31.01.2020 - 21:50
VilaWeb ha demanat a diverses personalitats independentistes què cal fer, després d’haver constatat la divisió que hi ha dins el govern de Catalunya, tal com es va veure al parlament. Aquesta sèrie especial vol ser una contribució al debat que, sens dubte, cal fer entre tots en un moment tan delicat com el present. Al final de la sèrie, publicarem una selecció dels comentaris que ens hagin enviat els nostres subscriptors.
Parlem amb el sociòleg Salvador Cardús.
—L’independentisme s’ha dividit en dos blocs? Quin significat té això si penseu que sí?
—L’independentisme no s’ha dividit en dos blocs. Des del primer dia, ha tingut tres espais de representació política molt diferenciats, per raons ideològiques, però també històriques i fins i tot personals. Potser el mal és que a vegades s’ha volgut dissimular. Sovint, també l’independentisme cívic, pel que fa a les seves organitzacions, ha estat dividit i fins i tot enfrontat. I també s’ha dissimulat. Des del meu punt de vista, la diversitat és una força, no una debilitat, perquè abraça un espai polític molt més ample, ara que tant es parla d’eixamplar la base! La meva opinió és que reconèixer la divisió –de sempre– és un avenç a favor de la veritat. El clam per la unitat dels partits ha estat un error, perquè ens empenyia cap a una derrota: no era possible, i forçava l’engany. Cal una unitat civil de l’independentisme, i acords tàctics –no estratègics– de l’independentisme partidista. Trobar els ‘replans’ de què parla Jordi Turull.
—Què cal fer per tornar a agafar la direcció del procés i deixar d’anar a remolc de la repressió de l’estat espanyol?
—Aquesta és la gran qüestió: com es pensa respondre a la repressió, tant si és a la menuda com a l’engròs? És la pregunta que jo faria als partits a les pròximes eleccions per decidir qui votar. La repressió és el gran llast que explica les debilitats actuals del procés, i el perquè ha quedat encallat des de l’octubre de 2017. És el que explica que el Molt Honorable President Torra no hagi aconseguit –atenció: per part de cap dels tres partits– el suport al seu compromís inequívoc de confrontació amb la repressió. Ni la hipotètica ampliació de les bases, ni els suposats compromisos socials… El gran problema és com es respon a la repressió, i si els polítics independentistes estan disposats a enfrontar-s’hi. Si no, res a fer.
—Expliqueu una mesura urgent que proposaríeu al govern, als partits, a les associacions o a la gent, per reactivar el procés d’independència.
—No hi ha bones respostes urgents. És com si a un general que comandés un exèrcit en una guerra se li exigissin respostes urgents. Com diu Sun Tzu, les batalles primer es guanyen i després es lliuren. Vull dir que les mesures han d’estar orientades a la victòria, no a satisfer les irritacions, per legítimes que siguin. Jo proposaria dues coses: una, treballar per a la recuperació de la iniciativa en el discurs, és a dir, saber explicar en quina història d’èxit estem embarcats i no pas en una d’errors, enganys o derrotes. Cal recuperar l’esperança i la confiança. La segona, proposaria que els partits expliquessin quin és el mínim comú denominador amb què poden treballar. Què tenen realment en comú, no en el pla dels objectius finals, sinó en els objectius més immediats i a mitjà termini. Vull dir que, per posar un exemple, si algú vol prioritzar el fer un govern d’esquerres i no un d’independentista, es pot entendre, però canvia molt l’horitzó d’uns i altres. En tot cas, el procés cap a la independència té un caràcter ciclotímic gairebé inevitable. Millor que s’asserenés, no pas que s’alentís. Però la reactivització, en el curt termini, implica guanyar les eleccions amb diputats, vots i llistes de candidats valents.
