30.12.2016 - 12:16
|
Actualització: 01.01.2017 - 11:37
Dia sí, dia també, veiem que aquesta llarga novel·la que és el procés es consumeix a un ritme vertiginós. Sense anar més lluny, aquesta setmana el regidor de la CUP Joan Coma ha estat víctima de la judicialització de la política. I ahir Junts pel Sí i la CUP van arribar a un acord polític general sobre el contingut la llei fundacional de la república catalana. Són els últims capítols d’un any que ha estat frenètic i que començava amb el pas enrere d’Artur Mas. Entremig, el refús del pressupost, una qüestió de confiança i el referèndum a l’horitzó. I acaba amb la llei de transitorietat jurídica, la rampa de sortida del 2017. Per a fer balanç de l’any i analitzar el vinent hem parlat amb cinc persones avesades a teoritzar sobre el moment polític que viu Catalunya, cadascuna amb una visió diferent, però amb algunes similituds. Heus ací les respostes de Salvador Cardús.
—Quin balanç en feu, del 2016? S’ha avançat o s’ha reculat?
—Jo crec que clarament s’ha avançat, perquè el mateix fet de perdurar ja és avançar en aquest procés. Malgrat les dificultats, totes s’han anat superant. L’11-S i més manifestacions han mostrat que la capacitat de mobilització continua essent important, la gent continua compromesa amb aquest procés. De manera discreta, el govern ha fet la seva feina, ha continuat avançant en la preparació de totes les opcions possibles de ruptura, encara que això no hagi estat tan visible, per raons òbvies. També es va poder fer govern, encara que fos amb el preu de la retirada de Mas, i es va superar la qüestió de confiança de Puigdemont. De fet, l’elecció de Puigdemont ha estat molt positiva per a tot el procés i, en aquest sentit, ha significat una renovació del lideratge del procés. El preu ha estat alt, però positiu. Per tant, diria que, sense uns resultats espectaculars, s’ha avançat de manera decidida.
Quant a les debilitats, sí que hi ha hagut alguns titubejos en el lideratge de la societat civil i ha tingut dificultats per a trobar el seu espai, o mantenir-lo. Un cop la iniciativa política ha passat a mans del govern, a la societat civil li ha estat difícil de saber quin era el seu paper, ha entrat en terrenys que eren més propis del govern i en determinats moments no ha sabut connectar amb la societat.
Per una altra banda, la inclusió del referèndum en el full de ruta em sembla una pèrdua de temps. La primera entrada del referèndum, a l’estiu, quan l’ANC i la CUP, amb una mena de sintonia pactada o no, van forçar aquest acord. El van introduir per cercar un acord més ampli, que ara s’ha concretat amb el pacte de la setmana passada. Jo crec que és jugar a fer el polític amb un punt d’ingenuïtat, perquè ningú no sap què passarà. Hem d’estar oberts i disposats al fet que es presenti qualsevol possibilitat. No sabem si podrem començar amb un referèndum o vindrà després, si hi haurà un trencament produït per una decisió extrema de l’estat espanyol i que no deixi temps a fer referèndums… Crec que són jocs estratègics per a enganxar uns quants comuns. No vull ser pessimista, però no crec que aquesta sigui l’estratègia, perquè es trasllada la iniciativa als lideratges polítics, i hauria de ser la societat civil que continués posant l’accent en la mobilització ciutadana al marge dels partits.
—Penseu que el 2017 serà l’any de la independència? Us atreviu a posar-hi una data?
—No, no. Serà l’any del trencament, no de la independència. Una cosa és trencar amb l’estat i que entrem en un període d’indefinició, un període en què hi haurà dues realitats simultànies, dues legalitats, hi haurà incertesa, hi haurà gent que no sabrà a qui pagar els impostos, a quin jutge fer cas… Però la resolució, l’any de la independència, no ho sé dir. Podria ser el 2017, però aquests processos són llargs perquè necessites que et reconeguin internacionalment; cal consolidar la capacitat de coerció del nou estat perquè la gent en faci cas i estabilitzar el nou mapa polític, que no el tindrem encara, i s’haurà de fer una nova constitució… Tot això demana temps, són mesos de feina, fins que no puguem tenir la nova constitució i el primer govern de la república catalana. Pensar que el 2017 serem independents em sembla il·lús. Anant molt bé, serà el 2018.
—Com creieu que avançarà el procés cap al referèndum el 2017?
—Quant al procés, durant el 2017, no tinc clar què passarà perquè no sé què farà l’adversari. Crec que nosaltres ho tenim tot a punt, tenim un full de ruta molt ben dibuixat. Efectivament, un referèndum em sembla una manera molt civilitzada de començar, amb una llei de desconnexió que només apliqui la part que permeti de fer el referèndum perquè, si es guanya, llavors s’apliqui tota la resta.
Però tot aquest trajecte dependrà de què faci l’estat espanyol, perquè jo no crec que ens deixi arribar tan tranquil·lament al referèndum. I, per tant, si no ens deixen arribar-hi, caldrà veure què és capaç de fer l’estat espanyol, quina és la reacció internacional davant aquest moviment i què fem nosaltres, com reaccionem. No només el govern, sinó la ciutadania, i si som capaços de sortir al carrer.
Per tant, m’imagino una primavera cada vegada més tensa. I en algun moment, abans d’arribar al referèndum o just en el moment de voler convocar-lo o aprovar les lleis de desconnexió, una reacció forta per part de l’estat. Però no sé en quin grau i com reaccionarem. Per mi, aquest és el punt en el qual no hi ha ningú amb dos dits de front que pugui fer una previsió de què passarà.
Consulteu la sèrie complet ací: El 2017 serà l’any de la independència?
