Salvador Illa, el 155è president

Durant la presidència d’Artur Mas, seguint l’exemple dels diaris americans de parlar del president pel seu numeral ordinal i no pel seu nom (Biden, per exemple, és el 46è) es va instaurar la norma d’aplicar el numeral també als presidents de la Generalitat de Catalunya. Artur Mas era el 129è, Carles Puigdemont el 130è, Quim Torra el 131è i Pere Aragonès el 132è. Era el moment en què Mas començava a reflexionar sobre la independència i aquell gest simbòlic remarcava que ni Catalunya ni el president de la Generalitat no havien nascut de la transició postfranquista ni devien la legitimitat a la monarquia espanyola.

Al següent president de la Generalitat de Catalunya li correspondria l’ordinal 133è, segons aquesta tradició, però tots els gests d’aquestes darreres hores indiquen que el PSC, els Comuns i Esquerra Republicana ja tenen decidit d’investir Salvador Illa. De manera que crec que seria més raonable de batejar el nou president, ni que siga popularment, com el 155è president.

El 155è president, òbviament, per l’aplicació –hem de tornar a recordar, i tantes vegades com calga, que il·legal– de l’article 155 de la constitució espanyola, hores després de la proclamació de la independència al parlament. Una aplicació que ha desfermat una repressió a gran escala de set anys, ja, sobre la nostra societat, sense la qual és impossible d’entendre com pot ser que un personatge com Salvador Illa, precisament ell, siga a les portes de convertir-se en president de Catalunya.

Però també perquè Illa va ser, en tot moment, un dels defensors més vibrants i consistents, més convençuts, de l’ús de la violència contra els catalans, fins al punt que va encapçalar, amb l’ínclit Josep Borrell, la manifestació espanyolista de l’octubre del 2017, de bracet de dirigents de Ciutadans, del PP i de Vox. Sí, de Vox –que aleshores anar de bracet de l’extrema dreta, per a ells, no era cap problema.

La violència al carrer desencadenada per la policia espanyola, i de la catalana també, l’empresonament dels dirigents polítics, el control i les amenaces sobre els funcionaris públics, l’espionatge en massa, les mentides de la policia anomenada patriòtica i dels mitjans conxorxats, les contínues maniobres antinaturals com els pactes successius a l’Ajuntament de Barcelona per a impedir una batllia independentista, i tantes i tantes coses alienes al funcionament regular de la democràcia, són necessàries avui –més que necessàries, són imprescindibles– si algú vol explicar que Salvador Illa serà a primers d’agost el 155è president de la Generalitat de Catalunya. I no parle sols del passat de set anys. La campanya electoral mateix, de fet, ha estat marcada per la repressió, car és evident –i no pot discutir-ho ningú, això– que el candidat Carles Puigdemont –la persona que podia disputar la presidència a Salvador Illa– no la va poder fer en condicions normals i equiparables a la dels seus competidors, molt especialment a la del líder socialista. No va poder fer actes al Principat, ni participar en els debats electorals, per exemple.

Tota aquesta enorme pressió político-militar junta, i la pressió del sottogoverno que hem explicat aquests dies tan a bastament a VilaWeb, han acabat obrant el miracle de trencar, d’esquerdar definitivament el bloc independentista.

Esquerra Republicana, investint Salvador Illa, i encara més investint-lo en canvi de res com farà, políticament parlant, fa un pas que no té comparació possible amb tot allò que haja fet cap partit del 2010 ençà, quan va esclatar la crisi actual, arran de la sentència del TC espanyol contra l’estatut. Parlar del futur sempre és difícil i arriscat, però estic segur que aquesta vegada la història serà dura amb el partit de Marta Rovira i Oriol Junqueras –que no tenen cap discrepància a l’hora de fer aquest pas.

Siga com siga, a l’independentisme, a partir d’ara, li correspondrà de pensar, debatre i articular una ruta que ens torne a l’octubrisme. I tots haurem de començar a reflexionar respecte de tot això que ha passat, de què hem fet i de què hauríem pogut fer diferent, havent comprovat on ens ha dut la situació.

Les coses canviaran profundament a partir de l’agost. Però hi ha dos elements importants que voldria posar sobre la taula.

El primer, i molt important, és que el govern Illa ja naixerà tocat. Amb pocs diputats per a aguantar una legislatura, a un de sol de perdre la majoria absoluta al parlament i amb el suport d’una Esquerra que ja veurem com acaba. I, cosa més important, sense cap idea al cap. I sense cap projecte sobre què ha de ser la Catalunya del futur. Els barcelonins veiem cada dia com s’enfonsa la ciutat amb el Partit Socialista. I Illa és un Collboni. O és pitjor encara. Un retorn d’ERC al govern d’ací a un any, posem per cas, tampoc no hi ajudaria gaire, vist el desastre que hem tingut darrerament.

I el segon element: la clau de volta del moment és que, en realitat, no canvia res, per més discursos grandiloqüents que es vulguen fer sobre la nova època. Aquest nou tripartit no arriba ni tan sols a recuperar l’estatut íntegre de Pasqual Maragall. No té ni el pacte fiscal que demanava Artur Mas, ni la cessió de competències per a fer el referèndum d’autodeterminació que van demanar Joan Herrera, Marta Rovira i Jordi Turull. I, per tant, els trens continuaran funcionant tan malament com fins ara, l’educació i la sanitat es continuaran degradant, el dèficit fiscal continuarà fent impossible l’estat del benestar a Catalunya, la llengua continuarà essent objecte de tots els atacs imaginables per obligar-la a recular i tornarem a tenir presoners polítics. Amb un president, el 155è president de la Generalitat, que no alçarà mai la veu al seu amo ni mai defensarà, per tant, els interessos de Catalunya, essencialment contradictoris amb els de Madrid.

Algú pot argumentar que aquest panorama és depriment. Jo no hi estic gens d’acord. Del 2010 ençà he vist aquest país de molt a prop, poble a poble i barri a barri; he conegut, amb una intensitat enorme, infinitat de gent decidida a donar-ho tot per la nostra societat; i he après molt sobre com funciona i sobre com reacciona la catalanitat, el motor històric i permanent d’aquesta nació. I per això, l’única cosa de què estic segur avui és que el Principat no aguantarà amb la paciència de Job, i sense fer res, l’època fosca i el desgavell que s’albirà en l’horitzó.

PS1. Ahir, després de publicat l’editorial sobre el seu comiat d’ERC, Ernest Maragall es posà en contacte amb mi per dir-me que la decisió que no hi hagués present ningú en la seua compareixença l’havia presa ell –cosa que ningú no sabia fora d’ERC, però que evidentment altera la percepció de la situació que jo vaig manifestar en el meu article. En vista d’això, seguint el criteri de responsabilitat periodística i transparència que sempre impera a VilaWeb, vaig publicar de seguida una nota aclaridora que repetesc avui per als lectors que no la van llegir ahir.

PS2. “Xènia, amnistia sense justícia“: aquest és el títol de l’article que Gemma Pasqual dedica avui a Xènia Garcia, un article que cal llegir per no perdre de vista el nord.

PS3. Ajudeu VilaWeb. Feu-vos-en subscriptors.