“Enlloc on aferrar-se”: el col·lapse del futur i la salut mental dels joves

Si us trobeu dos joves pel carrer, un d’ells té un quadre d’ansietat o depressió. Això diuen les dades de l’Organització Internacional del Treball i de la xarxa PROEMA. Silencioses però demolidores. I aquest és també l’avís de l’Organització Mundial de la Salut: la salut mental del jovent es deteriora tant, que s’ha convertit “en una pandèmia paral·lela”. No hi ha espai il·lès. Entre els qui viuen amb els pares, sovint augmenten les tensions familiars. Entre els independitzats, molts han hagut de tornar a viure amb els pares. Entre els qui estudien, l’esgotament del sistema universitari telemàtic origina una insatisfacció creixent amb les carreres. I entre els qui volen treballar, la cosa és encara més magra. La taxa de desocupació juvenil és del 34%.

“Ningú no ens demana com estem”, diuen els alumnes a la professora de psicologia Alba Alfageme. A començament de curs ja estaven abatuts i desgastats, explica. Ara tot s’ha agreujat. “Ja parlen d’ansietat, d’apatia, de tristesa, i els costa dormir, concentrar-se, motivar-se.” Entre les classes per ordinador, les xarxes socials i que els confinaments municipals imposen moltes relacions a distància, “la seva vida està absolutament virtualitzada”, diu Alfageme. I tot això els passa en un moment crític. De la gent gran, per exemple, “també ens n’hem oblidat”, però “ja han hagut d’enfrontar-se a situacions molt complicades” i han tingut més marge per al “desenvolupament i la gestió emocional”. “En canvi, els joves han de començar a adquirir ara aquestes estratègies“, explica.

En lloc d’això, “la pandèmia ha colpejat tantes esferes de la seva vida que han arribat a un cert col·lapse“. I d’aquesta manera és difícil construir la personalitat, i “construir la comunitat també, perquè parles amb un amic o dos, però no amb vuit o deu.” Si no hi ha clandestinitat, no hi ha grup. I amb la família, la crisi té una altra forma però hi és igualment. “Ara vivim una altra mena de confinament que ocasiona tensions familiars, perquè els joves necessiten construir el seu espai” i topen més amb els pares, diu Alfageme. En el cas dels avis, hi ha la barrera de la por: “Vés amb compte que no transmetis el virus i no siguis el responsable que s’encomanin i es morin.” I tot empitjora encara més si la situació econòmica a casa no és bona. “No tenen gaires llocs on aferrar-se”, diu la psicòloga.

“I a mi què m’importa aquesta societat que no em garanteix ni tan sols que podré formar-ne part?”

L’excepcionalitat és general, però el paisatge dels joves té conseqüències particularment perilloses. “La sensació de no poder projectar ni què faràs d’aquí a una setmana perquè no podràs fer res, combinada amb la desesperança i l’ansietat, és normal que porti a una reflexió. Quin nivell de control puc tenir sobre la meva vida i sobre el món? Cap. Perquè em diuen que em quedi tancat a casa. És el pitjor que li pot passar a l’ésser humà. La inseguretat constant i la sensació que res no depèn de tu.” Si tot plegat demà no es gestiona molt bé, diu Alfageme, el grau de desconnexió social pot ser molt profund. Cal evitar que els joves sentin això, diu. “Si no, ens n’anirem tots pel pedregar.”

Ho comparteix el psicòleg i educador Jaume Funes. Alerta del risc d’una generació sense futur i diu que, tot i que a secundària els adolescents ja no solen tenir gaire en compte el futur, “sí que hi ha un moment que es demanen què poden fer amb la seva vida, i no poden fer res, perquè el futur és tan negre que no és ni futur”. I “quan apareix una generació sense futur”, diu Funes, “el present esdevé o bé una supervivència (carpe diem i mirem de ser feliços com puguem) o bé una desesperació“. Recorda que ha passat abans, amb altres desencadenants. I que si tot això s’afegeix a la desocupació, molts es demanaran: “I a mi què m’importa aquesta societat que no em garanteix ni tan sols que en podré formar part?”

Funes avisa: cal prendre-s’ho com un problema seriós i pensar solucions de debò, encara que sembli invisible. “Prop d’un 40% d’atur juvenil són massa punts negres en un futur que ja era negre”, diu. Augura un augment de l’ús de les drogues, “tant de psicofàrmacs com de l’alcohol”, perquè “els interessos de mercat s’afanyaran a gestionar el malestar”; un augment dels suïcidis juvenils, que ja es veu en altres països; i una crisi de valors. “Molts anys de no poder planificar res habituen tant a la incertesa, que posen més difícil ser coherent amb un mateix“, apunta.

Solucions: escoltar, tenir en compte i enyorar

Cal entendre i ajudar els joves, doncs, però això com es concreta? Tant Funes com Alfageme coincideixen que és una feina molt difícil i feta de coses petites. Cal reforçar la xarxa pública de salut mental dedicada específicament als joves, diuen. I cal no amagar les emocions. La sensació de supervivència i desgast que relaten tots dos experts les bloca sovint, i “sense un espai per a compensar les emocions perdudes, creixerà la insensibilitat“, diu Funes. Per això els joves no han de tenir reserves d’enyorar obertament la normalitat passada. “Hauríem de mirar cap al nostre interior, afinar els sentiments”, recomana. “Si no pots anar al parc a fer-te un petó tret que sigui clandestinament, recorda bé com era”, diu.

Alfageme hi afegeix: “A les universitats hi ha d’haver acompanyament emocional. Molts professors han d’entendre que ara no és moment d’exigir resultats acadèmics alts.” I també reivindica recuperar “un mínim de presencialitat: molts deixen la carrera per desmotivació”. Cal centrar-se a evitar la desconnexió absoluta. I això també requereix que la gestió de les polítiques públiques i les restriccions, diu, “abandonin el punt de vista que posa els adults al centre, i se cerquin mecanismes perquè els joves hi intervinguin i hi diguin la seva”. És moment d’escoltar els joves, no es cansa de repetir.