Salvador Esquena: ‘Hi ha metges que veuen el pacient com algú inferior’

Salvador Esquena és un jove uròleg, dedicat des de fa anys a la cirurgia oncològica, que ha fet una cosa que no han fet gaires metges: criticar públicament la professió, en un llibre, i explicar-ho als quatre vents en entrevistes a mitjans de comunicació. A ‘En la pell del pacient’ (Ara Llibres), Esquena estripa la professió, caracteritzada sovint per un fort corporativisme, per denunciar (males) pràctiques que considera massa habituals: no escoltar el pacient, no posar-se al seu lloc, no preocupar-se pel seu estat d’ànim, per si entén bé les coses, per si té dubtes, per si se’n va a casa tranquil o amb una paraula dita sense gaire importància que el pugui turmentar durant mesos.

Potser per no caure en això, el doctor Esquena, de quaranta anys, ben plantat i de mà ferma, transmet confiança i, sobretot, la sensació que t’escolta i que t’entén; que es fica en la teva pell. Fins al punt que acabem explicant-nos casos personals, i m’és inevitable de parlar-li d’una hospitalització meva recent per una malaltia neurològica. S’hi interessa molt: quant van trigar a fer-me el diagnòstic, quina informació vaig rebre durant l’estada a l’hospital i després, si em van resoldre els dubtes o no. La conversa ens situa justament en el fil conductor del seu llibre: la deshumanització de la medicina.

—Acabes patint més per l’estrès de no saber què tens que no per la malaltia mateix.
—El problema és que et veuen molts metges, et fan moltes proves però no tens un referent de confiança amb prou empatia amb tu. I això et genera un quadre més intens que l’original.

—I amb una relació distant amb el metge.
—És que hi ha un problema absolut de comunicació entre metge i pacient. És generalitzat. Hi ha un problema per la manera com la tecnologia deshumanitza la medicina: el metge ha vist la prova i compta que amb el resultat ja en tens prou i ja estàs tranquil, però no ha vingut a interessar-se per si estaves neguitós, o intranquil.

—I hi ha l’angoixa prèvia a l’hora que saps que passa visita el metge, a veure què dirà…
—I el metge arriba, no compleix les expectatives generades, i au, fins l’endemà. I tot el dia voltant per la planta, fent-te preguntes. És una espiral dramàtica. I imagina’t que, a sobre, físicament, estàs impedit i fotut de debò. La deshumanització de la medicina és una cosa que vivim dia a dia i hi assistim impotents. I tant pel sistema, que és com una cadena de muntatge, com per la deshumanització del metge mateix. Molts metges són uns tècnics que creuen que t’informen com si fossin robots.

—Hi deu haver pacients amb més necessitat d’informació que uns altres.
—Tothom en té, de necessitat. Però cada pacient ho viu d’una manera diferent. Hi ha gent a qui això li crea una angoixa personal. I si ets una persona jove, tot el dia ingressada, fent-hi voltes, pensant si et quedaràs en una cadira de rodes o si no et podràs moure… Tot el dia a l’hospital, sense que ningú t’informi. És fatal.

—N’hi ha que acabem parlant amb amics metges perquè ens tranquil·litzin.
—Això explica el fracàs del teu equip mèdic, quan com a pacient has de trucar a un amic metge teu perquè et tranquil·litzi o fins i tot t’informi. L’acte mèdic no consisteix tan sols a fer un diagnòstic, sinó tot el que circumda això: que el pacient estigui tranquil, informat, que no tingui por de preguntar… Un pacient no pot tenir por de preguntar.

—Per què penseu que hi ha aquesta deshumanització?
—Una part de la responsabilitat és del sistema, que no ajuda: consultes de cinc minuts, el metge ha de marxar perquè té una consulta plena, etc. Al sistema li és bastant igual; als que manen, si la medicina és més o menys humana no els preocupa. Això acaba depenent exclusivament del metge. Moltes vegades hi ha metges a qui agrada la teoria de la medicina, la malaltia, i el malalt és una cosa que hi ha per allà i que molesta. Molesta que vagin preguntant.

—Falla la comunicació.
—És que durant la carrera, la comunicació amb el pacient és una qüestió que no es desenvolupa pas; durant la residència tampoc no es torna a tocar, i ni per a entrar a medicina ni per a fer l’examen MIR no hi ha cap mena de valoració de la part humana. Per a contractar-te, en un hospital ningú no valora mai si tractes bé els malalts, si els expliques bé les coses… Per entrar a la carrera de medicina, t’avaluen per uns exàmens de coneixement i, a més, has de tenir unes notes altíssimes. La pregunta és: el millor metge és aquell que obté la millor nota de MIR? Jo crec que no. Ser metge també inclou la part emotiva i social, ser compassiu, empàtic… Per a mi, un bon metge, per molt bé que operi, si no té aquesta part desenvolupada no és el millor metge.

—Sembla que la vocació per aquesta professió hauria de portar més implícit aquest factor humà.
—Sí, però sembla que no és així, que hi ha persones per a qui aquesta vocació no inclou la part empàtica i comunicativa; haver d’endarrerir, si cal, la visita següent quan el pacient està preocupat. Hi ha gent que no entén la vocació d’aquesta manera.

—Al llibre destaqueu aquesta frase d’Agustí Pedro Pons: ‘La simpatia amb el pacient cura el 50% de les malalties.’
—Sí, s’explica perquè la simpatia no cura pas les malalties greus, però ajuda a viure-les molt millor. Quan dic simpatia parlo d’un somriure, una paraula, una explicació planera… I en medicina hi ha molta somatització… Si tens un metge que et dóna seguretat i que t’ho explica tot el nivell d’estrès generat per moltes malalties disminueix, i t’acabes trobant millor.

—També dieu que hi ha metges que en fan un gra massa.
—A  l’altre extrem hi ha el metge excessivament empàtic, que s’emporta els problemes dels malalts a casa, i això s’acaba patint. El metge també ha de marcar uns límits professionals. De vegades, algun cas s’escapa… i acabes patint amb el malalt. S’ha de mantenir una distància professional perquè no t’afecti, perquè has de continuar veient malalts i operant.

—I hi ha el que fa massa el graciós.
—Sí, el que fa massa el graciós per mirar de semblar divertit, que la visita sigui amable, però que en el fons és un cínic, que fa comentaris i bromes pre-establertes i no vol res més sinó que surtis de la consulta tan aviat com sigui possible i, a més, et dóna poca informació.

—Amb poca informació, l’angoixa per allò que tens et fa cercar ràpidament a Google…
—Em sembla bé que el pacient ho faci, això. I pacients que ja estan molt ben informats també ho fan, perquè és una eina de tan fàcil accés… Però pots tenir un excés d’informació que et pot generar desinformació i que et pot acabar espantant. Una cosa és la informació, i una altra el coneixement. A Google no saps d’on ha sortit la informació, ni qui l’ha escrita. L’excés d’informació multiplica l’estrès. I és dramàtic que acabi passant això perquè en un primer moment el metge no hagi estat empàtic amb tu, no t’hagi donat la informació que et calia o no t’hagi dit la veritat a la cara.

—També parleu del metge que dóna una allau d’informació difícil de pair per al pacient en molt poc temps.
—És que cada pacient és diferent. N’hi ha que amb poca informació i molt senzilla en té prou i n’hi ha que els ho has d’explicar tot. Per informar sobre una cosa mèdica has de conèixer una mica aquella persona, com pot reaccionar; has de veure quin nivell cultural té, quines són les seves angoixes… És fonamental per a adequar-li la informació. No pots dir a una persona que té càncer exactament de la mateixa manera a tots els malalts. Per a tu, una paraula que dius potser no té cap importància i el malalt la té gravada a la ment durant mesos fins a la visita següent, i aquesta paraula li pot torturar la vida.

—Aquesta deshumanització de què parleu és pròpia d’aquí o la trobem una mica a tot arreu?
—És generalitzada. És la pressió del sistema més aquesta actitud del metge amb una certa superioritat moral, que veu el pacient com algú inferior. Hi ha un tipus de metge així: ‘Ai, aquest ara em toca els nassos…’ De vegades el metge es pensa que està per sobre del bé i del mal i que haver d’informar el pacient d’una cosa és una feina inferior, no com fer grans diagnòstics i grans tractaments i operar molt bé; que informar el pacient i fer cas dels seus sentiments és una cosa menor.

—Potser la societat també ha donat al metge una mica aquest caràcter.
—Possiblement li ha donat el caràcter de metge refugiat en la seva autocomplaença, quan el metge sent la incomprensió de la seva feina. En medicina de vegades fem filigranes, coses molt difícils, una cirurgia que ha costat molt… I el pacient i la família no són conscients de com ha costat, de com es pot complicar, i que no és fàcil. I, arran d’aquesta incomprensió, com que no ho entendran, el metge pot generar una autocomplaença i pot posar una barrera, de manera que es preocupi més estrictament de la part tècnica de la medicina i deixi més de banda la part humana.

—Com afecten les retallades la qualitat del servei?
—Durant les retallades els professionals de la sanitat han tingut estrès. I han hagut de visitar més pacients, se’ls han multiplicat les visites, hi ha hagut més llistes d’espera… Però el problema de la deshumanització de la medicina ve d’abans de les retallades. Jo vaig fer la residència fa quinze anys i ho veia cada dia. I era època de vaques grasses. Tot i la tensió que han afegit les retallades, no crec que siguin les causants d’això que explico.

—Voleu dir que és una qüestió més de fons?
—Els metges som a la consulta i ens pressionen i tenim visites afegides i tenim cinc minuts per a explicar a un pacient que té càncer i tot el tractament que haurà de fer… Ens passa cada dia. Però no hi haurà mai cap excusa per a tractar malament un pacient o per a desinformar-lo, o per a no fer-li costat quan li donis una notícia que és un míssil de flotació a la seva vida. Si en alguna cosa has d’esmerçar temps és en aquests casos.

—Com és la relació que teniu els metges amb la indústria farmacèutica?
—La relació és cordial. Els visitadors mèdics són persones amables que volen tenir una relació cordial amb tu, bàsicament perquè volen que tinguis una bona imatge de la seva indústria, de la seva empresa i del seu producte, que volen que prescriguis.

—Tothom sap quin és el seu paper, voleu dir.
—Sí, però hi ha metges que tenim una relació professional amb ells i n’hi ha que es deixen estimar fins a nivells immorals.

—Quins casos coneixeu?
—A veure, ara això no passa tant. Farmaindustria, la patronal farmacèutica, s’ha autoregulat per limitar els regals als metges. I ara això no passa tant. Però l’orgia dels últims anys ha estat salvatge. Durant els últims trenta anys, com a metge t’havien arribat a oferir de tot…

—Vacances pagades i tot això?
—Ui, vacances de luxe amb la família pagades, la comunió del fill, els mobles de la segona residència, una consola de videojocs… He parlat amb visitadors mèdics que han estat molts anys treballant amb metges i ells m’han explicat tot això, les barbaritats que algun metge els ha arribat a dir.

—Per exemple?
—Si tu em dónes un sobre amb mil euros el mes, jo et faig d’or, prescric el que tu vulguis.

—Deixant de banda casos d’aquests, podem dir que tenim una societat massa medicalitzada?
—La sensació que tinc és que la majoria de metges prescriuen correctament. És evident que hi ha metges que sobreprescriuen. Fa poc van emetre aquell reportatge a TV3 [‘Pastilla busca malaltia‘] en què deien que som de les zones del món en què més se sobreprescriu, sobretot psicofàrmacs.

—Hi ha un excés de prescripció.
—Sí, que penso que pot venir perquè moltes vegades tens poc temps a la consulta i és més fàcil de receptar una pastilla al pacient que no de preguntar-li per què té ansietat. És més fàcil la pastilla. I una altra raó és l’intent absolut de la indústria farmacèutica de medicalitzar la societat; la indústria voldria que hi hagués una pastilla per a tot. És que s’ha mort el meu pare i estic trist: pastilla. Home, no, s’ha de passar un dol i quan hagi passat, si resulta que continuo trist, parlem-ne a veure si resulta que tinc símptomes de depressió. Els metges hem de ser els tallafocs de tot això, hi hem de posar els límits.

—Hem parlat de la deshumanització dels metges. Però podem dir també que som mals pacients?
—Als metges, se’ns demana infal·libilitat. Recordo que la meva àvia quan s’havia d’operar s’acomiadava de tothom perquè no sabia si tornaria. Ara no; quan vas a la sala d’operacions pressuposes que tot sortirà bé. Però la medicina no és una ciència exacta i les coses de vegades no surten com voldríem. Hi ha una demanda d’infal·libilitat que de vegades no es compleix. I llavors hi ha incomprensió, i sentim aquesta pressió. Quan les coses no van bé augmenten les reclamacions, les denúncies… I a això hi pots afegir que a la societat hi ha una pèrdua de respecte creixent per les institucions, les persones, els professors, els policies… I també els metges, que ho patim. Els metges som un front de batalla directe, tractem directament amb la gent, i no cal dir com és a urgències. Sentim les agressions verbals, i les físiques, i això també fa que ens construïm una cuirassa, que alhora ens deshumanitza. És un peix que es mossega la cua.

—Les guàrdies llarguíssimes que fan molts metges no hi deuen ajudar.
—És veritat que la medicina desgasta molt, tant físicament com psíquica, i també emocionalment. Quan fa vint hores que treballes a urgències, estàs desbordat, no només pel cansament, sinó emocionalment. Imagina’t que has hagut d’entomar uns quants casos greus i després has de ser igual d’amable i d’eficient. És difícil de mantenir.

—Això em fa pensar una altra vegada en la falta de recursos. No pot ser que les urgències estiguin crònicament saturades, amb pacients acumulats de mala manera en lliteres als passadissos.
—Sí, hi ha una falta d’inversió constant. El problema més greu a què s’enfronta la sanitat del nostre país és l’envelliment de la població. Fa quinze anys, quan em formava, les urgències ja se saturaven i els malalts es passaven tres dies a urgències en lliteres. I això es multiplica, perquè els pacients viuen vuitanta anys, noranta i cent, i són pacients que consumeixen sanitat, molts en una situació precària, molt dependents, que han d’anar a urgències. Tot això porta a una saturació del sistema d’urgències. Fa quinze anys diria que la saturació era uns quants dies el mes; ara diria que és constant. Això porta a una mala assistència des del punt de vista del malalt i també a molts metges cremats, desbordats per tot això.

—Heu tingut queixes de col·legues per haver dit tot això en aquest llibre?
—Molts metges s’han posat en contacte amb mi per Twitter i per correu, i també directament. Molts m’han dit que ja era hora que algú digués això. I de crítiques, n’he tingudes de dues menes; d’aquella persona que més o menys conec i em diu que això que has fet és molt lleig perquè has explicat les parts fosques de la professió i ara ens atacaran encara més, amb el sentiment aquest de corporativisme; i d’una altra banda, per terceres persones, m’han arribat crítiques furibundes de metges que diuen quina vergonya això que dic, mira què explica, ho deu fer promocionar-se… I aquests no tinc cap dubte que es veuen retratats en alguns dels capítols. Però em preocupa poc; és una declaració d’intencions, i estic molt convençut d’això que he escrit.

—Hi ha un capítol del llibre que és el dedicat al ‘metge narcisista’. Us han criticat perquè consideren que ho sou vós?
—[Riu.] Jo sempre dic que per a escriure aquest llibre cal una mica de narcisisme; el narcisisme ‘per se’ tampoc no el critico. Tots en tenim un punt, que ens ajuda a tirar endavant. I això és per a fer una autocrítica, que jo tampoc no he vingut a pontificar res. El problema és el narcisisme patològic, desbordat i malaltís.