Els ulls negats de l’independentisme ploraner potser no deixen veure que Salvador Illa és un president feble. Ho dissimulen la desfeta electoral del 12 de maig i el govern trist i erràtic de Pere Aragonès, però el d’Illa és el segon govern més minoritari d’ençà del 1980. Per més que la narrativa mediàtica de moda concebi el seu adveniment com una cosa gairebé inevitable, com la conseqüència lògica del fracàs dels seus antecessors, com el premi a les receptes de Pedro Sánchez, Illa ha arribat al poder amb un greu problema de legitimitat política. És delicat parlar avui en termes de legitimitat, mentre Donald Trump encara posa en qüestió la de Joe Biden i amenaça la continuïtat de la democràcia nord-americana –perquè l’amenaça, encara que cogui als frívols que s’estimarien més la provocació pedant d’impugnar els demòcrates i relativitzar Trump. És delicat parlar de legitimitat mentre l’efervescència de l’extrema dreta autoritària, a tot Europa, omple de termites el funcionament de les institucions. Tant se val: Illa té un problema seriós de legitimitat democràtica.

No sabem si el president Illa hauria arribat mai al poder si el seu partit, el PSC, i els dos grans partits espanyols, el PP i el PSOE, no haguessin imposat la destitució del govern de la Generalitat que manava llavors, legítimament, ni dissolt el parlament de Catalunya elegit llavors, legítimament, a partir d’una interpretació abusiva de l’article 155 de la constitució espanyola. No sabem si el president Illa hauria arribat mai al poder si el rei d’Espanya, el cap de l’estat al qual l’un i l’altre ens obliguen a pertànyer, no hagués esperonat el seu aparell judicial a emprendre una campanya de repressió civil i política. “És responsabilitat dels legítims poders de l’estat d’assegurar l’ordre constitucional”, digué. No sabem si el president Illa hauria arribat mai al poder si el president Carles Puigdemont, que va guanyar les eleccions del 2017, hagués pogut ser investit; ni si la presó i l’amenaça de més presó no haguessin contaminat els incentius per a fer política a Catalunya; ni si la repressió contra els manifestants independentistes no hagués contribuït a la desmobilització.

La democràcia no funciona així, podrien esgrimir el president Illa o qualsevol lector una mica mordaç: és el paper de l’independentisme davant de tot això que ens ha dut un om. No hi hauríem arribat sense els incompliments de les promeses dels partits independentistes, que són els responsables últims de la frustració; aquest component il·legítim s’hauria palpat amb molta més cruesa si els partits independentistes s’haguessin negat a participar en les eleccions del 21 de desembre de 2017, si no haguessin ordenat una obediència abnegada a l’aplicació del 155, contra el qual podrien haver resistit, si creien que en tenien el deure; no hauríem arribat fins aquí si Esquerra no s’hagués negat a investir Puigdemont a distància, si Junts no hagués acceptat de canviar de candidat, no pas una, ni dues, sinó tres vegades, si la CUP no hagués decidit d’investir president Quim Torra; si no s’hagués fet president Pedro Sánchez; si no s’hagués emblanquit el PSC amb múltiples pactes, sempre justificats per un context diferent, ni si, en darrer terme, un partit independentista, ERC, no hagués investit directament Illa.

La resposta més simple, aleshores, és que ens deixin votar. Si tan obsessivament repeteixen la cançó de la normalitat, de la nova etapa i d’un temps de tranquil·litat, és perquè el procés encara els fa bullir l’estómac, i si encara els bull és perquè aquesta “normalitat” fictícia de què tant presumeixen no s’hauria pogut imposar sense l’ús de la força. És evident que les aigües autonòmiques no s’haurien estancat si els partits independentistes no haguessin contribuït a tapar-ne les comportes. Per això Junts ha defensat amb rotunditat la legitimitat d’Illa com a president, i ajusta les crítiques a la deriva espanyolista del PSC i als incompliments previsibles de l’acord amb Esquerra. És, en primer lloc, un acte de complaença, perquè legitimant Illa legitimen també l’estructura institucional de què volen formar part; però també un acte de responsabilitat política que entenc i que accepto: sense voluntat política real de revoltar-se, i havent esmicolat la correlació de forces necessària per a sostenir cap procés constituent que substitueixi el sistema autonòmic, és millor que no l’impugnin.

Però la legitimitat, és clar, no s’ostenta tan sols davant els altres partits, sinó sobretot davant els ciutadans. Illa és conscient, en el fons, de l’extrema debilitat moral del seu lideratge, de la poca qualitat democràtica que ha facilitat la seva presidència, del clima autoritari que ha fet possible la seva arribada al poder. Al capdavall, Junts i la CUP potser s’enduen una sorpresa quan vegin que es comporta com un president molt menys espanyolista que no és. Se’l cregui o no, el posicionament del president Illa a favor de la llengua és molt més rotund ara que no pas quan era cap de l’oposició: de moment no ha emprat el castellà, i del català, n’ha dit que és “l’expressió més acabada, més plàstica, de la nostra manera de ser” i que representa “la nostra voluntat de ser catalans”. Illa es va impregnant, a poc a poc, de l’esperit pujolià, igual com Sánchez, decidit a construir el seu imperi damunt la derrota de l’independentisme, es posa els seus barons en contra per massa catalanista. Illa és feble, l’hegemonia socialista s’aguanta sobre la cohibició de la llibertat política, i a Catalunya no hi ha normalitat democràtica, diguin què diguin.