13.01.2021 - 19:50
|
Actualització: 13.01.2021 - 19:55
Aquest matí, patronals, empresaris i treballadors del comerç i la restauració s’han aplegat a la plaça de Sant Jaume de Barcelona per reclamar un pla econòmic de xoc urgent a fi d’evitar la destrucció de més llocs de feina. Eren en total divuit organitzacions que han volgut demostrar, per si calia, que els seus associats són al límit de la desesperació. El sector empresarial ha volgut expressar la preocupació i la indignació en deu peticions, seguint tres eixos ben concrets.
El primer és l’eix de la salut. Protesten per la manca de planificació i previsió del govern en aquesta tercera onada pandèmica, perquè no ha ampliat el personal sanitari ni tampoc ha proveït els hospitals de més UCI disponibles per a plantar-hi cara. El segon eix fa referència a la discriminació del sector: exigeixen una gestió de la situació que sigui coherent i tingui en compte també tots aquells àmbits en què hi ha interacció social, com ara el transport públic o les celebracions privades, no únicament la restauració i el comerç. Recorden que en alguns indrets de l’estat espanyol no els han castigat tant i la traducció final en la pandèmia no ha estat tan diferent. I el tercer eix és el dels ajuts. No pot ser que t’obliguin a tancar la feina i no et donin res en canvi per a sobreviure. Tenim l’exemple dels estats veïns, on la generositat ha estat a l’altura que requeria el moment. Per una altra banda, l’esgotament emocional, més enllà del físic, comença a fer estralls en el sector.
De les deu demandes, jo en destacaria tres. La primera és condonar part dels crèdits ICO concedits, com a compensació de les pèrdues originades per les constants restriccions de l’activitat durant el 2020 i 2021. La segona, rebre urgentment subvencions directes a fons perdut com a compensació de la pèrdua d’activitat, similars a les d’alguns altres països de la UE. I, la tercera, suprimir els imposts i les taxes durant els períodes de tancament i reducció de l’activitat. Semblen de justícia i de sentit comú. Considero cosa feta que allargaran els ERTO més enllà del 31 de gener.
Gairebé a la mateixa hora, el vice-president Pere Aragonès ha comparegut davant la diputació permanent del Parlament de Catalunya per valorar l’agreujament de la pandèmia després de les festes nadalenques. Ha exigit a la Moncloa que imposi l’obligatorietat de teletreballar –sempre que sigui possible–, perquè és una mesura clau per a reduir la mobilitat entre setmana. I ha anat al moll de l’os, als diners.
Ha dit que el govern “hi posarà tant com pugui” per compensar els negocis afectats per les restriccions –tot s’ha de dir, misèria i companyia, perquè no hi ha diners– i ha reclamat que la Moncloa també s’involucri en els ajuts i prestacions. Sobre això, ha recordat que “no hi ha excuses”, perquè la Moncloa pot recórrer als mercats financers, té interlocució directa amb la UE i recapta bona part dels imposts. “Són l’administració amb més capacitat econòmica”, ha afegit. Fa pocs dies (el dia 8 de gener) insistíem des d’aquesta píndola en aquest punt clau: per què no s’endeuta més l’estat?
I només una estona abans, havíem sabut que tornava a créixer el risc de rebrot a Catalunya i que els hospitals gironins havien començat a desprogramar operacions no urgents per l’augment de casos de covid-19. Segons la darrera dada actualitzada del Departament de Salut, la velocitat de transmissió del coronavirus creix fins a l’1,27 i la incidència de casos a catorze dies fins a 537,91 per cada 100.000 habitants. A banda, la taxa de positivitat de les proves diagnòstiques baixa lleument, però fins a un elevat 10,88%. Un panorama molt complicat per als sanitaris que saben que això empitjorarà els dies vinents. Tan pelut ho veuen, que el doctor Argimon ha dit aquest migdia que fer les eleccions el 14 de febrer “no és el més adient”, tot sabent que aquest aspecte “no li toca”.
En aquest camp, fa pocs dies que hem tingut coneixement d’un estudi dels investigadors de l’Hospital del Mar de Barcelona, on es posa en relleu que gairebé la meitat dels professionals sanitaris presenta un risc alt de trastorn mental a causa de la pandèmia i que el 14,5% té alguna patologia mental incapacitadora. Per a fer el treball, entre el maig i el juliol, els investigadors van enquestar prop de 10.000 persones de 18 centres sanitaris de Catalunya, del País Valencià, Andalusia, el País Basc, Castella i Lleó i Madrid. El 45,7% presentaven un risc alt de tenir algun trastorn de salut mental. No sembla la millor manera d’haver d’encarar la tercera onada… i sí que sembla lògic que demanin a les autoritats que facin tant com puguin perquè la tercera onada sigui tan suau com sigui possible. I això vol dir frenar l’activitat i la mobilitat.
Ve’t aquí els tres vèrtexs del triangle, que no hi ha manera que es pugui tancar. Salut, feina i diners tenen dificultats gairebé insolubles de viure conjuntament durant la pandèmia. Salut i feina són, en el límit, excloents l’una amb l’altra. Això ja ho sabem des del principi, però a mesura que s’allarga el temps de pandèmia, trobar el punt d’equilibri és més complicat, perquè l’intens estat emocional d’uns i altres fa més difícil la identificació d’aquest punt. La variable que pot solucionar aquesta difícil equació són els diners directes per a ajudar a no tancar més empreses. Uns diners que no té la Generalitat ni el govern de Madrid, però mentre la primera no pot manllevar-los als mercats, el segon, sí, i té totes les benediccions i facilitats d’Europa per a fer-ho. Cal insistir que ho faci amb urgència –no sé què més s’ha de fer per forçar-l’hi– o el cost que en pagarà el teixit productiu –i tots nosaltres al darrere– serà irreparable.
