Salvador Macip: “No pots demanar a la gent que es faci proves d’antígens si no les hi dónes de franc”

Fa dies que molts experts remarquen que entrem en una nova fase de la pandèmia en què haurem d’aprendre a conviure amb el virus. Diuen que a poc a poc s’hauran de deixar enrere les mesures restrictives. Arran d’això, l’investigador Salvador Macip s’ha mostrat preocupat a les xarxes. Considera que encara no som en aquest punt perquè la pandèmia encara està massa descontrolada. Diu que podrem viure com abans d’ací a uns mesos, però que encara no hi hem arribat. Malgrat que la variant òmicron és més lleu, explica que no s’acaba de reflectir en el nombre absolut de casos, perquè és més contagiosa. Defensa que les institucions haurien de reformular les restriccions actuals i defensa que cal oferir proves d’antígens de franc per mirar de controlar la pandèmia.

—Aquests dies molts experts diuen que arribem a una nova fase de la pandèmia i que cal aprendre a conviure amb el virus tot aplicant mesures més flexibles. Què vol dir “conviure amb el virus”? És una bona idea?
—Tots esperem que, acabada la pandèmia, la covid-19 s’incorporarà al catàleg de virus que circulen habitualment, com ara la grip i tants més, i en tindrà un impacte similar en la salut. Per exemple, la grip té una taxa de mortalitat, però no paralitza la societat, cosa que ara sí que passa. Hi ha qui es pensa que ja som en aquest punt, i em sembla una mica prematur. Encara no hi hem arribat. Ho demostren les xifres que tenen els països que ja han aplicat aquesta tàctica de conviure amb el virus i treure les restriccions.

—Com ara? El Regne Unit?
—Sí. De fet, Boris Johnson ho va proposar d’ençà del primer dia. Al començament es pensava que era una bona idea de contagiar-se tots i aconseguir la immunitat. Defensava que era la manera de no paralitzar el país. Però en la primera onada era impossible. La mortalitat era altíssima. El preu que havies de pagar per fer-ho era massa alt. Ara, amb la vacuna, és cert que som en una altra fase. En un any tot ha canviat, perquè la major part de la població està vacunada. I, en veient això, Johnson fa un temps va tornar a insistir en aquesta idea. Però, passats aquests mesos, podem dir que no funciona. El cost que té no fer res per aturar els contagis és elevat. Malgrat que les vacunes han reduït moltíssim els casos greus, la xifres continuen essent substancials. Per tant, algun dia haurem de fer aquest pas, però ara per ara la pandèmia encara està massa descontrolada, i hi ha massa part de la població susceptible d’infectar-se i tenir casos greus com per fer-ho alegrament. Hem de ser conscients del cost que tindrà, hi ha un nombre de casos greus, mortalitat i covid persistent que serà important i carregarà el sistema sanitari.

—Hauria estat diferent si no hagués aparegut la nova variant. L’òmicron fuig del vaccí i aconsegueix de reinfectar més gent. Potser hauria estat una bona estratègia en un altre punt de la pandèmia, però ara, malgrat que és més lleu, hi ha molta gent que es pot tornar a infectar.
—Correcte. És una de les claus importants. Amb l’òmicron és com si haguéssim posat el marcador a zero respecte del risc de reinfecció. Qui té dues dosis de la vacuna o ja havia passat la malaltia no està ben protegit amb la nova variant. Torna a ser a la llista de gent que es pot infectar. Per tant, anirem afegint contagis i més casos greus. Quan tinguem una bona part de la població protegida –que esperem que sigui ara, amb la tercera dosi– i no aparegui cap variant nova, a la covid li costarà molt de circular i hi haurà menys casos greus. Ara sabem que dues dosis no són prou per controlar les infeccions de l’òmicron, però sí que hi ha menys casos greus.

—Si és més lleu, per què continua preocupant?
—La proporcionalitat de casos greus no creix en l’òmicron, fins i tot és una mica més baixa, la qüestió és que augmenta molt el denominador, la quantitat de gent que es pot infectar. Fins que això no baixi, no podem relaxar les mesures. Mentre tinguem onades amb aquests pics de contagis tan bèsties, el nombre absolut de casos greus pujarà, i això vol dir que el preu que pagarem per no fer res serà alt. Hem de ser-ne conscients.

—Hem de posar en una balança el fet que la variant òmicron és més lleu amb el fet que es propaga molt més?
—Sí, és clar que la proporció de casos greus és més petita, l’òmicron és menys agressiva, però el nombre absolut de casos greus continuarà pujant. És a dir, tenir una variant deu vegades més lleu serveix de poc si infecta entre deu vegades i vint més gent. Al final el nombre total de casos greus és el mateix. No podem valorar solament el fet que n’hi hagi menys, sinó que també hem de tenir en compte quina població és susceptible d’infectar-se i quants casos hi ha.

—Hi ha gent que quan escolta aquest discurs dubta de l’efectivitat del vaccí.
—No podem demanar a la vacuna coses que mai no hem dit que faria. Redueix els contagis, sí, però no els evita. Redueix moltíssim la mortalitat. Sense la vacuna, ara tindríem una mortalitat terrible. Aquest és el seu gran poder. Ara, no evita que hi hagi infeccions. Les reduïa en part, però amb l’òmicron les redueix menys. Calen tres dosis de la vacuna perquè baixin una mica. Per tant, la vacuna funciona per a allò per què estava dissenyada, no per a unes altres coses.

—L’estratègia del govern català d’endurir les restriccions per tal de controlar les infeccions és adequada?
—Caldria haver anat més enllà abans de Nadal. De fet, el consell assessor ho va demanar. Vam proposar unes restriccions més estrictes. Ara som en plena onada. El problema ja el tenim. És molt difícil de controlar, ho hauríem d’haver evitat abans. Si et fixes en les corbes de contagis dels països que van ser més estrictes abans de Nadal, estan molt més baixes. Alemanya, Àustria o Holanda han tingut una baixada claríssima. A la corba es pot veure que, quan tanquen, el casos comencen a caure. Nosaltres vam decidir de no tancar i aplicar certes restriccions però no gaire dures. Evidentment, sense restriccions les coses haurien anat pitjor, però crec que amb unes de més dures tot hauria anat més de pressa i més bé. Ja hem passat els punts calents que teníem durant les festes de Nadal. I tenim per davant la tornada a l’escola, que també pot complicar-ho tot. Podríem haver fet proves en massa, però els nens tornaran sense saber com estan les infeccions.

—I ara què es pot fer?
—La mateixa cosa de sempre. Més proves. Tenim una positivitat per sobre del 20%, quan l’OMS demana que sigui per sota del 5% per mirar de controlar la pandèmia. Respecte de les restriccions, no ho sé. Les que tenim ara no són prou per a parar el cop, potser hem de rumiar què fem i com actuem davant la possibilitat que aquesta corba continuï pujant durant el gener. Ara veiem les conseqüències de Nadal, després veurem les de Cap d’Any i, finalment, les de la tornada a l’escola.

—Parleu de tornada a l’escola, però no és igual de perillosa la tornada a la feina?
—Sí, és igual. Totalment d’acord. Tornarem a tenir els transports públics plens. No hem sabut fomentar prou el teletreball. Una altra cosa que demanàvem a l’informe d’abans de Nadal, i que tampoc no s’ha fet: proposàvem que s’esglaonés l’entrada la feina perquè no tothom comencés a la mateixa hora. Que es poguessin fer jornades partides o teletreball, i que es posessin filtres d’aire als autobusos. Són les mesures més òbvies, però amb el temps que fa que convivim amb el virus no hem estat mai capaços d’aplicar-les.

—Aquestes mesures ara són més necessàries que mai si volem deixar de banda les restriccions i començar a conviure amb el virus?
—Si més no els mesos vinents. Hi haurà un punt en què no necessitarem ni això. Podrem fer la nostra vida normal sense cap entrebanc. Però encara falten molts mesos. Jo firmaria per implantar aquesta mena de mesures, com ara ventilar bé els transports públics i promocionar el teletreball, però no n’hem aconseguit ni una. Tinc clar que una cosa és allò que nosaltres podem demanar del punt de vista científic, i l’altra allò que els governs poden fer del punt de vista legal, econòmic i social. Cada país és diferent en aquest sentit. Per exemple, el Regne Unit regala les proves d’antígens, i te’n pots fer tantes com vulguis, mentre que Espanya no s’ho ha pogut permetre. Això ha significat una diferència molt gran en el control de la pandèmia.

—…
—Ha passat amb més coses. Les lleis tampoc no permeten de fer moltes coses que uns altres països sí que fan. Per exemple, als Estats Units, la clínica Mayo ha notificat a set-cents treballadors que fins que no es vacunin no cal que tornin a la feina. Aquí no ho pots fer. No pots dir que tothom que vagi a la feina estigui vacunat i porti màscara. Ajudaria molt a controlar la pandèmia, però les lleis no ho permeten. Per tant, hi ha uns impediments més legals i logístics que no pas per manca de ganes.

—Que tothom es pogués fer proves seria un pas important? Ara per ara, tal com va, s’escapen casos? No tothom es pot pagar una prova d’antígens i no se’n fan als contactes estrets si no tenen símptomes.
—Segur que se’ns escapen casos. La xifra que tenim no és exacta. No fem prou proves per a saber-ho. No en tenim una xifra realista. I tornem a ser davant d’un obstacle econòmic i logístic, de la capacitat que té cada país de fer proves. Som molts que d’ençà del començament hem pensat que era vital d’augmentar la capacitat de diagnosi, si no s’ha fet entenc que és perquè no es pot, no perquè no se sàpiga que és útil.

—El país no té la capacitat de fer-ho?
—No, ens hauríem de demanar per què en dos anys no hem trobat una manera d’aconseguir-ho. Evidentment, no podem exigir que la gent es faci proves periòdicament si les ha de pagar de la seva butxaca. I les d’antígens funcionen si les fas servir de proves en massa, periòdicament. Aquesta setmana, els nens del Regne Unit tornen a l’escola i abans de tornar s’han fet una prova antígens. És més, se’n fan una altra aquest divendres, quan fa dos dies que hi van. Per tant, en pocs dies sabrem com estan tots els nens del país. I malgrat que aquestes proves tenen cert percentatge d’error, amb unes proves en massa com aquestes es trobaran molts casos. Si no som capaços de fer això i enviem els nens a l’escola, i la gent a la feina, sense cap control, ja veurem com s’escaparà el virus. La capacitat de fer proves pot ajudar molt.

—Dieu que no s’ha fet perquè no s’ha pogut, però es podria haver fixat un preu màxim de les proves d’antígens, tal com es va fer en el seu moment amb les màscares quirúrgiques. Si no les poden oferir de franc, almenys que ajudin a controlar-ne el preu. Per què les màscares quirúrgiques tenen el 4% d’IVA i les FFP2 el 21%? Segur que no hi podrien haver fet res més?
—Potser sí, però aquesta és la part que, com a científic, se m’escapa. Els polítics no ens han dit per què no ho poden fer. No sabem si aquestes raons són vàlides o si hi ha motius econòmics al darrere. Però segurament tens raó i no s’ha fet prou. Una cosa que tinc clara és que no s’ha fet prou per a adequar la legislació a la realitat epidèmica. En dos anys haurien pogut transformar les lleis perquè ens permetessin de fer coses que ens diuen que no poden fer per la normativa. Molts països ho han fet. Per tant, segurament hi ha manca d’interès. I tens raó, les proves d’antígens no és que haurien de ser econòmiques, sinó que haurien de ser de franc per a tothom. Em sembla una cosa molt òbvia. No pots demanar a la gent que es faci proves d’antígens si no les hi dónes de franc. Sobretot si parlem d’unes proves que s’han de fer regularment. Ens n’hauríem de fer un cop o dos per setmana si volem controlar la pandèmia. Però per a aconseguir-ho el govern ha de ser capaç de registrar-les. Que tothom pugui identificar els seus contactes. Si no ho podem fer així, tot plegat serveix de molt poc.