dirigeix un laboratori a Leicester (Regne Unit) sobre envelliment i càncer. Actualment viu confiat a casa seva, al Regne Unit, des d’on treballa fent classes a distància a la Universitat de Leicester i preparant-ne per a la Universitat Oberta de Catalunya. Escriptor prolífic, més de trenta obres publicades tant de ficció com de no-ficció, aquesta setmana s’acaba de reeditar Les grans epidèmies modernes (la Campana), amb un pròleg actualitzat sobre la Covid-19. Es troba en format electrònic. Una de les idees força del llibre és que la gran pandèmia encara no ha arribat. VilaWeb ha entrevistat Macip per telèfon.

—Confinat a casa. Fent feina a distància?
—A mitges. Per una banda, ensenyo des de casa: a la Universitat de Leicester hem penjat les classes en vídeo i a la UOC es fa tot en línia, de sempre. Però pel que fa a la recerca, ha estat una mica dur, perquè hem hagut de tancar-ho tot. Els experiments són llargs i en el cas de l’envelliment, el meu cas, encara més. Treballem amb cèl·lules i ratolins. Han hagut d’aturar-se en sec. Perdrem molt de temps, aquí.

—Viviu al Regne Unit, on el president Boris Johnson ha acabat rectificant el seu mètode: volia deixar que s’arribés a la immunitat col·lectiva sense fer res.
—Quan Johnson ho va anunciar vaig dir que no aguantaria ni dues setmanes. Sobre el paper tenia una base sòlida, i es veia que els assessors hi havien pensat. Per una altra banda, era pensat per a una pandèmia que progressa a un ritme que no és aquest. El gran problema de la Covid-19 és que va tan de pressa que pot col·lapsar el sistema sanitari. Allò que pot fer augmentar el nombre de víctimes és que els hospitals es col·lapsin. Per tant, no pots deixar que una pandèmia faci el seu curs sense fer res, perquè arribaràs a la saturació. Per això Johnson ha canviat de tàctica. Des d’aquesta setmana, confinats. No sé com li van deixar fer aquell anunci. Serà molt interessant i molt important analitzar què ha fet cada govern i cada país, els temps, amb quina seriositat s’ha fet el confinament i quin és el percentatge de morts. Veurem qui ho ha fet bé i qui ho ha fet malament. Fins a cert punt, és la primera vegada que tenim una pandèmia d’aquesta mena en un món globalitzat. Hem d’entendre com funciona això i com reaccionar-hi per preparar-nos per a la pròxima pandèmia, perquè n’hi haurà més.

—S’acaba de reeditar un llibre vostre, en què dieu que la pandèmia grossa encara ha d’arribar.
—De pandèmies, n’hi continuarà havent, i potser són pitjors que aquesta, que ja és molt pitjor que la del 2009. Així i tot, aquesta pandèmia no és la grossa. Els virus sempre van canviant i poden adquirir característiques que els faci més agressius i crear més mortalitat. L’actual no és dels pitjors que podríem tenir. Ara imagineu-vos un virus que, en compte de tenir una mortalitat de l’1%, la tingués del 10%. Hem de ser conscients que això és possible. I que ara fem front a una crisi que podria ser més greu. La qüestió important del llibre que ara reeditem és explicar a la població com funciona un virus, un bacteri, una pandèmia, i què es podia preveure. Què són els microbis i com funcionen. Hi ha un desconeixement molt gran. Nosaltres compartim el planeta amb els microbis, que hi eren abans que nosaltres i que hi seran quan nosaltres ens n’hàgim anat. Continuaran mutant i evolucionant. I seran resistents. Explico també que tenim un munt de microbis bons que viuen amb nosaltres, que són necessaris a la vida i que hi treballem amb simbiosis. Són els grans desconeguts. El llibre va per aquí.

—La globalització ens va en contra?
—La quantitat de viatges que fem avui dia fa que el virus s’escampi més, sí. Malalties que abans es quedaven en un racó ara ja no s’hi queden. És nou d’aquest segle. Ara vivim en la tempesta perfecta. És difícil saber quin virus causarà la pròxima pandèmia. El 2009 es creia que seria un virus de la grip. Ningú no parlava del coronavirus. I mira. Per pura estadística has d’assumir que tard o d’hora es donaran les condicions perquè un altre virus salti als humans.

—S’han fet públics dos estudis recents que prediuen que el pic de la corba a l’estat espanyol serà a l’abril, i que la xifra de morts pot arribar a 13.000 a Catalunya, i a 200.000 a Espanya.
—Em sembla raonable que es calculi que el pic serà entre abril i maig, que és el que suggereixen les evolucions a altres països. I fins i tot llavors no podrem abaixar la guàrdia perquè hi haurà risc de rebrots durant un temps. El nombre de morts és difícil de predir, per això donen marges tan amples. Tot dependrà si aconseguim que els casos greus s’espaïn i no arribin tots de cop a urgències.

—Dubte: si a l’estat espanyol el virus no l’hem pogut controlar, i per tant arribarà a tothom, i tothom a l’estat espanyol vol dir 47 milions d’habitants amb una letalitat de l’1%, això vol dir que moriran 470.000 persones?
—Jo crec que no hi arribarem, perquè prenem mesures i no crec que s’arribi a contagiar tota la població. Ara, atenció, si deixes la pandèmia sense control, aleshores no moren únicament mig milió, perquè l’1% és amb el sistema sanitari en bon funcionament. Si es col·lapsa el sistema, aleshores vas a una letalitat del 6%, 7% o 8%, que és el que veiem a Itàlia. És quan, per manca de recursos, no pots atendre gent que es curaria. Si no féssim res, caurien més. Espero que no arribem mai a tenir tota la població infectada i una letalitat entre l’1% i el 10%.

—Per què creieu que les mesures preses sí que funcionaran? El confinament no és total.
—Bona pregunta. Ho veurem aviat. Estic d’acord que no fem el confinament tan bé com s’hauria de fer. Hauríem de tancar el país durant setmanes o mesos. Malgrat això, qualsevol acció que disminueixi el contagi, com el confinament parcial, fa que la gent que ens quedem a casa ja sortim de la població de risc i de la possibilitat de transmetre. Per tant, en reduïm una part. N’hi haurà prou per a aplanar la corba? La clau és no tenir molts casos a la vegada. Pots tenir un milió d’infectats, però si els tens repartits en un any, els pots salvar a tots llevat d’excepcions. Però si et vénen de cop, les excepcions són els que salves.

—Per què el sistema sanitari col·lapsa i no està preparat per a la pandèmia?
—Aquests últims deus anys hem fallat. Des de la pandèmia de la grip hem tingut temps. L’OMS parlava de la malaltia X, desconeguda. Demanava que els països es preparessin per a una malaltia d’origen desconegut. És una mica això que passa. Per què no ho hem fet millor? Per què no teníem un protocol que ens digués què fer quan tinguéssim tants casos per miler d’habitant? Quan es tanca el país? Ara hem d’improvisar. Però un cop passi, i amb un munt de dades per analitzar, hauríem de ser capaços de preparar-nos millor. Ara no ho hem fet.

—S’ha de donar dades de morts i casos per municipi i comarca?
—És un punt interessant i discutible des de molts angles. Jo, al començament, era partidari de no donar gaires dades. Ni tan sols dia per dia. Ni lloc per lloc. Creava incertesa i un cert pànic. Ara, en canvi, enmig de l’embolic, crec que sí. És útil saber on tens els focus i alertar la gent, que sabrà què fer per evitar-los. En una pandèmia, en el punt en què som ara, és bàsic implicar la població. Perquè si de moment no tenim vacunes, ni fàrmacs, l’única cosa que podem fer és controlar el contagi. I això vol dir implicar-hi la població, cosa que depèn de la manera com es transmet la informació. Si ho fas bé, no espantes i la impliques. Si ho fas malament, l’espantes i la paralitzes.

—Expliqueu-me per què el virus mor per sobre de 26 graus.
—No mor. S’afebleix. Aquest virus es transmet malament per via àrea, com les gotes de saliva (al contrari de la grip), però resisteix força bé a la superfície. I quan puja la temperatura, la supervivència a la superfície és menor. Es redueix. No és que el virus mori. Però sobreviurà menys. En metall fred, sobreviu 48 hores. En metall calent, moltes menys hores. Els virus són molt sensibles i aguanten poc fora d’un organisme.

—L’Àfrica se salva, de moment, per temperatura i per tenir poblacions joves?
—És la gran incertesa. Els punts que heu dit són els que tenen a favor: temperatures molt altes i poblacions molt joves. Afegim-hi que tenen menys ciutats i concentracions humanes que a Europa, i que en molts casos ja saben com reaccionar davant pandèmies com la de l’Ebola. Hi estan molt més avesats que nosaltres. En contra, sistemes sanitaris molt més fràgils. És una gran incertesa, què hi passarà.

—Per acabar, com valoreu la gestió de l’estat espanyol?
—Ho han fet força malament, sobretot al principi. Tenint l’exemple d’Itàlia i la Xina, encara dubtaven. Van ser massa conservadors. S’han comès molts errors. I el principal, no tancar Madrid. Veient que no tancant bé el nord d’Itàlia el virus es va escampar per tot el país, Espanya havia d’haver tancat immediatament. Això no s’ha fet i la corba de contagis ha pujat més de pressa. Com ha anat després? Vacil·lant. S’ha dubtat massa a adoptar mesures dràstiques. Entenc que els polítics han de trobar l’equilibri entre paralitzar el país i aplicar mesures de contenció. Tothom intenta no frenar l’economia. Però això, fins a cert punt, només es podia dir al començament. No pas quan ja tenies l’exemple d’Itàlia. Anglaterra ha fet igual: Boris Johnson ha dubtat massa. Calia ser més energètic i definitiu i contundent. El moment clau és al començament de la pandèmia. A Europa no s’ha fet gens bé. Reclamaria actuar de manera més dràstica i contundent. No s’apliquen mesures prou fermes. Com dèieu: la gent va a treballar. I el metro, alguns dies, és ple de gent. Això no pot ser.