La privatització del sentiment nacional

El president Salvador Illa celebrarà la vigília de Sant Jordi tot xerrant sobre “la tradició i la cultura” amb l’escriptor Javier Cercas; però en realitat no és l’escriptor, qui ha convidat, sinó el columnista d’El País. Aquest govern està cohibit perquè pretén de transformar coses estructurals sense causar friccions, fita impossible en democràcia; sap que, en matèria nacional, qualsevol minúcia pot rodolar com una bola de neu, i procura no passar del gest ni de l’estètica. Per això, l’acte de Sant Jordi és una provocació més grossa que no sembla. En un govern que evita de dir les coses que pensa de debò, la tria de Cercas serveix per a comunicar-les simbòlicament, per boca d’altri. Al capdavall, l’escriptor encarna molt bé tot allò que també és Illa: un radical disfressat de moderat, un apologeta recalcitrant de l’estat espanyol a Catalunya.

Els socialistes fan equilibris per dissimular l’herència de Ciutadans i miren de vendre que ja tornen a ser catalanistes, però per dins continuen essent els qui es van quedar, malgrat tot, quan els catalanistes històrics abandonaven el partit esparverats de la deriva. Cercas té un article molt il·lustratiu en què narra una trobada amb una amiga seva, una vella militant socialista, indignada per la munió d’oportunistes que ara miren de parasitar el PSC d’Illa. “Ara, sobretot d’ençà que governem la Generalitat, tot ha canviat: les assemblees del partit són plenes a vessar i més d’una vegada m’ha semblat reconèixer entre la gent els qui ens insultaven i ens assetjaven, i sobretot els pitjors, els qui feien l’orni, els qui deien que no eren ni dels uns ni dels altres, els qui fingien que no passava res; aquests són ara a primera fila, a veure si els cau res…” Illa i Cercas l’entenen, aquesta amiga: ells també hi eren en les hores més baixes del PSC.

La perspectiva de l’anècdota és fascinant: ara tothom hi torna, però quan ens vam haver d’alinear amb l’extrema dreta per a suspendre l’autonomia de Catalunya i justificar la repressió –això ho omet, és clar–, érem quatre gats. El clímax del procés és una ferida de guerra que molts socialistes viuen amb ressentiment perquè el Primer d’Octubre va demostrar que el seu projecte nacional –la pertinença de Catalunya a Espanya, més o menys adornada– no es fonamenta en el consens lliure, com sempre havien pretès, sinó en l’amenaça de la violència. Per això n’hi ha molts que –com Miquel Iceta o el mateix Cercas– defensaven el referèndum i ja no el defensen: cal purgar-lo del debat, perquè il·lumina massa bé que, al final de la discussió, sempre hi haurà algú que traurà la porra per ells. D’aquí neix tanta ràbia contra l’independentisme; una ràbia que Illa amaga, perquè ha de governar, però Cercas, no.

Sota la pell del xai maltractat pel procés, Cercas té una hemeroteca incendiària que fa pensar en el manifestant de Societat Civil Catalana que Illa guarda sota la pell del president avorrit. No és cap moderat ni ocupa cap centralitat a Catalunya: no és partidari del referèndum; s’oposa vivament a l’amnistia; defensa l’aplicació de l’article 155; està en contra fins i tot del finançament singular; ha estat callat com un mort davant la repressió contra l’independentisme mentre vociferava perquè li volíem arrabassar “el dret de ciutadania”; titlla els independentistes represaliats de “dissortats que es van enverinar de mentides, fúria i fanatisme”; i considera Junts un partit ja no d’extrema dreta, sinó d’ultradreta, i Puigdemont un neopopulista, i el neopopulisme, “una màscara postmoderna del feixisme” però encara “pitjor”.

Qualsevol d’aquestes posicions, i el llenguatge amb què les apuntala, es mereixerien articles independents, però la tesi més interessant de Cercas és la més escandalosa, i precisament la que més convergeix amb el projecte d’Illa: “La privatització del sentiment nacional”. Cercas sosté, en la línia del president quan parla de normalitat i de no perdre’s “en discussions estèrils” o “en debats nominalistes”, que hem d’avançar cap a un escenari “postnacional”, en què les identitats i els sentiments culturals siguin relegats a l’esfera privada. És a dir: si vols ser català, sigues-ho a casa teva. “Ni les creences ni els sentiments no haurien de formar part del debat públic, perquè es pot discutir sobre raons, però no sobre creences o sentiments”, diu. Tot és fruit de la ferida del procés: si el debat ens fa nosa perquè ens empeny a reprimir, a legitimar la repressió o a arriscar-nos a perdre, aleshores anul·larem el debat.

Diu l’escriptor: “No es tracta de suprimir el sentiment nacional com la vella Il·lustració no va pretendre de suprimir el sentiment religiós; es tracta de reduir-lo a l’esfera privada, que es converteixi en cosa de cadascú, no pas dels estats, que haurien de ser nacionalment neutres, imparcials.” Aquesta és la carcassa ideològica de la Catalunya d’Illa, mentre TVE es prepara per narrar en català els partits de la selecció espanyola. Però el silenci nacional no és cap idea il·lustrada, com Cercas pretén, sinó un marc de repressió que subscriuria qualsevol règim autoritari. Només cal recordar com Ciutadans reclamava que es retiressin els llaços grocs dels edificis públics en nom de la neutralitat mentre, és clar, continuava onejant la bandera espanyola. Un estat sempre etiqueta de neutralitat allò que imposa: qui no se n’adona és que hi combrega.